Adéu 2014

No m'agrada la nit de Cap d'Any, però sí aquesta sensació de llibre en blanc que proporciona l'1 de gener. Tot i que sigui una tonteria i no hi hagi més condicionant que un calendari extern, i tot i que no sigui gens de fer-me propòsits (o més bé sóc de fer-me'ls constantment i incomplir-los amb una pasmosa regularitat), o tot i que per fer-se'n, de nous propòsits, qualsevol dia és bo. Però el 31 de desembre sempre et dóna l'oportunitat de fer balanç, de fer recompte i de posar a zero els comptadors següents, d'apuntar-te als divertits reptes que pul·lulen per internet i de tornar a preparar-te per incomplir-los.

2014 no haurà estat de nou un any molt lector. 10 llibres en total, que ja són més que els del 2013 (quan en vaig fer 8), però amb la diferència que aquest any no li veig gaire gràcia a la publicació del tradicional rànquing. En destacaria tan sols un o com a molt dos, i per això estaran els comentaris que aniré penjant en les properes setmanes. I 10 llibres que, si hi sumés els llegits per a la universitat, i el temps invertit en relectures i relectures, serien com a mínim 15, però no em faré trampes al solitari.

Per al 2015, baixo el llistó, torno a ser relativament realista i em plantejo un repte de 20 llibres a Goodreads. Suposaria doblar els d'enguany, però confio ser capaç de tornar a guanyar temps amb un parell de retocs en l'organització familiar que tenim en marxa. Espero continuar avançant amb el repte de The Classics Club (enguany ja m'hi he estrenat tatxant tres títols de la llista), i atacar algun d'aquells llibres que porten segles a la llista de pendents de la meva prestatgeria (tant virtual com física).

2014 tampoc ha estat espectacularment viatger, però sí que hem fet coses, a un altre ritme i amb una acompanyant més especial que mai. Hem pogut fer tres viatges, dos dins de Catalunya (Osona i Berga) i un a un país on sempre tornaria (Estocolm), i espero seguir avançant en aquest sentit. Segurament fer grans viatges intercontinentals em fa especial mandra amb una nena tan petita, però més a prop tenim moltes coses pendents que m'encantaria veure, així com retrobar-m'hi.

Preparats, doncs, per al compte enrere. Ens retrobem el 2015!

Cartas desde la isla de Skye (Jessica Brockmole)

Si en aquest blog creés la categoria de "comfort books", segurament aquesta novel·la epistolar de Jessica Brockmole hi aniria directa. I no pas en un sentit perjoratiu, sinó com a exemple de com ha de ser una novel·la que, sense tenir més pretensions, agradi, enganxi i et deixi amb un bon gust en tancar-la, sense necessitat de fer-ho a costa ni de la trama ni de l'estil.

Evidentment, Cartas desde la isla de Skye no és una obra mestra, com tampoc ho va ser un dels llibres amb què guarda més paral·lels (i que crec que no m'arrisco a dir que ha servit d'inspiració), La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey. Ambdues estan narrades exclusivament a través de cartes, ambdues prenen com a escenari una illa pertanyent a la Gran Bretanya (en aquest cas, Skye a Escòcia), i a tots dos llibres trobem la Guerra Mundial com a teló de fons. En el cas de la novel·la de Brockmole, de fet, la història bascul·la entre la Primera Guerra Mundial i la Segona, que són respecticament passat i present en les dues línies temporals que s'entrecreuen.

A diferència, però, de La societat literària..., Cartas desde la Isla de Skye és, sobretot, una història d'amor pràcticament des del començament. Elspeth Dunn, una jove poetessa que mai no ha sortit de l'illa de Skye, comença a cartejar-se amb un admirador nord-americà, David Graham. Així comencen a traçar una història d'amor que es veu amenaçada per l'obstacle de la Primera Guerra Mundial, i que la filla d'Elspeth retraça durant la Segona Guerra Mundial, separada, ella també, del seu enamorat que es troba al front.

L'estil epistolar, però, li permet narrar-la sense caure en excessos romàntics i sense perdre una línia elegant, al mateix temps que aconsegueix enganxar el lector, que inevitablement es veurà temptat a continuar passant pàgines sota la premissa de "Vinga, una carta més...". Així que si voleu un llibre amable, que us captivarà fàcilment, i que us contagiarà un somriure en recordar-lo, aquesta és una molt bona opció.

The Heart of Darkness (Joseph Conrad)

De vegades, hi ha llibres que ocupen més de 600 planes que es llegeixen com si fossin contes de poc més de 50. I històries curtes de menys de 100 pàgines que es converteixen en una petita jungla d'esdeveniments, paraules i escenaris pels que saps que, si mai hi tornes a passejar, hi trobaràs racons diferents.

Aquesta és la sensació que a un li queda després de tancar The Heart of Darkness, obra de Joseph Conrad, i primera pedra en aquest humil blog per assolir el repte de The Classics Club. Una novel·la breu, popular per ser la base de la pel·lícula Apocalypsis Now, que em va deixar amb la sensació de tan sols deixar-me palpar la superfície del que l'autor li volia explicar, però que, tot i això, em va generar una estranya fascinació amb moltes de les seves escenes.

La història és aparentment senzilla: el protagonista, a la recerca d'aventures, s'endinsa en una expedició al riu Congo. Allà, rep l'encàrrec de rescatar un dels principals expedicionaris de la companyia per la qual treballa, Mr Kurtz, desaparegut des de fa temps. En Kurtz però és tan inabastable que la seva absència es converteix en pràcticament tot l'eix de la novel·la, en què les seves breus aparicions semblen gairebé un moment oníric, i en què el seu impacte en la resta de personatges (fins i tot en aquells que no el coneixen) és el veritable protagonista de la història.

Tot i que potser no vaig llegir aquesta novel·la en el millor moment per aprofundir-hi, sí que algunes de les seves escenes i descripcions se m'han quedat grabades a foc a la memòria. Espero, però, poder tornar-hi amb més calma en un moment més relaxat de la meva vida i trobar-hi nous matisos i significats, que segurament que senzillament rascant una miqueta més, m'hi trobaré en abundància.

Thursday Next: Perdida en un Buen Libro / El Pozo de las Tramas Perdidas (Jasper Fforde)

Fa temps que vaig comentar en aquest blog la meva primera incursió en l'univers de Thursday Next, la sèrie de l'autor britànic Jasper Fforde situada en un món paral·lel, on la literatura genera fenòmens tan importants que fins i tot hi ha una policia especialitzada en ella, i en què la protagonista té l'habilitat d'endinsar-se dins dels llibres. Llavors, tot i que la premissa del llibre em va agradar, no vaig acabar de connectar amb la seva història i, potser per haver triat l'edició en anglès, em va costar agafar alguns dels jocs lingüístics que tant li agraden a l'autor (puc presumir de tenir un bon nivell d'anglès, però sí, hi ha coses que se m'escapen).

Aquest any, però, he descobert que, o bé els llibres de la sèrie són molt irregulars, o bé per jo disfrutar-ne em cal una certa aliniació dels astres. Sigui com sigui, durant els primers mesos de 2014 la sèrie Thursday Next, ara en edició en castellà, es va convertir en una mena de "comfort books" que em van acompanyar durant un hivern diferent dels altres.

En aquesta retrobada, vaig pràcticament devorar el segon (Perdida en un Buen Libro) i el tercer (El Pozo de las Tramas Perdidas) de la sèrie, quedant-me en els primers capítols del quart (Algo Podrido), de nou per desinterès. Una de les coses que més em van agradar d'aquests dos llibres és que s'incideix molt amb el fenomen de la "metaliteratura": després de la introducció de The Eyre Affair, en què Thursday Next ha de resoldre el segrest de la protagonista del clàssic Jane Eyre de Charlotte Brontë, a Perdida en un Buen Libro Thursday Next s'endinsa en el món dels llibres, descobrint la gran biblioteca, custodiada pel gat d'Alícia en el País de les Meravelles, en què tota la literatura hi viu. I aprenent de la mà de la senyoreta Havisham, de Great Expectations de Charles Dickens, a controlar com viatjar dins dels llibres.

En el tercer volum de la sèrie, en canvi, ens endinsem en el pou de les trames perdudes que dóna nom al llibre, el de les històries en elaboració, a mig fer o que mai veuran la llum per mediocres. I en la invenció d'un nou sistema de "lectura" que fa veure des d'una altra perspectiva el nostre gest de llegir.

De nou, en tots dos llibres, potser la trama és el que interessi menys, i el que més m'ha enganxat ha estat aquest univers paral·lel i, sobretot, aquest món dels llibres que m'ha resultat fascinant. Qui no vol assistir a una reunió dels agents de la ficció a la casa de les germanes Dashwood a Sense and Sensibility de Jane Austen, per exemple? La llàstima, aquesta sensació que tot de nou decau a partir del quart i darrer llibre, tot i que, qui sap, potser algun dia d'aquests ens retrobarem amb l'aliniació correcta.