diumenge, 26 de febrer de 2012

The Artist

M'havia marcat l'obligació de parlar de The Artist abans no es fes la cerimònia dels Òscars, per allò que el meu post no fos un més que s'apunta al carro de cavall guanyador, o bé simplement una pataleta per un resultat injust. I arribo justeta, però a temps per dir que, digui el que digui l'Acadèmia, per a mi aquesta pel·lícula de manufactura francesa i producció nord-americana ha estat un dels grans moments cinematogràfics de l'any i un film que mereixeria endur-se l'estatueta aquesta matinada.

Suposo que sóc una més del miler de persones que van animar-se a veure The Artist gràcies al boca-orella. Quan es va estrenar jo no estava al país, i passades les festes nadalenques vaig començar a llegir gent que en parlava meravelles. Miraculosament, els cinemes de Tarragona encara la mantenien en cartellera, encara que fos una única sessió a la nit  a la sala més petita de tot el complex. I que, tot i així, es va omplir fins a la bandera quan hi vam anar nosaltres, amb els darrers en entrar obligats a seure o bé separats o bé en primera fila.

Em va agradar molt The Artist, en primer lloc, per atrevir-se a fer un film mut i demostrar que això no ha de ser una barrera per agradar al públic del segle XXI. Perquè tot i el terror dels primers minuts en què un es pensa que no serà capaç d'aguantar gairebé dues hores així, l'encanteri t'acaba atrapant i absorbint fins a veure allò de The End.

Perquè visualment (en aquests temps de culte a allò visual i devoció a eines com Pinterest) és un veritable goig: vaig sortir del cinema volent els vestits de la protagonista del film, adorant cadascun dels detalls amagats (aquells noms de botigues relacionats amb el moment de l'acció, els films anunciats a la porta del cinema, els detalls de la decoració de les cases...).

Perquè tot i arriscar-se en el format, no ho fa pas en la història. The Artist no és més que un conte de fades sobre l'amor al cinema, sobre com el cinema sonor, enamorat de l'encant del mut, fa tot el possible per rescatar-lo. I de com un dels meus gèneres preferits, el musical, n'és el "feliços per sempre".


Perquè l'actor Jean Dujardin està inmens, tan sols superat pel gos Uggie, que tots ens voldríem endur a casa. Per les escenes tan divertides que ens està donant aquests dies per Hollywood. I perquè si pronuncieu el seu nom en francès, descobrireu que és una de les paraules més sexys que es diran aquesta nit al Teatre Kodak.

Per la banda sonora. Perquè ella sola aguanta gairebé tot el pes de la pel·lícula.

Per la seqüència sonora (la millor i la més atrevida), pels dobles sentits de tot allò que es diu sense dir-se, pel ball amb la jaqueta, pels records plens de pols que guardem amagats sota llençols però que estimem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada