The Girl with Glass Feet (Ali Shaw)

Normalment els llibres que llegeixo els escullo per afinitat amb altres lectures que he fet (per exemple, el descobriment de Barbara Pym o Penelope Fitzgerald a partir de la seva comparació amb l'estil de Jane Austen), recomanacions d'altres blogs o comentaris que llegeixo a fòrums. De vegades, però, em deixo portar per alguna crítica aïllada que he vist en algun lloc i l'afegeixo gairebé sense pensar a la meva llista de records.
Amb The Girl with Glass Feet va passar aquesta darrera cosa: un dia, mirant pel twitter un dels molts comptes sobre llibres que segueixo, vaig descobrir una crítica força elogiosa d'aquest llibre, que és l'opera prima del jove escriptor britànic Ali Shaw, i com que la temàtica em semblava interessant, el vaig buscar per internet, el vaig posar a la categoria de llibres desitjats i poc després, aprofitant una altra comanda, el feia arribar a casa.
Després d'aquesta compra impulsiva, la novel·la s'ha estat molts mesos esperant pacientment a la prestatgeria, ja que altres llibres que a priori em semblaven més atractius i valors segur li passaven per davant, però ara que ja començo a esgotar els llibres comprats recentment encara pendents de llegir, per fi li va arribar el torn.
El primer que em va atreure de la novel·la és el seu argument de realisme màgic: una noia descobreix que els seus peus s'estan convertint en vidre, i per intentar trobar un remei, retorna  a una misteriosa illeta britànica on creu que el fenomen té el seu origen, St. Hauda's Land. Allà coneix a Midas, un jove fotògraf amb problemes emocionals i molt marcat per una tortuosa història familiar que tothom espera que repeteixi. No us desvelo res de l'argument si us explico que l'argument central és el típic de "noi coneix noia i s'enamoren", però, com sempre, la gràcia està en com se'ns explica això. I aquí, l'ambient de l'illa, els elements sobrenaturals i, sobretot, el seu simbolisme real, són el que veritablement m'han capturat.
És evident que el llibre no és meravellosament perfecte i té alguns defectes (normals en tot cas en una primera novel·la), però a mi em va copsar mentre el llegia com tota aquesta història fantàstica podia interpretar-se com un símbol de les diferents formes d'enfrontar-se a una malaltia terminal, i com l'amor n'és la sortida més valenta. Veig que alguns crítics coincideixen amb mi, així que no anava molt desencaminada amb la meva interpretació del llibre. Al marge d'això, m'ha encantat com la poètica del llibre juga amb els colors de forma que tota la història l'acabes visualitzant en tons blancs, grisos i plata propis de la illa protagonista, i com el final, trist però esperançador (les coses tristes també ens aporten coses, no ho dubteu mai), ens porta cap a un esclat de color.
En aquesta dimensió cromàtica també hi juga un paper l'edició de la novel·la, on totes les pàgines tenen un petit bany de pintura platejada que dóna la impressió, un cop el llibre està tancat, que també la novel·la s'està convertint en vidre. Em sorprèn tota aquesta inversió en una edició d'un autor novell, però trobo que fa la seva bona impressió.
Per desgràcia, de moment només puc recomanar aquesta novel·la a les persones que us veieu amb ànims de llegir en anglès, ja que de moment no s'ha editat en castellà. Tinc esperances, però, ja que està publicat en koreà i suec, pel que he vist a la pàgina web de l'autor, així que estaré atenta a veure si aquest interessant llibre arriba per aquí.