Aquest cap de setmana tocava, com és costum cada any, celebrar el meu aniversari amb la família a l’entorn de la capital, així que vaig aprofitar l’ocasió per autoregalar-me un matí d’exposicions en solitari. Bé, de regal n’hi va haver més ben poc, ja que vaig anar al Caixafòrum de Barcelona, un lloc que mai em cansaré d’agrair que mai s’arribés a obrir. I és que per molt que hagi tallat els meus llaços bancaris amb la Caixa, s’ha de reconèixer que aquest edifici és un dels racons més macos de Barcelona i hi fan moltes de les exposicions més llamineres, i sense haver de pagar.
El meu esquer per apropar-me era l’exposició sobre Barceló que van obrir-hi fa poc. És una de les dues que actualment es poden veure a Barcelona: al Centre d’Arts Santa Mònica en teniu una altra sobre els seus primers anys (que encara tinc pendent de visitar) i al Caixafòrum podeu repassar la seva trajectòria des de l’any 1983 fins a l’actualitat. He de dir que em va fer força gràcia el detall de la data, que coincideix amb el meu any de naixement, cosa per la qual era encara més divertit fer coincidir la visita amb el meu aniversari.
De la visita, a banda que em va encantar i la recomana a tothom (us agradi o no Barceló, segur que us hi reconcilieu quan veieu els seus diaris d’aquareles), he de dir que estava repleta de gent! Potser perquè era diumenge, i les temperatures (tot i que càlides) no conviden tant a fer un peregrinatge a la platja, però em va impressionar que un artista que ha estat tan popularment criticat amb obres com el sostre de la sala que va inaugurar fa poc a la ONU de Ginebra, atregui a tanta gent. I tothom tenia una cara d’estar encantadíssims amb les seves obres, i fins i tot hi havia cues per veure el vídeo de la seva performance Pasodoble. O l’art contemporani té més fans dels que em pensava, o és que quan és gratis, la gent hi va sigui el que sigui.
Com que anar al Caixafòrum i veure una única exposició és molt complicat, vaig aprofitar per colar-me en altres dues sales. La primera, una exposició sorprenent sobre el fotògraf J.H. Lartigue. Aquest artista francès, dedicat a la fotografia des de ben menut, es dedicava a captar amb la seva càmera allò que la seva memòria no era capaç de retenir, els moments de felicitat, les mirades, la velocitat i els salts en suspens. Us asseguro que és impossible passejar entre les seves imatges sense un somriure perenne als ulls.
Per acabar el recorregut, i aprofitant que l’Avinguda Maria Cristina tenia ja ahir al matí ambient de Campionat d’Europa d’Atletisme, em vaig passar per la petita mostra dedicada al món de l’atletisme en motiu, precisament, de la cita que comença avui. En una petita sala, amb una pista d’atletisme reproduïda al terra i uns panells sobre els valors de l’atletisme, es pot veure un audiovisual força interessant sobre aquest esport. La veritat, si posessin a la sortida algú venent entrades pels Campionats, segurament omplirien cada dia, ja que fan venir unes ganes terribles d’anar-hi... Com a mínim, a mi em servirà de consol després que s’hagi vist frustrat el meu intent d’anar-hi ni que fos una tarda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada