Moon Tiger (Penelope Lively)

Després de llegir Treasures of Time de Penelope Lively, ja vaig dir que tot i que l'argument de l'obra no m'havia acabat d'entusiasmar, m'havien agradat moltíssim les habilitats narratives de l'autora i que creia que havia trobat un nom en el qual em venia molt de gust aprofundir. Així que quan vaig fer una nova comanda de llibres no podia faltar una nova obra d'aquesta autora, i per anar una mica sobre segur, vaig escollir el títol considerat un dels principals de la seva extensa bibliografia: Moon Tiger, amb el qual Lively va guanyar el 1987 el premi Booker.

He de reconèixer, però, que em va costar entrar a la novel·la, que, d'altra banda, no és més que una història força breu. És una història a la qual potser costi una mica entrar en els primers capítols, sobretot per la seva estructura atípica i que voreja el monòleg interior, però amb constants canvis de narrador. Em semblava que l'acció no començava mai, em sentia perduda i la protagonista em semblava una persona força egoista i difícil de simpatitzar amb ella.

Però de sobte, vaig girar una plana i em vaig sentir capturada. Molt aviat, després de les queixes inicials, estava atrapada en els pensaments d'aquesta historiadora que viu els darrers dies de la seva vida en un llit d'hospital, rebent visites de familiars i amics, i que es disposa a escriure, ni que sigui mentalment, la seva última gran història, la de la seva vida. A partir d'aquí ens porta a un recorregut per la seva tempestuosa relació amb la seva filla, l'estranya relació amb el seu germà, l'encara més estrany amor ( o no amor) amb el pare de la seva filla... Fins arribar al cos central de l'obra, els capitols a l'Egipte de la Segona Guerra Mundial on la protagonista explica una de les històries més maques i tristes amb què un es pugui topar sobre el paper.

Perquè tot el que té de gran llibre, Moon Tiger ho té també de tristesa i melanconia. És un llibre que atrapa precisament per aquesta tristor que sembla anar empapant els seus fulls des de les primeres i confoses planes fins arribar a la seva culminació, en el cos central de l'obra. Però tot plegat se'ns explica sense donar massa detalls, permetent-nos entrar en les escenes de la història personal de l'autora a estones, deixant molt d'espai per a l'imaginació. I tot això és el que fa que els personatges siguin vius, que els sentim gairebé al nostre costat i no poguem evitar tornar a les seves pàgines per saber més coses, per trobar noves vies per imaginar.

Amb tots aquests ingredients, tot i ser un llibre breu, és extraordinàriament intens. Em trobo, a més, que és de les obres llegides l'any passat que m'ha deixat un record més fort, i un dels que tinc més ganes de poder tornar a llegir en un espai no massa llarg de temps. Mentrestant, podeu estar segurs que tornaré a Penelope Lively força aviat.