dissabte, 2 d’octubre de 2010

The Taste of Sorrow (Jude Morgan)

El mes de setembre pel que fa a lectures s'ha tancat amb aquesta novel·la de Jude Morgan (pseudònim de Tim Wilson) que no és més que una espècie de biografia fictícia de les germanes Brontë. És a dir, l'autor respecta totes les dades conegudes sobre la vida de la famosa família de Haworth (Yorkshire) i, a partir d'aquí, construeix una novel·la inventant-se, evidentment, diàlegs, sentiments, alguns esdeveniments, i bastint-ho tot com una història de ficció que, de fet,  es podria entendre com a tal.
Quan vaig sentir a parlar per primer cop d'aquesta obra, em va cridar precisament l'atenció el seu punt de partida, que és força original. I tot que, en principi, et podria fer pensar en una proposta de literatura de poca qualitat associant-lo amb els spin-offs de la literatura anglesa del XVIII i XIX que corren per aquests móns, en aquest cas el llibre supera tots els perjudicis per tan bé com està escrit i la facilitat amb què van fluint els esdeveniments. M'agrada perquè, tot i el títol, no es recrea especialment en el drama de la història real de la família (les morts de Branwell, Emily i Anne amb pocs mesos de diferència), sinó que ofereix una proposta sobre què va conduir aquestes tres dones relativament aïllades del món a escriure unes novel·les que han acabat sent de referència per a la literatura anglesa.
Tot i aquest reguitzell de coses bones que acabo de deixar anar, la novel·la no m'ha acabat d'entusiasmar. I això que m'ha durat poques setmanes i mai no m'ha arribat a avorrir ni a desitjar deixar-la. Suposo que, en part, influeix l'impacte que l'any passat em va provocar la biografia de Charlotte Brontë escrita per Elizabeth Gaskell, que, ja sé, no és absolutament biogràfica en termes de respecte a la realitat, però recordo que em va arribar a obsessionar en aquell moment. I té part de la culpa que aquest estiu hagi mogut cel i terra fins a poder visitar el Brontë Parsonage de Haworth. Amb aquest llistó emocional tan alt i recent, suposo que a Jude Morgan li ha costat més fer-se un forat.
Un altre tema que ja he comentat moltes vegades és que em molesta especialment l'obsessió de la gent per explicar la vida de les dones escriptores com si la seva genialitat literària s'hagués d'explicar a través de la forma en què la seva biografia es plasma en les novel·les. No és que aquesta novel·la faci això, ni molt menys, però sí que reconec que el perjudici em deu aparèixer sempre que m'enfronto a una obra així. I és que aquesta obsessió trobo que està força present en el cas de les Brontë, on estic segura que hi ha més gent que coneix la seva història vital que no pas la de les seves obres. I, sincerament, és una llàstima no deixar-se emocionar directament pels primers capítols de Jane Eyre sense necessitat de conèixer que tot plegat s'inspira en una experiència d'infància de l'autora. El que impacta és la capacitat de Charlotte Brontë per explicar-ho, no el seu reflex en la realitat.
Però tot i això, he de reconèixer un mèrit a l'autor, i és que tot i que els esdeveniments per a mi ja eren coneguts (i suposo per a molts lectors també), l'autor aconsegueix enganxar-te gràcies al retrat preciós que fa de les psicologies de les tres germanes. M'ha agradat especialment que dóna molt d'espai a Emily (la meva preferida) i Anne, que normalment acostumen a quedar en segon pla, i també com les germanes més grans i que moren durant la infància també tenen un paper destacat en els primers capítols.
Per la meva part, doncs, em dono força per satisfeta amb la novel·la, i ja tinc l'ull posat sobre una altra obra de l'autor, Passion, on ens parla dels poetes romàntics anglesos. No crec que trigui gaire en caure...

2 comentaris:

  1. ¡Has leído The Taste of Sorrow! Yo lo adoré, a mí sí que me entusiasmó. Me pareció muy bien documentada, muy respetuosa y, sobre todo, muy bien narrada y escrita. Me gustó mucho.

    Entiendo y hasta cierto punto comparto lo que dices de las biografías y demás, pero con las Brontë creo que es irremediable. Su vida, por los motivos que sea, engancha. Recuerdo estar leyendo Jane Eyre por primera vez y deseando conocer más acerca de la mujer que había escrito esa novela. Y eso no pasa con todos - ni tan siquiera con muchos -a utores. Las novelas Brontë tienen algo, no sé el qué que, al menos a mí, pica la curiosidad de cómo serían sus vidas.

    ResponElimina
  2. Cristina: De hecho me animé definitivamente a leerlo después de leer tu crítica tan entusiasta.
    Sobre lo de las biografías, es cierto que en el caso de las Brontë pica muchísimo la curiosidad por saber su vida (a mí también me pasó). Lo que me da rabia (y quizás no pasa tanto con las Brontë, pero sí con otras autoras como Jane Austen) es que se quiera ver cada libro que escriben como algo inspirado directamente en su vida. Como si no fueran capaces de crear ficción.

    ResponElimina