dilluns, 6 d’abril de 2015

El Castillo de Lesley (Jane Austen)





Una de les meves assignatures pendents pel que fa a l'obra de Jane Austen és endinsar-me en el món dels seus escrits juvenils, la coneguda en el terme britànic de Juvenilia. I tot i que tinc la gran i definitiva col·lecció d'aquestes petites obres en versió anglesa preparades al meu llibre electrònic per fer una lectura total, el passat Sant Jordi no em vaig poder resistir a aquesta petita i modesta edició de l'editorial Funambulista en què recull deu obres de joventut de l'autora anglesa. Entre elles, la que dóna nom a l'obra, El Castillo de Lesley.


En primer lloc, he de dir que es fa molt difícil fer un comentari d'aquest llibre. Potser perquè no el vaig llegir en el moment més reposat de la meva vida, però sobretot perquè es tracta sovint d'obres inacabades, de petits assajos del que més endavant seria capaç de formular a les seves novel·les de maduresa. I tot i l'extrema joventut amb què escriu moltes de les seves obres (sí, és d'aquelles lectures que et fa recapacitar què has fet amb el teu temps si de veritat vols arribar a ser l'escriptora que somiaves de petita ser veient el paral·lelisme amb la vida d'Austen), ja s'hi veuen sobretot clares traces d'aquella ironia que tant m'agrada de les seves grans novel·les i que va anar aprenent a dominar com ningú.

Algunes de les històries aquí unides estan inacabades. La majoria són de tipus epistolar (Sense & Sensibility, que va ser la primera obra publicada de l'autora, de fet tenia originalment aquest format, i altres obres menors com Lady Susan segueixen aquest esquema), d'altres són especialment divertides, com la seva inacabada Història d'Anglaterra, i d'altres tot just es queden a mitges quan comencen a interessar-te. Hi ha un punt de dramatisme (també des de la perspectiva romàntica) exagerat en moltes de les històries, cosa normal tenint en compte l'edat d'Austen quan les va escriure (parleu de matisos a una adolescent, per molt que visqui a finals del segle XVIII).

Més que sobre els textos en si, aquesta obra m'ha fet reflexionar sobre què pensaria Austen si sapiguès que en ple segle XXI llegim els seus escrits de divertimento quan era poc més que una nena. Us imagineu les vostres històries escrites a l'institut estudiades a les facultats de literatura d'aquí 200 anys?? (jo em moriria, perquè tinc alguna història d'aquella època que si sapiguès on la vaig guardar, correria a cremar-la). Amb una producció breu i moltes de les seves cartes cremades per la seva germana a la mort de l'autora, és inevitable que els erudits, les editorials i els fans d'Austen llegim religiosament aquestes històries per satisfer les nostres ganes de més, però tot plegat em fa pensar que si l'autora ho hagués sapigut, segurament hauria destruït les llibretes les guardava.

Reflexions personals a banda, i tot i que no hagi estat un llibre del que es gaudeixi especialment llegir-lo, és un exercici interessant per conéixer d'on ve el geni d'Austen i recordar-nos que tot ofici, per molt artístic que sigui, no millora sense el principi de la pràctica. Però millor guardar la pràctica amb discreció i fora de l'abast dels editors, que mai se sap...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada