A la bústia, de retorn de festes

Cada any em sembla que comento que per festes la meva ciutat es paralitza completament; i tenint en compte que les festes duren deu dies, us podeu imaginar que al final tots acabem amb moltíssimes ganes de tornar a la rutina, perquè, directament, ja no podem aguantar ni un dia més el ritme de vida que ens hem imposat durant les darreres jornades.

I durant aquests darrers deu dies, no tan sols aquest blog s'ha pres unes vacances. També, curiosament, el meu carter. Durant tota la setmana passada (una setmana en què els funcionaris municipals treballen encara menys de l'habitual per decret d'alcaldia i en què els bancs obren sols ¡3 hores! al dia perquè és festa major), el meu carter no va passar ni un cop. És a dir, a la meva trista bústia sols arribaven factures, d'aquestes que no vénen pel correu de tota la vida, sinó per empreses de distribució privades que no tenen la sort de veure reduït el seu horari laboral simplement perquè és la setmana de festa major (tal i com li passa a servidora, per cert...).

Només així puc entendre que hi hagi hagut més d'una setmana de diferència entre l'arribada de la primera meitat de la meva darrera comanda a Bookdepository i l'entrega de la resta de llibres. I més tenint en compte que sols van sortir dels magatzems de la companyia amb dos dies de diferència.

En qualsevol cas, l'important és que ja estan aquí, i arriba el moment de fer-ne un repàs:

• A la comanda havia d'incloure per imperatiu gairebé legal un nou llibre de Barbara Pym. Després que Some Tame Gazelle no m'entusiasmés tant, vaig decidir prendre'm un descans de l'autora, que sembla que ha funcionat. Em moria de ganes de tornar a tenir un Barbara Pym entre mans, i ara que ja he començat Less Than Angels, he de dir que l'estic disfrutant molt.
• Una altra autora que repeteix, en aquest cas, Penelope Lively. Tinc pendent de publicar el comentari sobre la primera novel·la que n'he llegit, Treasures of Time, però el nou llibre escollit és ara Moon Tiger.
• Amb el tercer llibre obro la secció de la comanda dedicada a publicacions de temàtica més o menys relacionada amb Jane Austen. En aquest cas, de forma molt clara: la biografia de Claire Tomalin Jane Austen: A Life, que espero que m'ompli molt més que la de Carol Shields que vaig llegir fa poc.
• I, finalment, un llibre escollit per influència tant del meu interès per Jane Austen (el vaig descobrir, de fet, a un número de la Jane Austen's Regency World) com a comseqüència del molt que vaig disfrutar de At Home, de Bill Bryson (una altra ressenya pendent de fer i publicar aquí). Es tracta de The Gentleman's Daughter. Women's Lives in Georgian England.

Last Night of the Proms

Per un tema d'agenda, enguany tan sols he pogut anar escoltant la darrera nit del festival dels Proms a trossos. Una situació que reconec que no et fa gaudir tant com quan t'asseus amb tranquil·litat a escoltar-la mentre vas sopant i relaxant-te, però, en fi, continua sent una nit especial. Encara que a mi em fa certa recança que s'acabi aquest festival, ja que ofereix d'una forma molt estructurada la possibilitat d'escoltar concerts de música clàssica força accessibles per al gran públic. Ahir, però, sí que vaig arribar a temps d'escoltar el tram final amb les cançons més tradicionals i inamovibles. I tot i que a la web dels Proms veig molt britànic indignat amb el repertori escollit (després d'haver sentit aquest matí la primera part en diferit els dono part de la raó que era una mica fluixeta), jo sempre disfruto amb temes com aquest:

On sí que els dono la raó és amb el vergonyós que resulta que fallés el micròfon del director d'orquestra mentre feia el tradicional discurs al final del concert. Això no pot passar a la BBC!!

Enguany no he comentat gaire coses de la darrera temporada dels Proms, però hi ha hagut força concerts amb els que he gaudit en la distància: com el dedicat a la música de cinema (n'hi va haver un altre de musicals de cinema que no em va fer tant el pes) o el divertídissim de la Spaghetti Western Orchestra, que espero que tard o d'hora vinguin també per aquestes terres. I una menció especial al prom de la Budapest Festival Orchestra on el públic podia escollir els temes que es tocarien amb un complex sistema de participació ideat per l'orquestra (tres membres del públic, escollits per sorteig a través d'una tuba, feien les seves propostes, i la guanyadora es decidia pels decibels de crits de suport de la resta de públic), així com també al concert que van fer poca estona abans, on fins i tot van fer una fuga a partir del Bad Romance de Lady Gaga en un dels bisos.

I ara, doncs, a esperar fins al juliol del 2012. Mentrestant, estic intentant estrenar-me en això d'anar a escoltar un concert d'una simfònica en directe xafardejant la programació de l'Auditori de Barcelona. Ja veurem què en surt!

Sense & Sensibility (Jane Austen). Relectura del 200 aniversari

A partir d'aquest any, entrem en l'espiral commemorativa dels 200 anys de publicació de les novel·les que va escriure Jane Austen a principis del segle XIX. La primera en fer-ho aquest 2011 ha estat, evidentment, la primera en veure la llum pública (i probablement també la primera novel·la que va escriure): Sense & Sensibility. Com que cada any estic disposada a rellegir-me alguna de les novel·les d'Austen, em va semblar que l'efemèride era l'excusa ideal per tornar a endinsar-me en la vida de les dues germanes protagonistes, Elinor i Marianne.

Tot i que la meva passió per Jane Austen ve d'uns quants anys enrere, sempre m'ha costat enrecordar-me de quina va ser la novel·la que per a mi ho va començar tot. Sé del cert que no va ser Pride & Prejudice, com sí passa en la majoria de casos, i sempe em queda el dubte de si va ser Emma (que és generalment la que m'inclino a creure com a certa) o Sense & Sensibility . Una llàstima que llavors no mantingués aquest blog perquè així podria sortir de dubtes d'un cop. El que sí sé del cert és que tots dos llibres rondaven per casa quan em vaig interessar per Jane Austen (era el moment del boom cinematogràfic d'adaptacions, amb l'Emma de Gwyneth Paltrow i la Sense & Sensibility d'Emma Thompson) , i que van caure un darrere de l'altre força seguits.

És cert que Sense & Sensibility no és segurament la seva novel·la més rodona. Sobretot perquè no és gaire matisada. Els personatges, especialment les protagonistes, no ens presenten els matisos que trobem a d'altres novel·les de Jane Austen, i que van creixent progressivament a mida que una va avançant per les seves obres en l'ordre en què aproximadament van ser escrites. Tot i així, jo li tinc una estima especial: m'encanta el personatge d'Elinor i el d'Edward Ferrars (que, tal i com són les coses, no puc desvincular mai de la cara de Hugh Grant) i m'agrada aquesta idea general que envolta el llibre d'una família acostumada a uns estàndards de riquesa i que ha d'aprendre a ser feliç amb menys.

Jane Austen va concebre aquest llibre, en els seus inicis, com una novel·la epistolar que avançava exclusivament a través de les cartes que les dues germanes s'anaven enviant. Per tant, la història s'anava desenvolupament amb les dues germanes sempre separades, una situació força curiosa ja que, a la novel·la definitiva, les protagonistes no se separen més que durant unes hores en tota la trama. Suposo que Jane Austen va haver de fer tota una tasca de reconstrucció de la història per adaptar-la a aquest canvi de format, i, a canvi, els lectors vam guanyar una de les relacions entre germanes més emblemàtiques de la literatura.

Curiosament, aquesta és l'única novel·la de Jane Austen que he vist abans en cinema (gràcies a l'adaptació que va protagonitzar Emma Thompson i dirigir Ang Lee) que llegida. Potser per això els meus records de la trama sempre estan contaminats per les adaptacions que se n'han fet i em fan creure com a certs episodis que, de fet, no existeixen a la novel·la. Em refereixo, per exemple, al "segon rescat" de Marianne sota la pluja a mans del Coronel Brandon cap al final de la novel·la, que tot i que tant l'adaptació de Lee i la que es va fer el 2008 per a la BBC ho van reproduir, no existeix en la trama escrita d'Austen.

Tot i la multitud d'adaptacions que existeixen ara i el filó d'or per al cinema i la televisió que ha estat en els darrers anys Jane Austen, l'autora no es va fer gaire rica amb aquesta primera novel·la. Tot i això, sí que es va vendre bé i en va aconseguir uns beneficis que va celebrar amb orgull. Segons el número especial que la revista Jane Austen's Regency World va publicar a principis d'aquest any, la primera edició (que es va esgotar en vida d'Austen) li va reportar 250 lliures, que després creixerien amb les vendes de la segona. La novel·la, però, es va publicar amb la mateixa Austen costejant el paper, el preu de la impremta i la publicitat, i, després de la seva mort, la seva edició es va acabar venent per només 42 lliures. Avui en dia, segurament no serà gaire difícil trobar alguna edició de Sense & Sensibility que sigui més cara que aquestes 42 lliures.

No vull acabar aquest post sense abans recordar un dels moments vinculats amb la trajectòria d'aquesta novel·la que trobo més interessants: el discurs d'Emma Thompson en guanyar un Globus d'Or el 1996 gràcies a l'adaptació que en va fer del guió, i on fa un hipotètic discurs d'agraïment a l'estil Austen.



(També hi ha la seva versió segons la Blasa, tot i que aquest ja és un altre tema molt diferent...)

La propera novel·la de Jane Austen en arribar al 200 aniversari serà Pride & Prejudice l'any 2013, una commemoració que em sembla que provocarà una mica més de soroll.

Una mica de cinema

Els que es passen habitualment per aquest blog ja deuen saber, ni que sigui pel costum, que setembre és un mes complicat per a una servidora entre preparar les festes i adaptar-se de nou al ritme feina (enguany més multiplicada de l'habitual) més estudis. Tot i que això no significa que ho estigui passant malament, ja que estic disfrutant com una nena petita amb el nou temari de l'art del Renaixement, preparar les festes locals és sempre un gran moment de l'any i, a més, tinc la companyia d'un dels llibres que m'està fent passant alguns dels millors moments d'aquest any lector: At Home de Bill Bryson.

Però avui no vinc a parlar de llibres, sinó de cinema. I és que tot i que jo em faci creus de la meva agenda tan apretada, el cert és que aquests dies sí que estic tenint les meves dosis de sofà i cinema intensiu a la televisió (gràcies a la mai prou valorada Sexta 3) i també alguna que altra escapada al cinema de veritat. Així que és hora de posar-se al dia.

Per començar, la darrera pel·lícula que hem pogut veure al cinema ha estat La boda de mi mejor amiga (no confondre amb la mítica La Boda de mi mejor amigo) o Bridesmaids en la seva versió original. Reconec que és un film que vaig anar a veure sense refiar-me'n gaire; bàsicament, va ser una proposta de l'acompanyant, i crec que després de la confusió a què el vaig sotmetre amb la darrera pel·lícula de Harry Potter, li dec uns quantes encara que realment no estigui convençuda.

El que em feia por d'aquesta pel·lícula és que fos la típica pel·lícula americana o bé ensucrada o bé barroera i que a mi no em fa gràcia. Perquè reconec que sóc de les poques persones al món que no li va fer gens de gràcia Algo pasa con Mary, així que em temia alguna cosa així. Però la veritat és que em va sorprendre gratamanet: tot i que el film té els seus tòpics (i un moment escatològic que és millor no combinar amb les crispetes, però que resulta divertit al cap i a la fi), trobo que també és original en molts dels seus plantejaments i que, a més, està ben fet i interpretat. A més, sempre em fa gràcia uns americans que es foten una mica de la típica boda, que sembla un sacrament absolutament institucionalitzat en la ficció nord-americana. D'altra banda, el film té la curiositat que em va permetre retrobar-me amb l'actriu que interpreta a Sookie a la sèrie Gilmore Girls, Melissa McCarthy en un paper força diferent, cosa que em va fer certa gràcia.

Passant a les meves llargues tardes de cinema intensiu a La Sexta 3, he de parlar de tres d'aquells títols que portava pendents tota la vida i que mai havia acabat de veure. El primer d'ells és Amadeus, dirigida per Milos Forman i que adapta el musical en què s'explica la vida de Mozart i, sobretot, la seva rivalitat amb Salieri (tot i que el pobre Salieri no va ser pas l'enverinador que aquí pinten, però vés per on, així van quedar les coses en el món de la ficció...). M'agrada molt la forma de dirigir de Milos Forman (de fet, la seva versió de Hair és una de les meves pel·lícules preferides). Crec que té una forma de explicar la trama que fa accessible i entretingut qualsevol tema, i trobo que amb aquest film ho aconsegueix amb escreix. Amb l'afegit, és clar, de la seva banda sonora, que és evidentment magnífica.

Un altre clàssic pendent va ser L'apartament de Billy Wilder. Sí, no l'havia vist mai, i aprofitant un cicle de Billy Wilder que hi ha hagut aquest estiu a La Sexta 3 vaig poder expiar els meus pecats. Em va semblar una pel·lícula divertidíssima, i en què sobretot em va encantar la Shirley McLaine. No puc dir més que si algú com jo encara no l'ha vista, que corri a fer-ho!

I el tercer clàssic pendent: Vacaciones en Roma, de William Wyler, amb Audrey Hepburn i Gregory Peck. Em va agradar molt, i crec que recordaré la seqüència final molt de temps. Però és aquí on he de fer la confessió freak. I és que probablement un dels meus films preferits de tota la vida (ja anireu veient que en tinc una llista llarga d'aquests) sigui Only You, una pel·lícula amb Marisa Tomei i el meu adorat Robert Downey Jr que té lloc a diferents escenaris d'Itàlia, entre ells Roma. En aquest film, de fet, ja sabia que fan alguna referència literal  a Vacaciones en Roma, però veient el clàssic em vaig adonar que entre els dos films hi ha molts gestos de complicitat. Hi ha (i aquesta ja la coneixia) la famosa escena de la Bocca della Verità (a Vacaciones en Roma és on creen el mite turístic, a Only You simplement el recreen), però descobrint el film de Wyler en vaig anar descobrint més. Per exemple, els dos protagonistes comparteixen cognom (Bradley, tot i que aquest no sigui el real del personatge de Robert Downey Jr, és bàsic per a la trama). Però on veritablement em vaig espantar del meu nivell de freakisme (i em va fer pensar que potser havia vist certa pel·lícula massa vegades) va ser quan vaig descobrir que en tots dos films les dues parelles discuteixen sobre l'autor d'un poema: a Vacaciones en Roma entre Keats i Shelley, i a Only You entre Goethe i Rilke (si cliqueu a l'enllaç, és a partir del minut 1:02, i si aneu cap al 3:50, vereu també la seva versió de la Bocca della Verità).

Deixant de banda els apunts mentals, Vacaciones en Roma és un film que val molt la pena veure. A mi, personalment, em va fer venir moltissimes ganes de tornar a veure Only You, però això probablement només sigui algun virus personal meu que m'hauré de tractar algun dia...