dissabte, 7 d’abril de 2012

Ronda llampec d'exposicions a Madrid

Fa tres setmanes vaig tenir la sort de fer un viatge llàmpec en solitari a Madrid. L'objectiu del desplaçament era passar tot el dissabte amb alguns dels companys amb què comparteixo estudis, nervis i rialles a la facultad d'Història a la UNED, i als quals tan sols coneixia "virtualment". Evidentment, aquest fet va ser un dels moments en majúscules del cap de setmana, però com és un tema que ja hem comentat llargament allà on toca, aquí tan sols apuntaré que va ser genial i que em va fer adonar-me, un cop més, del gran encert que va ser matricular-me, ara fa tres anys, en aquesta universitat a distància.

Com que el meu AVE de tornada diumenge no sortia fins a dos quarts de sis de la tarda, vaig poder tenir tot el diumenge per a mi sola i per aprofitar-lo com millor ho sé fer a la capital: anant d'exposicions. Sé que pot sonar una mica "freak" per algú que no sigui un obsès de l'art com sóc jo, però és que cada cop que he anat a Madrid i no he posat els peus a la col·lecció del Prado, em sento incompleta!

Així que després de llevar-me i fer un bon esmorzar a un Vip's de la Gran Via, vaig agafar la meva maleteta i vaig enfilar cap al Passeig del Prado. La primera parada va ser el Museu Thyssen i l'exposició Chagall. El camino de la poesía que s'hi pot veure fins el 20 de maig.





Com acostuma a passar en moltes de les exposicions que ara es fan a Madrid, per entrar cal tenir una reserva d'hora. En algunes exposicions és imprescindible tenir-la amb força antelació (com veureu a continuació), però en el cas d'aquesta mostra del Thyssen, com que només anant a taquilla tenia descompte d'estudiant, em vaig "arriscar" a comprar l'entrada a darrera hora. I potser perquè ja estaven esgotades, o potser (i molt segurament) com a estratègia de mercat, al museu tan sols venien entrades per a l'exposició amb entrada per una hora més tard, així que finalment vaig comprar l'entrada combinada al museu i em vaig dedicar durant poc menys d'una hora a tombar per la col·lecció del Thyssen, que, tot i que ja la coneixia, sempre és un sacrifici que faig encantada.

I per fi era l'hora d'entrar a l'exposició de Chagall. Tot i les limitacions per hores, les sales de l'exposició (força petita) estaven absolutament repletes de gent, i era molt complicat aturar-se davant de les obres, els textos, etc. Afortunadament, tota la informació estava al programa de mà, i vaig optar per primer fer una passada més o menys ràpida i després anar retrocedint amb més calma davant d'aquelles obres que més m'havien cridat l'atenció. Chagall és un autor de gran lírica, que tot i que a primera vista et sembli impossible entendre el que vol expressar, acabes sentint-te arrossegada sense remei al seu món de caballs somrients i cabres que toquen el violí.

L'exposició no requereix de massa temps per veure-la, afortunadament per a mi, ja que a les 13.15h tenia cita reservadaamb el que ha estat un dels grans esdeveniments de l'any a Madrid: l'exposició El Hermitage en el Prado, que tot just s'acaba demà i que em sembla que ha esgotat les entrades tots i cadascun dels dies que el Museo del Prado ha estat obert. De fet, feia quinze dies que havia reservat la meva entrada, i a la meva hora d'entrada (que és força impopular per la proximitat de l'hora de dinar) tan sols quedava un lloc lliure! Quan vaig arribar al museu, les taquilles ja informaven que no quedava cap entrada per aquell dia a l'exposició.

Com indica el seu nom, la mostra és una col·lecció de 120 obres cedides pel famós museu de Sant Petersburg, a Rússia, i que s'ha organitzat en motiu de l'any cultural dual de Rússia i Espanya, celebrat l'any passat i en què el museu rus va fer una exposició amb obres cedides pel Prado. Per tant, és una exposició que no té una línia argumental pròpia, sinó que simplement és un recorregut per la col·lecció de l'Hermitage, partint de l'espectacular arqueologia i peces d'or de les cultures siberianes, i acabant amb l'avantguarda de Malèvich. Obres de Caravaggio, Tiziano, Rembrandt, Picasso, Bernini, i un llarguíssim etcètera. Pràcticament tots els grans tenien la seva representació a l'exposició, amb moments de gran popularitat com les joies i les peces de vidre, i combinades amb elements decoratius del mateix museu, explicacions sobre la seva història, etc.

L'exposició va ser també la meva oportunitat per accedir per primer cop al Claustro de los Jerónimos, l'edifici que es va afegir al Museo del Prado en la seva darrera ampliació i on es fan aquestes exposicions de grans dimensions (vaig necessitar una hora i mitja ben bona per veure-la sencera). Un cop acabat el recorregut, vaig anar a dinar al restaurant del museu (té uns preus de robatori, però era la única forma de després aprofitar part de la tarda per visitar la col·lecció) i, tot seguit, vaig fer una ruta pels meus "favorits" del museu del Prado. Vaig començar per un dels meus quadres preferits, El Descendiment de Roger van der Weyden, per seguir amb les sales espectaculars de la pintura barroca: Rubens (amb una escapada al segle anterior amb les obres del Greco), Murillo, i, com no, Velázquez. I, evidentment, una salutació ineludible a Goya; tot i que aquest cop no vaig passar a les sales dels cartons per a tapissos (una part estan exposats ara a Barcelona, que és una de les meves exposicions pendents aquests dies), sí que vaig passejar-me amb calma per les sales de les Pintures Negres i la del Dos i el Tres de Mayo, que són dues de les meves obres preferides.

I entre una cosa i l'altra encara vaig tenir temps fins i tot de passar una estona per la botiga del Museu, on no vaig poder evitar endur-me la Guia del Prado (fa dos anys ja vaig marxar amb recança sense ella) i un punt de llibre del Tres de Mayo de Goya.

Un dia completet, però que arribava a la seva fi després de la visita a la botiga. Així que vaig recollir la meva maleta del guardarroba i vaig enfilar passeig del Prado avall fins a l'estació de l'AVE. De tornada a casa.

2 comentaris:

  1. La teva entrada m´ha posat les dents molt llargues! Des de que em vaig assabentar de l´exposició de Chagall, vull anar cap a Madrid. I aquesta setmana, després de veure l´exposició de Goya al Caixaforum, m´han vingut moltes ganes de veure els quadres de la Guerra del Francès. A veure si em puc escapar.
    Petons.

    ResponElimina
  2. A mi em va fer pensa que l'exposició de Chagall fos tan petita! Però, de fet, hi ha un complement a la Fundación Caja Madrid, que no vaig tenir temps de veure (tingue-ho en compte quan facis l'escapada, que segur que val la pena!).
    Jo, a la sala del 2 i 3 de Mayo de Goya al Prado m'hi passaria hores, allà plantada, mirant els quadres (crec que aquest cop fins i tot la gent em va mirar raro...). Són d'aquelles obres que impressiona moltíssim veure en persona. I també és imprescindible veure les Pintures Negres ;)
    Una abraçada!

    ResponElimina