Feia molt de temps que no m'ho passava tan bé al teatre com ahir a la nit. A Tarragona aquest cap de setmana s'ha fet el primer Festival Internacional de Teatre, i una de les obres que es podien veure és la italiana Dignità Autonome de Prostituzione. Que no és, ni molt menys, l'obra de teatre a la qual estem acostumats.
Per començar, l'obra, com ja indica el seu nom, ha suposat que el Conservatori de Música s'hagi transformat en un burdell on els artistes venen el seu art. Amb l'entrada, cadascú de nosaltres va rebre ahir quatre bitllets per comprar el seu "temps" i gaudir, en aules, sales d'actes, lavabos... de monòlegs, cançons o el que fos que aquell actor (vestits tots com prostituts) oferia. Una experiència al principi caòtica, però després divertidíssima. Impressionant com, sense adonar-nos, ja eren les dues de la matinada i feia quatre hores que havia començat l'obra. I és que a més de l'originalitat de l'obra, els actors eren tots excel·lents: excel·lents cantants, excel·lents intèrprets. Tant que fàcilment es podia traspassar la frontera de l'idioma, sobretot en els divertidíssims espectacles d'introducció i de final.
Una de les coses més cridaneres ha estat l'ambientació: s'han canviat fins i tot el color dels fanals del carrer per fer llum vermella, tot el Conservatori estava ambientat per dins... I l'espectacle, de fet, començava al carrer, des dels balcons, per sorpresa d'alguns que passaven per allà.
No sé si aquest espectacle es podrà veure a d'altres ciutats de per aquí, però si teniu oportunitat, aneu-hi!! Us sorprendrà, us divertirà i us provocarà.
Tot i que la qualitat no és gaire bona, us deixo un parell de vídeos que he trobat per youtube. Aquest primer és d'una de les cançons que es toquen a la introducció (a Tarragona es cantava un cop ja eres a l'interior, però aquí formava part de la prèvia a l'aire lliure).
I aquest segon és un reportatge d'una televisió italiana sobre l'espectacle. Tot i que està en italià, dóna una idea del que és l'obra.
Sí, sí... jo també m'ho vaig pasar molt bé. Felicitats a tots. Si de cas, trobo que el textos (en general) podrien anar més enllà dels tòpics italians: vídua dolorosa, filla discuteix amb mare. No vaig conseguir trobar el/la protitut/a que m'havia de fer un Pirandello, per variar.
ResponEliminaHola Llopis!!
ResponEliminaSí, és cert que els textos dels monòlegs escrits pel director de l'obra eren una mica "tòpics", tot i que la interpretació dels actors era molt bona. Sé que hi havia altres autors perquè els vaig veure en els cartellets que hi havia a l'entrada dels diferents espais, però com que s'ha de triar a cegues, jo tampoc vaig poder enxampar un Shakespeare o un Pirandello. Suposo que forma part de la gràcia de l'espectacle!
Gràcies pel comentari i passa't sempre que vulguis per aquí!