dijous, 25 d’octubre de 2012

Keane en concert

Podria tranquil·lament haver inclòs aquest tema en la nova sèrie de "coses que em distreuen", i és que el disc Strangeland de Keane ha estat com una obsessió tot aquest estiu i principi de tardor. Afortunadament, els mp3 no tenen possibilitat de desgastar-se per l'ús (o això espero), però si n'hi hagués alguna, segurament ja l'hauria experimentat després d'escoltar de forma obsessiva les seves cançons durant molts i molts matins en les darreres setmanes.

Li faig, però, un post a banda perquè avui vinc aquí per explicar el concert del grup britànic Keane a què vaig tenir la immensa sort de poder ser-hi ahir a la nit a la sala Razzmatazz de Barcelona. I ho dic així perquè, tot i que segueixo a la banda des del seu primer disc, mai no havia tingut l'oportunitat de veure'ls en directe. Bàsicament, perquè una espècie de maledicció s'havia interposat entre nosaltres i provocava que sempre estigués fora del país quan venien a Barcelona, o bé m'enterava massa tard de les dates de la gira (shame on me!, ho sé) i no sé quants milions de factors més que m'havien fet impossible poder viure una nit màgica com la d'ahir.

La solució a la maledicció? Seguir el meravellós compte de Twitter de Keane, assabentar-me al moment de l'anunci de la data a Barcelona, i estar preparada davant de l'ordinador el dia que sortien a la venda les entrades. Obligar el meu acompanyant a marcar en vermell aquell dia al calendari, i fer-lo coincidir convenientment amb l'inici de les meves vacances. I tot això ens va portar fins aquí:



Tinc una certa impressió que Keane no són pas un grup que mogui masses aquí a Espanya, cosa que em costa d'entendre una mica, tot i que és cert que, a banda del seu debut, la seva música de vegades requereix que l'escoltis un parell o tres de vegades perquè t'agradi de veritat. És curiós, però sé de més gent que li ha passat, com si costés entrar en el seu ambient, però quan ho fas, quedes atrapat. En el meu cas, potser perquè els 22 anys no són una edat per apreciar les cançons tristes. Però quan un dia hi tornes, anys després, te n'adones del que hi havia allà dins.


El benefici, però, de no ser una banda extremadament popular és poder gaudir de concerts en una sala més petita com és la Razzmatazz (primer cop que hi anava a un concert allà), i l'ambient i energia tan espectacular que es va crear entre el públic i el grup. Acostumada a grans estadis i Sant Jordis, va ser un canvi d'allò més ben rebut. I, evidentment, hi contribueix que la banda soni espectacularment en directe i que Tom Chaplin sigui dels millors cantants en directe que he vist mai en una banda de rock.

Tot i que la posada en escena és molt austera, a nosaltres ens va agradar especialment la il·luminació: com amb un simple canvi de llums creaven ambients, molt sovint relacionats amb les lletres de la cançó, i creant moments veritablement màgics. Perquè tot i que a tothom li agradi que sonin els clàssics que tothom se sap de Somewhere only we know o Everybody's changing, crec que el que fan més especials els concerts de Keane són els moments pausats, quan entonen cançons com Sea Fog (espectaculars efectes de llum aquí, senzills, però espectaculars) o Hamburg Song.

Conclusió: si algú més ha deixat de seguir a Keane després d'una escolta d'algun dels seus darrers discos, li aconsello que els doni una segona oportunitat. Jo vaig guardar en un calaix el seu segon disc, Under the iron sea, després de dues escoltes superficials, i ara és dels meus favorits. I probablement Strangeland sigui un disc que entra molt més fàcilment, i que té unes lletres d'allò més suggeridores. Bé, com a mínim a mi m'inspiren i em fan volar la imaginació. 

[Una petita nota: ni el vídeo ni les fotos són meves. El vídeo l'he agafat de youtube i les fotos són obra del meu acompanyant. Quan jo sóc a un concert, estic tant entregada al que passa allà, que no tinc ni pensaments de fer fotos i menys encara un vídeo. Em perdria segons d'experiència i no vull que això passi]






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada