diumenge, 17 de febrer de 2013

One Day / Un dia (David Nicholls)


Torno després d'un parèntesi obligat pels exàmens per parlar d'un dels llibres que aquest 2013 han passat gairebé com un llampec per les meves mans. Es tracta de One Day, de l'escriptor britànic David Nicholls, tot un èxit de vendes en el seu moment i una història que fins i tot té la seva adaptació cinematogràfica amb les cares d'Anne Hathaway i Jim Sturgess.

One Day és un d'aquells llibres que em va cridar l'atenció tan sols llegir-ne un cop per casualitat l'argument: la història d'un noi i una noia que es coneixen la nit de la seva graduació a la universitat. La seva relació no discorre per les seves planes de la forma convencional, sinó que se'ns explica a través del que els passa en un mateix dia de l'any, durant els vint anys següents a aquesta jornada. S'ha de reconèixer que és un punt de partida original i que em va fer col·locar-lo a la meva llista de desitjos literaris, amb tanta fortuna que ha estat un dels que ha aconseguit fer el pas a la meva prestatgeria aquest Nadal.

No era un llibre amb què tenia moltes expectatives (i he de reconèixer que quan vaig veure la lletra diminuta amb què estava impressa la meva edició de butxaca en vaig dubtar una mica més), però en certa forma aquesta novel·la m'ha agradat en el mateix sentit que em va cridar l'atenció al principi: per la forma de ser explicada. En canvi, i tot que la valoració és en general bona i és un llibre que recomanaria, hi ha elements de la història en si que no m'han acabat de fer el pes, i m'han deixat una certa sensació d'ambivalència.

Però comencem per la part bona: el format en què s'explica el llibre, amb salts temporals d'any en any en què no sabem el que ha passat la resta de dies més que per referències, és una fórmula que funciona i que, a més, resulta addictiva. M'atreveria a dir que funciona especialment en la primera meitat de la novel·la: perquè l'autor no cedeix a la temptació que tots els elements claus hagin de passar en aquell dia sagrat per als protagonistes, i perquè fa servir fórmules interessants com la barreja de cartes (algunes enviades, d'altres que no arriben a ser-ho mai) que els dos personatges, Emma i Dexter, s'envien a l'altre.

Precisament, els dos protagonistes  són d'aquells personatges als quals és fàcil agafar-los estima: especialment en el cas d'Emma, en què crec que és força fàcil identificar-se en la primera meitat de la novel·la. Amb Dexter potser costi una mica més, però al final també es fa un forat al nostre cor, tot i que de vegades sigui a contracor nostre. En acabar cada capítol, és inevitable cedir a la curiositat per saber on trobaràs aquests dos protagonistes 365 dies més tard, què haurà passat, com haurà anat aquella trucada que mencionen que faran, etc.

El problema és que, aquesta part bona de la novel·la, sigui també la més dèbil: la seva estructura narrativa es converteix en una debilitat quan arriba un moment que resulta poc creïble que tantes coses importants per la relació de Dexter i Emma passin precisament en aquella mateixa jornada. Massa casualitat, no? I això crec que passa en el darrer terç de la història. I els personatges que tant ens havien captivat al principi se sotmeten a una evolució que pel seu paral·lelisme invertit (de fracassada a dona d'èxit, d'home d'èxit a fracassat) també em fa arrufar en part el nas. No m'agrada el concepte de "salvar per l'amor", i crec que aquesta novel·la també juga perillosament amb aquesta frontera.

Però el pitjor no és això: el pitjor és que l'autor pren algunes decisions narratives que són en part qüestionables. I aquí puc pecar de ser immadura i de tot el que vulgueu, però poques vegades m'he enfadat tant amb un llibre que he hagut de tancar-lo i deixar-lo sobre la tauleta de nit quan tan sols em queden 30 pàgines per acabat (i els que em coneixen saben que quan estic per sota de les 50 planes del final em desconnecto del món real i no vull saber res d'ell fins que arribo a la fi). Evidentment, això significa que m'havia implicat molt en la història i això és un punt positiu, però tot i així, fa entelar la meva visió del llibre. No vull desvetllar res, però, sincerament, crec que no m'enfadava tant amb un autor des que em vaig sentir estafada per Ian McEwan al capítol final d'Atonement. I tot i que ara reconec que amb els anys he après a apreciar el valor d'una història trista, no tinc gaire clar que a One Day tingui el mateix sentit narratiu que sí que tenia a Atonement.

Malgrat el meu enfat, però, One Day és un llibre que us deixarà amb unes bones sensacions, i és, si més no, una forma diferent de llegir una novel·la d'amor, però sobretot d'amistat. I qui sap, potser no sou tan sensibles com jo i li trobeu un sentit a les decisions de David Nicholls. 


3 comentaris:

  1. El final del llibre fa emprenyar, i molt. A mi la història em va agradar molt, i em va enganxar de seguida, per com està explicada. Però quan vaig arribar a "això" recordo que estava al sofà, amb la meva parella al costat, i em vaig enfadar tant que vaig deixar anar un "serà, fill...". No m'ho esperava, i no em va agradar. No és just, sobretot per l'Emma.

    El personatge de Dexter no em va acabar d'agradar mai. L'Emma és adorable.

    A la pel·lícula, tot i esperar-m'ho perquè ja havia llegit el llibre, la sensació "d'estafa" va ser la mateixa.

    Benvinguda de nou, per cert!

    ResponElimina
  2. Blaudemar, m'alegro no estar sola en el meu enfat!! :P I més que injust (que ja sabem que la vida no és justa), em va semblar que no tenia gaire lògica narrativa, que és el que em sembla pitjor de tot...
    A veure si un dia tinc temps i veig la pel·lícula.

    ResponElimina
  3. Lo siento mucho, no estoy de acuerdo. A mí, "Atonement", me parece una obra emcionante y sí, tramposa, pero porque rompe el esquema narrativo 'lógico',porque es ficción, no es realidad y en ese cosmos maravilloso entre realidad e imaginación, las novelas superan a la realidad chiquita y previsible, las nuestras cotidianas y repetidas. Es el triunfo de la ficción sobre lo esperable en nuestras vidas, lo que alimenta las ganas de seguir leyendo. El efecto final de MCEwan, uno de los más grandes novelistas que hay, es prodigioso, tramposo, de titiritero, pero es así como ha diseñado su trampa, porque las novelas son trampas y si nos emocionamos, estamos locos por confundir realidad y ficción; por eso seguimos leyendo mentiras muy reales. Hace poco acabé 'Solar' y te recomiendo 'Saturday', geniales casi todas las de este hombre. Hace unos días creo que en un diario salió un artículo suyo en el que se empezaba, confiesa, a cansar de la novela, pero en los detalles de dos cuentos volvió a pensar que escribir ficción es superimpresionante, que dicen los jóvenes.

    Perdona el rollo y saludos.

    Antonio.

    ResponElimina