Repàs ràpid de lectures (I)

Sembla que m'està costant força tornar a agafar el ritme d'actualització del blog (probablement el fred de l'hivern m'ajudi a apropar-me més a l'escalforeta del portàtil), i com que no vull arribar a finals d'any sense haver pogut comentar totes les lectures, prenc una mesura dràstica: començo un repàs ràpid dels llibres que han quedat encallats en el llistat d'aquest 2012, i espero així poder assumir el repte de comentar els més recents en l'estil habitual. Avui, la primera entrega:

• La Guía del Autoestopista Galáctico (Douglas Adams): Una relectura, però gairebé una lectura nova. Vaig llegir aquest clàssic de la literatura d'humor quan encara anava a l'institut (o potser abans, ni ho recordo exactament) i la seva portada un dia em va cridar l'atenció a la biblioteca. Tenia ganes de tornar a llegir-la ja que, curiosament, tot i tenir-ne un bon record no era capaç de reviure ni tan sols la línia argumental. Per això, quan em vaig tornar a creuar amb ell aquest any, no vaig poder resistir a la temptació. Curiosament, de nou grans parts de l'argument les he oblidat (recordo perfectament, però, el reglament de tot autoestopista galàctic), però sí recordo una cosa: vaig tornar a riure moltíssim i el recomano a tot aquell que no l'hagi llegit encara. Potser algun dia m'atreviré amb les seves continuacions. 

• Agnes Grey (Anne Brontë): Cada any, i fins que acabi amb tota la seva breu bibliografia, tinc el propòsit de llegir un llibre escrit per una de les tres germanes Brontë. Enguany ha estat el torn d'Agnes Grey, de la més petita de les tres, Anne. Aquesta escriptora generalment ha estat condemada a passar més desapercebuda darrera de l'ombra de les seves dues germanes grans (Charlotte i Emily), que són generalment més ben valorades avui en dia. Amb The Tenant of Wildfell Hall ja vaig poder canviar aquesta impressió per l'impacte que em va causar aquesta novel·la, però he de reconèixer que Agnes Grey és una novel·la certament més fluixa que l'altra obra d'Anne Brontë i que no em va entusiasmar tant. De fet, de totes les novel·les de les Brontë que he llegit fins ara, aquesta és de lluny la que menys m'ha agradat. Evidentment, la trama té l'interès que, en part, sembla estar inspirada en les experiències (pel que sembla traumàtiques) de la mateixa Anne com a institutriu, però tot i això no vaig ser capaç de connectar amb la seva protagonista ni amb la història d'amor secundària. Tot això, evidentment, comparant-lo amb el nivell d'uns llibres que em van entusiasmar molt en el seu moment, així que Agnes Grey es queda amb un M'agrada, però sense les exclamacions dels anteriors. Si voleu descobrir Anne Brontë, comenceu sens dubte per The Tenant of Wildfell Hall.

• A Glass of Blessings (Barbara Pym): Una altra obsessió dels darrers anys, continuo amb el meu compte enrere de les obres de Barbara Pym, conforme aquestes van arribant a les meves mans. Ara em toca parlar de A Glass of Blessings, una novel·la en què es retorna a l'ambient de les petites esglésies i l'univers de dones al seu voltant. La seva protagonista és una dona que viu avorrida en el seu matrimoni, i que cerca entreteniment a la parròquia del barri i totes les relacions socials (algunes sorprenents) que es teixeixen al seu voltant, i el d'un nou home pel que sembla sentir-se atreta. M'ha semblat una novel·la que, a banda d'entretinguda, és força valenta per tractar temes com l'adulteri (o la temptació de l'adulteri, com a mínim) d'una forma si més no interessant.  Un molt bon retrat d'una protagonista amb la que acabes simpatitzant.