dissabte, 9 d’abril de 2011

Truca un inspector


Porto uns quants dies atrapada en una espiral de feina, primavera i altres activitats, i em fa gairebé vergonya la quantitat de temes que tinc aquí acumulats per explicar. El problema és que quan tinc una mica de temps lliure o bé tinc altres tasques que se'm posen pel davant, o bé estic massa cansada com per fer res que impliqui expressar-se coherentment. Així que aprofito aquesta finestreta de temps lliure i neurones en ordre al cap per recuperar l'obra de teatre que vam anar a veure ara fa ja tres setmanes al teatre Goya.

Se'ns va acudir anar al teatre després de mesos de no posar-hi els peus aprofitant un cap de setmana que havíem de passar a Barcelona, i que també va ser una oportunitat per retrobar-nos amb amics i anar a fer un mos per l'entorn del Macba. L'obra en qüestió és Truca un inspector, un text de J.B. Priestley, un text impressionant i molt molt popular als escenaris de mig món, però que als teatres de Barcelona no s'havia escenificat mai en una gran producció en els més de seixanta anys que fa que es va escriure.

De l'obra n'havia sentit a parlar meravelles a una companya de qui sempre em crec el seu criteri teatral (perquè en té moltíssim, i més del que jo mai puc aspirar a tenir), i com que a J. li venia de gust, ens hi vam acostar dissabte a la nit. Mai no havia estat al Teatre Goya; de fet, quan vivia a Barcelona era encara propietat de l'associació d'aragonesos, i durant gran part del temps que vaig estar en edat d'anar al teatre estava tancat. Total, que o bé l'he associat amb una programació de teatre més aviat "casposa" (que em sembla que no era així de veritat, però és la impressió que a mi m'ha quedat) o bé amb una porta tancada i barrada.

Per això suposo que em va impressionar trobar-me amb un teatre molt nou, molt còmode i amb un aire molt jove; suposo que hi contribueix l'edat dels acomodadors, però també la decoració, força moderna. Ara el teatre forma part del Grup Focus (que em sembla que té com la meitat de teatres de la ciutat) i està dirigit per Josep Maria Pou, que és també qui dirigeix i protagonitza l'obra que vam anar a veure.

Reconec que en sabia ben poc del text, només que era considerat molt bo i venia avalat per un èxit internacional de dècades. Però ni sabia si era una comèdia, o un drama, tot i que, de fet, un cop vista, tampoc sabria ben bé on encaixar-la. Es tracta d'un text molt peculiar, que es desenvolupa durant una nit en què una família benestant anglesa, just abans que comenci la Primera Guerra Mundial, es reuneix per sopar i celebrar el prometatge de la seva filla petita. La festa es veu interrompuda per la visita d'un inspector que vol esclarir el suïcidi d'una jove.

A partir d'aquí, el text va despullant un per un els personatges de l'obra, al mateix temps que també ho fa amb l'espectador, per acabar amb un gir inesperat que et deixa ben bocabadat. A aquesta sensació també contribueix el bon treball dels actors, tot i que Josep Maria Pou no sigui molt sant de la meva devoció (reconec que és un actor monstruós, però es tan bo i se li nota tant que ho sap, que em provoca cert rebuig). Un deu també pel vestuari i per l'escenografia, que és de les més maques que he vist últimament, i que ajuda molt a l'èxit de la trama.

Com que la peça és molt breu, i la sessió de nit acaba poc abans de les onze, vam aprofitar per sopar a un dels restaurants que fan horari de cuina fins tard abans d'enfilar cap a casa de mons pares. I és que sempre és agradable que anar al teatre no et provoqui un conflicte amb el sopar, ja que normalment o ho has de fer molt aviat, o no fer-ho mai i substituir-lo per un berenar molt fort, i picar alguna cosa en arribar de matinada a casa. Així que, amb tot comptat, una nit força rodona, la veritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada