Orgull i Prejudici, 200 aniversari. Una relectura.

Avui es compleixen exactament 200 anys des que l'editorial Egerton va publicar per primer cop l'obra Pride and Prejudice (Orgull i Prejudici), signada per "l'autora de Sentit i Sensibilitat". La novel·la era  la segona publicació de Jane Austen, història que havia escrit en un primer esborrany, durant la seva vintena, titulat llavors "First Impressions" (primeres impressions). La història, que era una favorita de la seva família, havia estat presentada ja llavors a una editorial per part del seu pare, Cadell & Davies, el 1797, però l'empresa la va rebutjar a retorn de correu. Poc s'imaginaven aquests editors que tan ràpid van dir no a la novel·la que més de 200 anys després Pride and Prejudice seguiria venent milers i milers d'exemplars a les llibreries (fins i tot quan ja està lliure de drets d'autor i es pot descarregar gratuïtament als dispositius electrònics), inspirant adaptacions de tot tipus i sent una referència ineludible per a moltes de les històries que s'han explicat des de llavors en diversos formats. I, m'atreveria a dir, la porta d'entrada als clàssics literaris per a molts lectors.

Amb aquest historial, confesso que fa veritable vertigen atrevir-se a parlar d'aquesta novel·la. Aprofitant l'efemèride, el passat 1 de gener vaig inaugurar aquest mes tan austenià prenent la meva còpia de Pride and Prejudice i rellegint-lo. Sóc incapaç de numerar quin número de relectura és, tot i que sí recordo el primer cop que em vaig creuar en el seu camí, una tarda, regirant el prestatge de Jane Austen a la biblioteca de la meva ciutat, després d'haver-me introduït al seu món amb Emma i Sense and Sensibility. I les sensacions el primer cop que em trobava amb personatges que tantes vegades m'han acompanyat des de llavors: la ironia d'Elizabeth Bennet, les mirades de Mr. Darcy, les ridiculeses de Mr. Collins, el sentit comú de Charlotte...

I tot i tantes visites repetides des d'aquell dia d'adolescent, senzillament no crec ser capaç d'afegir res més que no hagin dit persones molt més preparades que jo.No us explicaré res que no se sàpiga ja o que d'altres persones hagin expressat molt millor que jo.

Però, sincerament, crec que no hi ha millor forma de felicitar aquest bicentenari que animant a tots aquells que no ho han fet a encara a descobrir aquesta petita joia de la literatura anglesa. I les meves raons perquè les feu són les següents:

Perquè és una novel·la jove en la qual tots ens podem sentir identificats. És un tòpic molt gran, però Orgull i Prejudici és sobretot una novel·la sobre el pas a la vida adulta. La juganera disposició de la protagonista, Elizabeth Bennet, no és més que una màscara que amaga la incertesa sobre el seu futur. El mateix que tots hem sentit en algun moment, com quan estem a punt d'acabar els nostres estudis i davant nostre no hi ha més que boira. Aquesta línea és la que més es repeteix a les obres d'Austen, i aquí sigui potser on pren un to més optimista en la seva resolució (altres obres com Emma o Sentit i Sensibilitat li donen un to més agredolç, potser). Darrere del retrat social i de l'obsessió per casar-se, no hi ha més que el terror davant del desconeixement pel que serà d'un mateix quan s'acabi la bombolla protectora de la infantesa / joventut.

Perquè és molt més que la història d'amor rosa que ens han volgut fer creure. Tampoc us vull enganyar: la història central és la d'amor entre Elizabeth Bennet i Mr. Darcy, però de la mateixa forma que també el component romàntic és central a Grandes Esperanzas de Charles Dickens, o a Atonement d'Ian McEwan. Però això no vol dir que aquesta sigui una novel·la rosa, com de vegades sembla que ens vulguin fer creure tot el fenomen de les "janeites" (les fans de Jane Austen que adoren vestir-se de Regència i no entenen cap acte sobre l'autora sense tè i ball) . Aquí tenim un retrat social divertídissim de l'Anglaterra rural, una anàlisi psicològica dels personatges centrals, uns apunts de la decadència de l'aristocràcia clàssica anglesa, una reflexió sobre el paper de les dones al matrimoni, i fins i tot apunts del context bèl·lic de les guerres napoleòniques.

Perquè hi ha ironia. Molta ironia. I a mi, això és el que més m'agrada de Jane Austen: que sempre me l'imagino escrivint els seus passatges amb un mig somriure als llavis. Llegir aquesta novel·la val la pena simplement per descobrir algun dels milers de comentaris irònics que deixen anar tant Elizabeth com el seu pare, Mr Bennet. I a través d'ells veiem el seu món amb una pàtina crítica que marca el to de tota la novel·la. Orgull i Prejudici és garantia de pintar un somriure als llavis sempre, passi el que passi al món real.

Perquè Mr Darcy no és l'home perfecte. Ni molt menys. Em fa especial ràbia aquesta tendència a considerar Mr Darcy l'home perfecte, i imaginar totes les lectores de la novel·la a la recerca del seu equivalent real. Potser sigui influència de la famosa adaptació de la BBC amb Colin Firth, però al llibre, Mr Darcy no és mai perfecte. És maleducat, orgullós, temperamental... el que en els nostres dies en diríem un esnob i un cregut. I tot i que en el seu viatge personal al llarg de la novel·la canvia, no hem d'oblidar que ell segueix sent totes aquestes coses també al final. Simplement, la protagonista aprèn com aquesta persona, amb les seves imperfeccions, és la que la complementa a ella, també amb tots els seus propis defectes. I no és això de fet el que ens passa a tots quan ens enamorem? Mr Darcy no és l'home inabastable; qualsevol home pot ser Mr Darcy.

Perquè coneixereu a Mrs Bennet. Per a mi, la mare de la protagonista, obsessionada amb el matrimoni de les seves cinc filles, és un dels personatges més divertits que va crear mai Jane Austen. Potser no sigui gaire realista, o potser sí; hauríem d'estar al seu ambient social i històric per saber-ho. Però cadascuna de les seves intervencions és un moment daurat a la novel·la. Incloent la seva reacció al compromís de la seva filla al final del llibre, un dels pocs moments de silenci que ens ofereix, seguit d'una incoherència galopant . De fet, sempre m'ha fet especial pena que cap adaptació no hagi inclòs precisament aquest episodi.

Perquè Elizabeth Bennet és la més imperfecta de les protagonistes. I l'estimes precisament per això. Orgull i Prejudici s'escriu des de la perspectiva d'Elizabeth Bennet, i tot i que estigui narrat en tercera persona, el lector l'acompanya pràcticament en el 95% de la narració en els seus judicis, tan sols matisats per alguna ullada al que passa darrere ella, petits moments que ens proporciona l'autora per donar-nos algunes pistes. Simpatitzar amb ella és excessivament fàcil, però al mateix temps sorprenent quan ens adonem que la pobra Lizzy no és més que un llistat de defectes, inclòs el pitjor de tots, ser ignorant de ser precisament tan imperfecta. Però tot i això no podem evitar simpatitzar amb ella. No hem passat tots pel dolorós camí precisament d'haver de descobrir-nos i acceptar-nos com a humans defectuosos?