dijous, 28 d’abril de 2011

Shirley (Charlotte Brontë)


Suposo que és difícil poder valorar justament les novel·les de Charlotte Brontë un cop algú ha llegit Jane Eyre. I és que la seva obra més coneguda és també una novel·la tan rodona que, inevitablement, obliga a comparar-hi la resta d'històries de l'autora i és pràcticament impossible que d'aquesta forma en surtin tan ben parades com ho haguessin fet si no tinguessin aquesta ombra al damunt.

Pensava precisament això quan, després de tancar Shirley (bé, després d'apretar simbòlicament l'últim cop la tecla de pàgina següent a l'e-reader) intentava posar-li una valoració mental a aquesta novel·la. I és que tot i que m'és impossible dir que m'ha agradat tant com Jane Eyre, potser si la seva autora hagués estat una altra no hagués dubtat en qualificar-la de les millors lectures de l'any. Tot i que he de reconèixer que sí que la col·locaria per sota de The tenant of Wildfeld Hall de la seva germana Anne, també la seva lectura m'ha aportat molts grans moments i, sobretot, el personatge coprotagonista de Shirley, que m'ha captivat des del principi.

Un dels problemes que he topat amb Shirley és que és un llibre amb moltes línies argumentals, i no sempre tan ben lligades a primera vista pel lector. L'acció comença amb un protagonista masculí, Robert Moore, que és propietari d'una fàbrica textil en plens efectes devastadors sobre el comerç de les guerres napoleòniques de principis del segle XIX. L'acció se situa en el Yorkshire que tan bé coneixia Charlotte, i enmig d'un esclat d'accions violentes dels treballadors contra la indústria. Després d'un centenar de planes seguint les peripècies de Moore, la narració, però, fa un salt de personatge i línia argumental i se'n va cap a casa de la seva cosina, Caroline Helstone (per cert, personatge que els crítics diuen que està basat en Anne Brontë, tot i que a mi sempre m'ha agradat pensar que Anne no era pas tan meravellosament bona com ens la solen pintar). Bé, pensava, aquesta ha de ser la línia argumental principal, tot i que no m'acabava d'encaixar en tot plegat el títol de la novel·la...

I llavors, quan ja t'apropes a la frontera de les 300 planes, és quan finalment comença el que per a mi és la millor part de la novel·la. Apareix el personatge de Shirley, que, tot i que no ho sembli a primera vista, és una dona (el nom és masculí, però després de la difusió de la novel·la s'ha convertit també en un nom femení), i que és qui de veritat roba el cor del lector, amb el seu caràcter fort i la seva independència. I a partir d'aquí, tot flueix de forma molt més àgil, especialment conforme la nostra mirada sobre Shirley passa de la sospita i el dubte fins al descobriment dels seus secrets (els seus tàndems amb l'altre germà Moore, Louis, són la meva part preferida de la novel·la amb diferència). Reconec que em vaig passar les darreres parts dedicades a Caroline i Robert, que de fet els coneixem des de la primera plana, esperant delerosa que l'acció tornés a centrar-se en Shirley.

Mentiria si dic que és un llibre que m'ha costat llegir, perquè no ho ha estat. Ni tampoc m'ha desagradat, sinó que he gaudit moltíssim amb ell. Però no és pas una obra rodona, almenys des de la meva humil perspectiva. Potser massa línies argumentals, potser una falta de lligam entre escenes i personatges (tot i que els crítics recents ho interpreten com un paral·lelisme entre l'opressió dels treballadors i de les dones, des de la perspectiva del lector primerenc crec que no es veu tan clar) o, qui sap... Potser, com opinen alguns experts, alguns canvis sobre la marxa en l'escriptura de l'obra li van restar certa coherència. S'explica que Shirley va ser escrita durant l'any en què Charlotte va perdre els seus tres germans (Branwell, Emily i Anne) i que això va acabar afectant el destí d'alguns dels personatges de l'obra. Però això són especulacions que mai no podrem saber del cert i que tan sols la mateixa autora ens podria explicar.

Sigui com sigui, trobo que sempre és interessant fer el salt des de l'obra mestra d'un autor cap al descobriment de la seva resta de producció. Un exercici que no sempre és, desgraciadament, possible de fer, però que quan es fa ens aporta nous matisos sobre la forma d'escriure de l'autor que ens crea encara més curiositat per conèixer noves vessant de la seva producció. Bé, suposo que només em falta decidir quin serà el proper llibre de les Brontë que llegiré, tot i que, com sempre, m'autoimposo uns mesos per deixar-les reposar...

2 comentaris:

  1. Qué interesante. A mí Shirley me da un poco de pena porque si te fijas tiene mucho potencial, pero el momento en que Charlotte lo escribió hizo que saliera un poco disperso, como mínimo.

    Caroline Helstone también se supone que tiene rasgos de la amiga de Charlotte Ellen Nussey, por cierto.

    ¿Has leído Villette?

    ResponElimina
  2. Villette no lo he leído. De Charlotte sólo conozco Jane Eyre y ahora Shirley, pero tengo el resto de la obra en el e-reader para cuando quiera ponerme.

    Y sí, disperso es el adjetivo para esta obra. Pero no quita que me haya gustado :)

    ResponElimina