dilluns, 6 d’abril de 2009

D'Abu Simbel a flotar pel Nil (Egipte IV)

Em sap greu haver mantingut aquest parèntesi de no actualitzacions al bloc, però temes laborals i l’astènia primaveral m’han tingut una mica apartada durant un parell de setmanes. Així que reprenc el meu viatge del passat novembre a Egipte amb un dels dies més mítics de tot viatge a la terra dels faraons: la visita a Abu Simbel.
Quan vam decidir que viatjaríem a Egipte, vaig posar com a condició sine qua nom que anéssim a aquest temple situat en ple territori nubi, a tocar de la frontera amb el Sudan. Sé que molta gent es salta aquest pas, però des que vaig veure un reportatge sobre el procés de desenterrament del temple, i la història que explica el seu interior... wow, no podia pas saltar-me aquesta visita! Per això, no ens va doldre tant quan el despertador va sonar aquell dia a les dues de la matinada... Bé, això dol sempre, però tenint en compte que ens vam anar a dormir a les vuit del vespre tampoc va ser tan dolorós... Així que vam agafar les maletes, vam agafar el nostre esmorzar pic-nic enmig de les rialles dels treballadors de l’hotel, i mentre la gent encara es divertia a la discoteca de l’hotel vam anar a agafar el vaixell que ens havia de retornar a la terra ferma (recordo que el nostre hotel d’Aswan estava en una illa).
Segons el nostre guia oficial, calia fer tots aquests passos amb una antel·lació escrupulosa perquè el vaixell era massa lent... De fet, el cotxe que ens havia de portar fins a Abu Simbel no ens venia a buscar a terra ferma fins a les tres de la matinada, però tres quarts d’hora abans nosaltres ja havíem de ser al lloc acordat. De fet, no hi va haver cap altre vaixell en aquest temps, o sigui que tampoc va ser equivocació nostre.
Molta son, moltes mirades estranyes per part de la policia turística que controlava la zona, i molt de fred. Quan ja havíem perdut l’esperança, va arribar el nostre cotxe, i cap a Abu Simbel s’ha dit! Perquè l’única forma de fer-ho és "agafant" el comboi controlat per la policia que surt cada dia a les 4 de la matinada (després n’hi ha un altres a les 12), i que durarà tres hores de viatge per carretera, durant els quals els conductors es dediquen a competir entre ells, amb avançaments de por, per veure qui arriba el primer (per cert, vam ser nosaltres!!). El nostre guia, que tenia una son comparable a la nostra, va tenir el detall de posar una alarma al seu mòbil perquè veiessim la sortida del sol al desert. Ell va seguir dormint, i jo vaig fer una mirada d’un minut abans de continuar dormint.
Però tot sacrifici té la seva recompensa, i per fi vam arribar als grans temples excavats dins de la roca durant el regnat de Ramses II, i traslladats en tota una maniobra d’enginyeria durant la construcció de la presa d’Aswan per evitar que quedessin enfonsats dins del llac Nasser. El nostre guia, un altre cop en un exercici d’originalitat, ens va obligar a caminar per davant dels temples mirant cap al mar (prohibit mirar de reüll els temples!) i després de completar les explicacions, ens va deixar girar-nos amb tota cerimònia.
La veritat és que és una de les coses més impressionants d’aquesta terra. I en les nostres fotos tan sols us podem ensenyar l’exterior, però l’interior ("templo famoso, no se hacen fotos", guia dixit) és cent cops més meravellós. L’única contrapartida és la calor. Eren les vuit del matí i feia moltíssima calor, especialment a l’interior amb tots aquells centenars de turistes arribats al mateix temps al comboi aplegats allà dins. No vull no pensar com deu ser la cosa a l’agost. Per sort, la visió de l’espectacular llac Nasser, que és tot un mar sense costa, et refresca com a mínim la mirada.
Després d’investigar els temples, tornava agafar de nou el cotxe cap a Aswan, i de nou tres hores dormitant al seient. A l’arribada, ja ens van dirigir directament al nostre vaixell, on faríem l’última part del viatge de creuer pel Nil (un creuer molt curt, per cert, ja que de fet només navegues l’equivalent a un dia com a molt). Ens va tocar una motonau (que és com es diuen tècnicament) anomenada Alkahila, i de fet ens va fer força el pes. No era la més luxosa, però estava força bé, i tenia una piscina encantadora a la coberta (ah, les estones perdudes allà estirats...). Força curiós descobrir com les motonaus aparquen als ports, en dobles i triples files, pel que, de vegades, per entrar al teu vaixell havies de travessar altres naus pel vestíbul.
Aquell dia, però, el nostre vaixell no es va moure d’Aswan, però tot i la matinada espectacular que ens havia tocat, a la tarda encara hi havia més activitats! Era el torn del nostre passeig en faluca pel nil, unes barquetes sense motor i que es mouen a vela i que condueixen els nubis. És realment preciós, sota el sol de la tarda, i escoltant el so de l’aigua i la brisa... amb aquella llum tan especial d’Aswan. Després d’una mitja horeta de passeig, vam saltar a una llanxa a motor, on vam poder menjar cacahuets, veure coca-coles, i passejar encara més pel Nil. I el que és millor, pujar a la coberta i deixar-nos portar allà per les vistes.
Un cop a la costa, en una espècia de platja al riu on hi havia un mercat a la sorra (evidentment, no hi ha cap racó d’Egipte on un grup turístic posi els peus que no hi hagi un mercat), vam poder banyar-nos al Nil (només els peus, ja que l’aigua estava gèlida!) i, tot seguit, muntar en camell fins a un poblat nubi proper. Tot i que sé que aquesta és una experiència que aterroritza molta gent, jo la vaig trobar d’allò més divertida.
I al poble nubi, vam poder entrar a una casa particular, on ens van servir tè, ens van fer tatuatges de henna, i ens van ensenyar els cocodrils petits que guarden com a mascotes. I mentre el sol es ponia, entre les casetes de colors del poblat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada