Los Miserables (per fi!)

M'ha costat anys, però per fi he aconseguit veure un muntatge dels Miserables, i us puc assegurar que el resultat no m'ha decebut gens. Quan vaig anar a Londres ara farà uns cinc anys, me'n recordo d'estar davant del teatre on la feien (poc després crec que la van retirar de la cartellera del West End, tot i que ara ha retornat en la nova versió en motiu del 25è aniversari) i pensar resignada que un altre cop no podria ser. Més que res perquè el meu acompanyant, quan discutíem quin musical podríem anar a veure, em va vetar els Miserables perquè considerava que li seria massa complicat seguir la història. Jo vaig discrepar, però no hi va haver acord.

Per més irritació, aquest és un muntatge que s'ha rumorejat eternament que vindria als teatres de Barcelona. La més sonada (i decepcionant per mi) va ser quan es va anunciar la reconversió del Palau d'Esports en el Barcelona Teatre Musical i la seva inauguració amb els Miserables. Que al final no va poder ser, i la van substituir amb una versió de Notre-dame de París que fins i tot em fa mandra recordar.

Així que quan vaig sentir que Els Miserables tornaven a Madrid ( i dic tornaven perquè hi va haver muntatge mig llegendari allà en aquella època en què jo era massa petita per saber què eren els musicals), sabia que aquesta seria la meva. I per fi ho va ser. Amb tot aquest historial, ara fa tot just set dies quan vam seure en les nostres butaques i mentre s'apagaven les llums al Lope de Vega de Madrid i li tararejava a J. la música de l'obertura , gairebé no em podia creure que estava allà. I quan efectivament l'orquestra va tocar (amb moltíssima més fortuna de la que tenia jo amb el meu tarareig d'aficionada) les mateixes notes, se'm va posar la pell de gallina.

Aquesta emoció en els primers segons va ser només un preludi d'una de les obres de teatre que més he disfrutat dels darrers anys. Probablement l'acabi col·locant a un nivell proper d'aquell muntatge de Rent que vaig anar a veure dos cops a Barcelona quan encara estudiava a l'institut i que va marcar un abans i un després en la meva vida. No dono cap exclusiva si dic que l'obra és esplèndida: té una llarga trajectòria a Londres, Broadway i, evidentment, París (els autors, Boublil i Schönberg, són francesos, i l'obra es va estrenar originàriament a França), és un dels musicals més longeus i les seves cançons estrelles són arxiconegudes (el I Dreamed a Dream és probablement el cas més paradigmàtic darrerament gràcies a Susan Boyle, tot i que jo sempre he preferit On my Own).

Precisament, quan vaig a veure una obra de teatre amb unes expectatives tan altes és difícil que m'acabi sorprenent, i, tot i que he sentit unes quantes desenes de cops el disc del concert del desè aniversari del muntatge a Londres (amb el dream cast amb noms com Patti Lupone, Michael Ball o Lea Salonga), les comparacions aquell dia es van quedar a casa. Perquè una de les claus d'aquest muntatge és que els actors canten i actuen a un nivell altíssim, i, tot i que, evidentment, no tothom pot cantar com la Lupone, n'hi ha alguns que s'apropen molt al nivell. És el cas d'Ignasi Vidal, que interpreta al dolent de l'obra (l'oficial Javert), i a qui he seguit des de l'època en què encara es feia dir Nacho Vidal (nom artístic que va canviar per confusions òbvies amb un altre Nacho Vidal que no es dedica precisament als musicals) i que crec, sincerament, que en aquesta obra fa una de les millors interpretacions que he vist mai. Perquè a mi les cançons de Javert al disc no em criden gaire, però al Lope de Vega no podia deixar de desitjar fervorosament que li arribés al torn.

Pel que fa al protagonista (el dificílissim paper de Jean Valjean, que sembla que acabi totes les cançons amb un agut impossible), no vam poder veure a l'actor titular (Gerónimo Rauch, de qui he vist vídeos de Jesucristo Superstar que em semblen espectaculars), sinó a un dels seus covers, i tot i que eren correctes, imagino que amb el titular el resultat deu ser encara millor.

L'anècdota la poso al personatge del revolucinari Enjolras, que interpreta el Daniel Diges, famós per la seva participació a Eurovision (acompanyat de Jimmy Jump, per cert). Nosaltres teníem localitats a l'amfiteatre (que, per qui no ha estat mai al Lope de Vega, deu ser un dels amfiteatres amb un índex d'inclinació més alts dels teatres del món, perquè a mi fins i tot em va fer venir vertigen), així que, tot i que l'obra es veia perfectament, els detalls de la cara dels actors no els captàvem. I, tot i així, a mig primer acte em va començar a semblar que el rosset aquest devia ser el Diges (no havia mirat el repartiment, i els programes els havies de pagar i no n'havíem agafat cap), i li vaig comentar a J., que em va mirar com si m'hagués tornat boja. Així que en el descans li vaig fer anar a comprar-me el programa per demostrar-li que, efectivament, Enjolras l'interpretava el Diges. I he de dir que ho fa tan bé que un s'oblida completament d'etiquetar-lo com a cantant d'Eurovisió.

Després de tants elogis (us asseguro que la productora no em paga...), us deixo un parell de vídeos que he trobat pel You Tube de la producció. Primer la cançó coral que tanca el primer acte (i que, curiositat, va ser emprada per Bill Clinton en una campanya presidencial), One Day More:


I ara un altre dels temes que més m'agraden,  Empty Chairs on Empty Tables, del tram final del segon acte: