Sempre havia volgut aprendre a cosir o ser capaç de fer algun tipus de manualitat que impliquessin agulles i llana, o algun producte similar. Per això, quan aquest estiu una companya de la facultat d'Història de la UNED ens va proposar fer-nos una espècie de curset on-line de ganxet, després que haguéssim passat els darrers sis mesos morint-nos d'enveja en veure el que ella era capaç de fer, no m'ho vaig pensar dues vegades en sumar-me al grup. I pocs dies després ja era una obessionada amb el ganxet: no sóc pas la més hàbil, però he aconseguit fer algunes coses prou decents. A més que traginar amb l'agulla de ganxet una estona després de sopar m'ajuda a desconnectar del dia, desestressar-me o simplement entretenir-me una estona (a risc que a estones es converteixi també en obsessió).
A dalt us he posat el meu actual "work in progress": una manta feta a quadres (els anomenats granny squares), que amb una mica de sort estarà llesta el 2014.
Aquest va ser el meu primer projecte acabat: un mocador al coll per a tardor / primavera, fet de cotó.
Un barret estil anys 20...
I una bufanda per a l'home de la casa, i que aquí llueix amb orgull la maneta de la porta.
No us torturaré molt amb el meu ganxet en aquest blog (bàsicament perquè el meu ritme és lent), però, evidentment, si algú vol saber els patrons, només els ha de demanar. De moment, si a algú li pica la curiositat i es vol distreure amb el ganxet igual que jo, us recomano aquesta web per aprendre els punts bàsics.
Segona i darrera entrega d'un repàs més ràpid de l'habitual per les lectures d'aquest any. A partir d'aquí, espero recuperar un ritme més o menys normal de comentari dels llibres que han passat per les meves mans aquests darrers mesos:
Jane Austen, de Claire Tomalin. Havia llegit crítiques boníssimes d'aquesta biografia de Claire Tomalin, que és, de fet, una experta en aquest gènere (l'hivern passat et trobaves a tot Londres la seva biografia de Charles Dickens). Tot i això, i perquè a mi les biografies de vegades em resulten avorrides (i no ens enganyem, la vida de Jane Austen és bastant avorrida) tenia una certa desconfiança. Però gran part dels meus dubtes es van esvair en passar senzillament un parell de capítols de la biografia: aquesta història de la vida de Jane Austen és interessant, és divertida i ofereix una visió força completa del que se sap de la vida de l'escriptora, sense haver de dependre excessivament en traçar paral·lelismes forçats entre les seves històries de ficció i la seva vida real. Amb aquesta biografia, aprenem sobre l'ambient d'Austen, sobre la seva família, sobre el seu veïnat i sobre el procés de producció de les seves obres. I tot amb un estil que es fa d'allò més agradable. Molt recomenable per tots els fans d'Austen que encara no l'hagin llegit.
El lector de Julio Verne, d'Almudena Grandes. Els llibres de literatura espanyola contemporània no acostumen a aparèixer molt sovint per aquí, com a mínim en aquests darrers dos anys. Aquesta novel·la, situada en l'època de postguerra espanyola i ambientada a les muntanyes de la província de Jaén, em va caure a les mans com a proposta d'un club de lectura que tenim muntat de forma extraoficial els estudiants de la facultat de geografia i història de la UNED. Segurament mai se m'hauria acudit obrir-lo si no hagués estat per aquest fet, i hagués estat una veritable llàstima, ja que és un llibre que em va entusiasmar. Jo sóc d'aquelles que no està especialment cansada de les històries de la postguerra i els maquis, sempre que estiguin ben explicades, i aquesta, que ens traça els episodis viscuts en un petit poble de muntanya a través de la mirada d'un nen fill de Guàrdia Civil, però fascinat per la resistència amagada al bosc, n'és un bon exemple. És un llibre emocionant i amb alguns girs argumentals que, tot i que en certa forma previsibles, no deixaran d'impactar. Personatges molt ben traçats i una història en què no tot és blanc i negre.
La librería de las nuevas oportunidades, d'Anjali Banerjee. I d'un llibre que segurament estarà al top-cinc d'aquest 2012, a un altre que ocuparà amb tota seguretat el darrer lloc. Aquesta novel·la em va cridar l'atenció durant el passat Sant Jordi, però finalment vaig optar per no comprar-la i agafar-la en préstec de la gran biblioteca digital. Una gran decisió, ja que crec que m'hagués mortificat haver-me gastat vint euros en una història que m'ha semblat fluixa i a estones absolutament estúpida. La protagonista, enfonsada després d'un divorci, torna al seu poble natal per assumir la gestió de la llibreria de la seva tia, que ha de tornar a l'Índia per un misteriós tractament per al cor. I allà, amb un misteriós client, redescobreix les ganes de viure. El punt de partida argumental ja sembla certament fluix, però on jo esperava una història sobre amor a la literatura, m'he trobat unes escenes que feien venir ganes de llençar el llibre per la finestra. Tot i això, és un dels best-sellers de l'any. Potser és que senzillament sóc rara.
Sembla que m'està costant força tornar a agafar el ritme d'actualització del blog (probablement el fred de l'hivern m'ajudi a apropar-me més a l'escalforeta del portàtil), i com que no vull arribar a finals d'any sense haver pogut comentar totes les lectures, prenc una mesura dràstica: començo un repàs ràpid dels llibres que han quedat encallats en el llistat d'aquest 2012, i espero així poder assumir el repte de comentar els més recents en l'estil habitual. Avui, la primera entrega:
La Guía del Autoestopista Galáctico (Douglas Adams): Una relectura, però gairebé una lectura nova. Vaig llegir aquest clàssic de la literatura d'humor quan encara anava a l'institut (o potser abans, ni ho recordo exactament) i la seva portada un dia em va cridar l'atenció a la biblioteca. Tenia ganes de tornar a llegir-la ja que, curiosament, tot i tenir-ne un bon record no era capaç de reviure ni tan sols la línia argumental. Per això, quan em vaig tornar a creuar amb ell aquest any, no vaig poder resistir a la temptació. Curiosament, de nou grans parts de l'argument les he oblidat (recordo perfectament, però, el reglament de tot autoestopista galàctic), però sí recordo una cosa: vaig tornar a riure moltíssim i el recomano a tot aquell que no l'hagi llegit encara. Potser algun dia m'atreviré amb les seves continuacions.
Agnes Grey (Anne Brontë): Cada any, i fins que acabi amb tota la seva breu bibliografia, tinc el propòsit de llegir un llibre escrit per una de les tres germanes Brontë. Enguany ha estat el torn d'Agnes Grey, de la més petita de les tres, Anne. Aquesta escriptora generalment ha estat condemada a passar més desapercebuda darrera de l'ombra de les seves dues germanes grans (Charlotte i Emily), que són generalment més ben valorades avui en dia. Amb The Tenant of Wildfell Hall ja vaig poder canviar aquesta impressió per l'impacte que em va causar aquesta novel·la, però he de reconèixer que Agnes Grey és una novel·la certament més fluixa que l'altra obra d'Anne Brontë i que no em va entusiasmar tant. De fet, de totes les novel·les de les Brontë que he llegit fins ara, aquesta és de lluny la que menys m'ha agradat. Evidentment, la trama té l'interès que, en part, sembla estar inspirada en les experiències (pel que sembla traumàtiques) de la mateixa Anne com a institutriu, però tot i això no vaig ser capaç de connectar amb la seva protagonista ni amb la història d'amor secundària. Tot això, evidentment, comparant-lo amb el nivell d'uns llibres que em van entusiasmar molt en el seu moment, així que Agnes Grey es queda amb un M'agrada, però sense les exclamacions dels anteriors. Si voleu descobrir Anne Brontë, comenceu sens dubte per The Tenant of Wildfell Hall.
A Glass of Blessings (Barbara Pym): Una altra obsessió dels darrers anys, continuo amb el meu compte enrere de les obres de Barbara Pym, conforme aquestes van arribant a les meves mans. Ara em toca parlar de A Glass of Blessings, una novel·la en què es retorna a l'ambient de les petites esglésies i l'univers de dones al seu voltant. La seva protagonista és una dona que viu avorrida en el seu matrimoni, i que cerca entreteniment a la parròquia del barri i totes les relacions socials (algunes sorprenents) que es teixeixen al seu voltant, i el d'un nou home pel que sembla sentir-se atreta. M'ha semblat una novel·la que, a banda d'entretinguda, és força valenta per tractar temes com l'adulteri (o la temptació de l'adulteri, com a mínim) d'una forma si més no interessant. Un molt bon retrat d'una protagonista amb la que acabes simpatitzant.
Podria tranquil·lament haver inclòs aquest tema en la nova sèrie de "coses que em distreuen", i és que el disc Strangeland de Keane ha estat com una obsessió tot aquest estiu i principi de tardor. Afortunadament, els mp3 no tenen possibilitat de desgastar-se per l'ús (o això espero), però si n'hi hagués alguna, segurament ja l'hauria experimentat després d'escoltar de forma obsessiva les seves cançons durant molts i molts matins en les darreres setmanes.
Li faig, però, un post a banda perquè avui vinc aquí per explicar el concert del grup britànic Keane a què vaig tenir la immensa sort de poder ser-hi ahir a la nit a la sala Razzmatazz de Barcelona. I ho dic així perquè, tot i que segueixo a la banda des del seu primer disc, mai no havia tingut l'oportunitat de veure'ls en directe. Bàsicament, perquè una espècie de maledicció s'havia interposat entre nosaltres i provocava que sempre estigués fora del país quan venien a Barcelona, o bé m'enterava massa tard de les dates de la gira (shame on me!, ho sé) i no sé quants milions de factors més que m'havien fet impossible poder viure una nit màgica com la d'ahir.
La solució a la maledicció? Seguir el meravellós compte de Twitter de Keane, assabentar-me al moment de l'anunci de la data a Barcelona, i estar preparada davant de l'ordinador el dia que sortien a la venda les entrades. Obligar el meu acompanyant a marcar en vermell aquell dia al calendari, i fer-lo coincidir convenientment amb l'inici de les meves vacances. I tot això ens va portar fins aquí:
Tinc una certa impressió que Keane no són pas un grup que mogui masses aquí a Espanya, cosa que em costa d'entendre una mica, tot i que és cert que, a banda del seu debut, la seva música de vegades requereix que l'escoltis un parell o tres de vegades perquè t'agradi de veritat. És curiós, però sé de més gent que li ha passat, com si costés entrar en el seu ambient, però quan ho fas, quedes atrapat. En el meu cas, potser perquè els 22 anys no són una edat per apreciar les cançons tristes. Però quan un dia hi tornes, anys després, te n'adones del que hi havia allà dins.
El benefici, però, de no ser una banda extremadament popular és poder gaudir de concerts en una sala més petita com és la Razzmatazz (primer cop que hi anava a un concert allà), i l'ambient i energia tan espectacular que es va crear entre el públic i el grup. Acostumada a grans estadis i Sant Jordis, va ser un canvi d'allò més ben rebut. I, evidentment, hi contribueix que la banda soni espectacularment en directe i que Tom Chaplin sigui dels millors cantants en directe que he vist mai en una banda de rock.
Tot i que la posada en escena és molt austera, a nosaltres ens va agradar especialment la il·luminació: com amb un simple canvi de llums creaven ambients, molt sovint relacionats amb les lletres de la cançó, i creant moments veritablement màgics. Perquè tot i que a tothom li agradi que sonin els clàssics que tothom se sap de Somewhere only we know oEverybody's changing, crec que el que fan més especials els concerts de Keane són els moments pausats, quan entonen cançons com Sea Fog (espectaculars efectes de llum aquí, senzills, però espectaculars) o Hamburg Song.
Conclusió: si algú més ha deixat de seguir a Keane després d'una escolta d'algun dels seus darrers discos, li aconsello que els doni una segona oportunitat. Jo vaig guardar en un calaix el seu segon disc, Under the iron sea, després de dues escoltes superficials, i ara és dels meus favorits. I probablement Strangeland sigui un disc que entra molt més fàcilment, i que té unes lletres d'allò més suggeridores. Bé, com a mínim a mi m'inspiren i em fan volar la imaginació.
[Una petita nota: ni el vídeo ni les fotos són meves. El vídeo l'he agafat de youtube i les fotos són obra del meu acompanyant. Quan jo sóc a un concert, estic tant entregada al que passa allà, que no tinc ni pensaments de fer fotos i menys encara un vídeo. Em perdria segons d'experiència i no vull que això passi]
Part de la dispersió que estic patint aquesta tardor ve del fet que he adquirit una tendència preocupant a enganxar-me a tot tipus d'activitats noves o iniciatives que es creuen en el meu camí i que m'absorbeixen durant hores sense fi. I per molt que tinc una pila literal de temes per explicar per aquí, m'entretinc en d'altres camps, i al final, s'ha passat el dia i un altre cop no he obert la pantalla de "nou post".
Així que inicio la meva particular fase de "jo confesso" compartint aquí diverses de les coses que s'estan interposant entre una servidora i el camí del meu blog. I començo per la més recent: The Lizzie Bennet Diaries, tot un descobriment que no puc resistir-me a recomanar a tothom que li agradi Jane Austen, Orgull i Prejudici i les propostes enginyoses a youtube.
Què és The Lizzie Bennet Diaries? Doncs és una adaptació d'Orgull i Prejudici en forma de Videoblog (Vlog) i, evidentment, traslladada als temps actuals. La jove Lizzie Bennet, que aquí té 24 anys, és americana i està treballant en un postgrau de comunicació de masses a la universitat, inicia un peculiar diari personal en vídeos. Ajudada per la seva íntima amiga Charlotte, que és tota una experta en edició de vídeo, va repassant la seva vida, la seva relació frustrant amb la seva mare i, sobretot, les vides de les seves germanes.
Tot i que les adaptacions modernes d'Orgull i Prejudici s'han fet del dret i del revés, aquest format és especialment divertit i addictiu. Primer, perquè ens ho van explicant tot en petites dosis, com a molt cinc o sis minuts de vídeo (generalment la meitat), i avançant pràcticament a temps real. Els diaris van començar la primavera passada, i després de passar l'estiu a Netherfield en una estada forçada, ara tot just tenim a Lizzie amb Charlotte i Mr. Collins coneixenent a Lady Catherine de Bourgh i el coronel Fitzwilliam. Segon, perquè els guions són molt divertits, enginyosos i força creïbles en la seva adaptació al món actual (per exemple, tot un encert substituir una oferta de matrimoni per una oferta de feina). I tercer, tots els actors que hi participen són frescos i directament han aconseguit clavar els personatges.
Així que aquí queda la recomenació per a tots els seguidors de les històries de Jane Austen (aquí teniu la llista de reproducció completa per no haver ni de fer cap clic de més per posar-vos al dia). Espero que us agradi tant com a mi .
