The Distant Hours (Kate Morton)

The Distant Hours (publicat ja en castellà com Las Horas Distantes i en català com Les Hores Llunyanes) és el tercer llibre de Kate Morton que cau a les meves mans, i ja us puc predir que cada nou llibre que aquesta autora vagi publicant, apareixerà tard o d'hora en aquest blog. Perquè suposo que podem dir que després de tres èxits, ja puc situar aquesta autora australiana al superpoblat podi d'autors predilectes.

Com ja vaig comentar quan vaig parlar de El Jardín Olvidado, està clar que Morton té un estil de llibre que li agrada i se li dóna bé escriure, i retorna en cadascuna de les seves obres sobre el mateix model que ja va explotar amb tant d'èxit a La Casa de Riverton: secrets del passat familiar descoberts per una dona de les generacions posteriors, amb una casa com a protagonista. Passava a La Casa de Riverton, que mantinc encara com el millor dels tres llibres de l'autora que he llegit, i repeteix el mateix esquema en les altres dues obres que he pogut tenir a les meves mans. Això sí, tot i que sigui possible descobrir-hi aquestes estructures repetides, en cap cas dóna la impressió que cada llibre sigui una repetició de l'anterior, sinó que Morton sap acompanyar les seves trames de personatges i històries que fan especial cadascuna de les seves obres.

Tal i com ja fa a les altres dues obres anteriors, Morton torna a ser una mestra en la tècnica d'obrir un llibre i aconseguir atrapar el lector des del primer capítol. A La Casa de Riverton ens trobàvem una dona a l'asil que obria la porta al passat a través d'una carta; a El Jardín Olvidado, la imatge d'una nena amnèsica en un port australià, sola i sota la pluja, asseguda sobre la seva maleta blanca; i, a The Distant Hours, tornem a veure com una carta arrenca tota la narració: en aquest cas, una carta que arriba dècades tard i que fa que la mare de la protagonista obri la porta al seu passat de refugiada a l'Anglaterra rural per evitar els bombardejos de Londres en plena Segona Guerra Mundial.

Amb aquest punt de partida que et deixa amb moltíssimes ganes de més, Morton ens situa en una misteriosa casa habitada per tres germanes ja envellides, filles d'un important escriptor (un altre cop el protagonisme de la creació literària en la història, com ja passava a El Jardín Olvidado),  que guarden hermèticament les històries del seu passat. La protagonista, incompresa per la seva família i per la seva exparella, es refugia en aquest món a la recerca de respostes a un projecte d'investigació, però, sobretot, a la seva pròpia identitat.

A qualsevol que li agradi la forma de narrar de Morton, segurament que no li deceberà aquesta nova proposta. He de reconèixer que després de llegir El Jardín Olvidado, que tot i que em va agradar vaig trobar inferior a La Casa de Riverton, temia que aquesta tercera obra suposés una nova davallada. Però crec que és una digna seguidora de l'obra predecessora i en un mateix nivell. Evidentment, si us aventureu amb aquest llibre i connecteu amb el seu univers, prepareu-vos per no poder desenganxar-vos de les seves pàgines fins arribar a l'epíleg.

Amb aquest llibre, poso punt i final als llibres que crec que té publicats a nivell internacional Kate Morton. Ens caldrà esperar, doncs, a aquesta nova obra que l'autora ja ha comentat repetides vegades a la seva web que està preparant.