Shirley (Charlotte Brontë)

Suposo que és difícil poder valorar justament les novel·les de Charlotte Brontë un cop algú ha llegit Jane Eyre. I és que la seva obra més coneguda és també una novel·la tan rodona que, inevitablement, obliga a comparar-hi la resta d'històries de l'autora i és pràcticament impossible que d'aquesta forma en surtin tan ben parades com ho haguessin fet si no tinguessin aquesta ombra al damunt.

Pensava precisament això quan, després de tancar Shirley (bé, després d'apretar simbòlicament l'últim cop la tecla de pàgina següent a l'e-reader) intentava posar-li una valoració mental a aquesta novel·la. I és que tot i que m'és impossible dir que m'ha agradat tant com Jane Eyre, potser si la seva autora hagués estat una altra no hagués dubtat en qualificar-la de les millors lectures de l'any. Tot i que he de reconèixer que sí que la col·locaria per sota de The tenant of Wildfeld Hall de la seva germana Anne, també la seva lectura m'ha aportat molts grans moments i, sobretot, el personatge coprotagonista de Shirley, que m'ha captivat des del principi.

Un dels problemes que he topat amb Shirley és que és un llibre amb moltes línies argumentals, i no sempre tan ben lligades a primera vista pel lector. L'acció comença amb un protagonista masculí, Robert Moore, que és propietari d'una fàbrica textil en plens efectes devastadors sobre el comerç de les guerres napoleòniques de principis del segle XIX. L'acció se situa en el Yorkshire que tan bé coneixia Charlotte, i enmig d'un esclat d'accions violentes dels treballadors contra la indústria. Després d'un centenar de planes seguint les peripècies de Moore, la narració, però, fa un salt de personatge i línia argumental i se'n va cap a casa de la seva cosina, Caroline Helstone (per cert, personatge que els crítics diuen que està basat en Anne Brontë, tot i que a mi sempre m'ha agradat pensar que Anne no era pas tan meravellosament bona com ens la solen pintar). Bé, pensava, aquesta ha de ser la línia argumental principal, tot i que no m'acabava d'encaixar en tot plegat el títol de la novel·la...

I llavors, quan ja t'apropes a la frontera de les 300 planes, és quan finalment comença el que per a mi és la millor part de la novel·la. Apareix el personatge de Shirley, que, tot i que no ho sembli a primera vista, és una dona (el nom és masculí, però després de la difusió de la novel·la s'ha convertit també en un nom femení), i que és qui de veritat roba el cor del lector, amb el seu caràcter fort i la seva independència. I a partir d'aquí, tot flueix de forma molt més àgil, especialment conforme la nostra mirada sobre Shirley passa de la sospita i el dubte fins al descobriment dels seus secrets (els seus tàndems amb l'altre germà Moore, Louis, són la meva part preferida de la novel·la amb diferència). Reconec que em vaig passar les darreres parts dedicades a Caroline i Robert, que de fet els coneixem des de la primera plana, esperant delerosa que l'acció tornés a centrar-se en Shirley.

Mentiria si dic que és un llibre que m'ha costat llegir, perquè no ho ha estat. Ni tampoc m'ha desagradat, sinó que he gaudit moltíssim amb ell. Però no és pas una obra rodona, almenys des de la meva humil perspectiva. Potser massa línies argumentals, potser una falta de lligam entre escenes i personatges (tot i que els crítics recents ho interpreten com un paral·lelisme entre l'opressió dels treballadors i de les dones, des de la perspectiva del lector primerenc crec que no es veu tan clar) o, qui sap... Potser, com opinen alguns experts, alguns canvis sobre la marxa en l'escriptura de l'obra li van restar certa coherència. S'explica que Shirley va ser escrita durant l'any en què Charlotte va perdre els seus tres germans (Branwell, Emily i Anne) i que això va acabar afectant el destí d'alguns dels personatges de l'obra. Però això són especulacions que mai no podrem saber del cert i que tan sols la mateixa autora ens podria explicar.

Sigui com sigui, trobo que sempre és interessant fer el salt des de l'obra mestra d'un autor cap al descobriment de la seva resta de producció. Un exercici que no sempre és, desgraciadament, possible de fer, però que quan es fa ens aporta nous matisos sobre la forma d'escriure de l'autor que ens crea encara més curiositat per conèixer noves vessant de la seva producció. Bé, suposo que només em falta decidir quin serà el proper llibre de les Brontë que llegiré, tot i que, com sempre, m'autoimposo uns mesos per deixar-les reposar...

Sant Jordi 2011

 

Tot i que per molta gent Sant Jordi enguany hagi estat festiu i, per tant, una millor oportunitat per remirar parades de llibres i roses amb més tranquil·litat, jo, per les meves obligacions laborals i la nova secció que tinc assignada, ahir vaig haver de fer més hores que un rellotge a la feina. Per això, he hagut d'endarrerir un dia el tradicional post amb els continguts de la meva cistella de la jornada.

El fet que el dia 23 hagués de treballar, i sense possibilitats d'escapar-me ni que fos una hora per fer les compres de rigor, va fer que gran part de les meves adquisicions les avancés a dijous. Em vaig quedar sense el 10% de descompte (com a mínim en alguns llocs sí que en feien el 5%), però vaig poder gaudir del plaer de regirar prestatgeries a les llibreries amb tranquil·litat i sense aglomeracions. Això sí, el regal que jo vaig fer per Sant Jordi (que va ser Crimen d'Irvine Welsh) sí que va ser adquirit en plena voràgine del dia 23 com mana la tradició, amb els seus preceptius 15 minuts de cua tot i no ser ni hora punta, i en una nova debilitat, amb una altra nova adquisició particular meva cap a la cistella.

En definitiva, aquests són els llibres que s'han vingut cap a casa aquesta nova temporada de Sant Jordi:

• Brooklyn, de Colm Tóibín (en edició catalana). Va ser el llibre que em van regalar prèvia petició meva, i que tinc força ganes de llegir, perquè totes les crítiques que n'he fullejat tenen molt bona pinta.
• La hija de Robert Poste, de Stella Gibbons. Em fa una mica de ràbia sempre acabar caient en la temptació de comprar llibres de l'editorial Impedimenta, que, tot i tenir unes edicions molt maques, posa uns preus caríssims. Però què hi farem, tots els autors que m'interessen és aquesta editorial la que els publica en castellà en exclusiva, i si vull mantenir la tradició de comprar llibres per Sant Jordi, és el que hi ha. Aquest és el primer dels llibres que ja he començat a llegir, i de moment aquesta comèdia britànica no m'està decebent gens.
• La tía Mame, de Patrick Dennis. Tantes meravelles que es diuen d'aquesta novel·la suposo que deuen ser per alguna cosa, no? Així que he decidit fer-me amb ella per comprobar-lo directament.
• El jardín olvidado, de Kate Morton. Després del molt que em va agradar La casa de Riverton era evident que continuaria llegint Kate Morton, i aquest és el darrer ( i crec que segon) llibre que té publicat en castellà. Em va costar horrors trobar-lo, perquè l'editorial Suma de Letras no té gaire distribució a les llibreries de Tarragona, però al final el vaig localitzar dalt de tot d'una prestatgeria (després vaig descobrir que MediaMarkt, que es veu que ara també ven llibres, el tenia com una de les ofertes destacades del dia 23, però obviaré aquesta informació...)
• Las señoritas de escasos medios, de Muriel Spark. No he llegit res d'aquesta autora, però mentre complia amb les meves obligacions com a enamorada aquest Sant Jordi no vaig poder evitar la temptació d'agafar-lo (estava entre un Barbara Pym i aquest, però vaig decidir que la Pym preferia continuar llegint-la en anglès). A veure què tal el primer tast.

A banda d'aquesta llista, Sant Jordi m'ha deixat un mal d'esquena i de cames considerable, fruit de les hores passades de peu ahir, però que espero que un diumenge tranquil (demà jo sí que torno a la feina) em permeti recuperar-me, ni que sigui en companyia de bones lectures.

Shakespeare (Bill Bryson)

Aprofitant que demà és 23 d'abril ( tot i que per a mi serà un intens dia laboral) i que, per tant, commemorem la mort, entre d'altres, de William Shakespeare (tot i que els canvis de calendari ja sé que la situarien de fet en un altre dia), aprofito per comentar aquest llibre que em vaig acabar el mes passat i que va ser el meu primer Bill Bryson: Shakespeare.

Tenia ganes d'estrenar-me amb aquest autor, del qual havia llegit meravelles últimament (l'últim, aquest post del blog Papeles Perdidos del Pais ) però que mai no havia tingut oportunitat de tastar directament. Em vaig inclinar per la seva biografia peculiar sobre William Shakespeare, que és un autor que sempre m'ha generat molta curiositat (i a qui no!) i del qual, de fet, en sabia ben poc de la seva vida, excepte les petites dosis de rigurositat que es devien escapar al guió de Shakespeare in love o les clàssiques que t'explicaven cada mes d'abril a classe d'anglès a l'institut. El primer que em va sorprendre en agafar aquest llibre de la prestatgeria de la Fnac va ser com de prim és: quan un pensa en Shakespeare s'imagina que difícilment unes dues-centes pàgines poden encabir tota la saviesa que el biògraf vol expressar sobre el bard anglès, però això és el que fa Bryson. I és que un cop has passat per les seves primeres pàgines, l'autor et deixa una cosa ben clara: aquesta és una biografia basada en els fets que se saben a ciència certa sobre Shakespeare. I per això és tan curta.

Tot i els poquíssims documents que ens queden sobre la vida de Shakespeare (tot i que Bryson de tant en tant sí que es permet recordar algunes de les hipòtesis principals sobre la seva vida), l'obra ofereix una introducció molt amena i rigurosa a la seva història i, sobretot, al context històric en què va treballar. Amb molt poques fonts històriques a mà (tan sols uns pocs dibuixos sobre el Londres de l'època, sense ni tan sols una confiança plena que siguin rigurosos), l'autor és capaç de situar-te en l'Anglaterra de Shakespeare, en els seus problemes i en el paper que el teatre jugava en aquest ambient. I enmig de tot plegat, com sorgeix una figura que sorprèn per l'altíssima qualitat de la seva obra, i que fins i tot ha generat dubtes sobre la seva existència real (uns dubtes que Bryson deixa sense arguments en un darrer capítol força demolidor).

Evidentment, si voleu saber els detalls, us animo a adreçar-vos directament a l'obra de Bryson (n'he llegit la versió en castellà publicada per RBA), ja que si jo els reproduís aquí segurament cauria en més d'una incorrecció: l'autor aquí va cap a l'essència i la rigurositat, sempre que sigui possible (cosa que en la vida de Shakespeare no ho és gaire, de possible). De la lectura em va cridar especialment l'atenció el fet que, del teatre d'aquesta etapa daurada de la literatura anglesa, se'n conserven poquíssimes obres, i la majoria de Shakespeare. De fet, gran part de l'obra de Shakespeare es va salvar perquè els seus amics i socis van publicar a la seva mort un recopilatori de gairebé totes les seves obres (el First Folio), que ens ha permès en gran part encara avui poder llegir-les i, sobretot, representar-les; de no existir aquesta edició, s'haguessin perdut la meitat.

Però, sabeu què m'ha fet pensar tot plegat? Què passaria si aquest First Folio no hagués reproduït les obres de Shakespeare tal i com van ser escrites? Suposo que en el teatre es feien diferents versions i canvis, a més que no hi ha cap manuscrit ni cap edició original de l'autor. I què passaria si les obres que hem perdut d'altres autors de l'època fossin encara millors? No oblidem que totes les històries són, de fet, una selecció, i, en casos com aquest, forçades per les circumstàncies. Però com serien les coses en realitat? Suposo que fins que no poguem viatjar en el temps, mai no ho sabrem.

En definitiva, i al que venia  a dir des del principi: a tots els que en pogueu gaudir demà, feliç dia de Sant Jordi o del llibre (depenent d'en quina part del món estigueu) i felices lectures!

Truca un inspector

Porto uns quants dies atrapada en una espiral de feina, primavera i altres activitats, i em fa gairebé vergonya la quantitat de temes que tinc aquí acumulats per explicar. El problema és que quan tinc una mica de temps lliure o bé tinc altres tasques que se'm posen pel davant, o bé estic massa cansada com per fer res que impliqui expressar-se coherentment. Així que aprofito aquesta finestreta de temps lliure i neurones en ordre al cap per recuperar l'obra de teatre que vam anar a veure ara fa ja tres setmanes al teatre Goya.

Se'ns va acudir anar al teatre després de mesos de no posar-hi els peus aprofitant un cap de setmana que havíem de passar a Barcelona, i que també va ser una oportunitat per retrobar-nos amb amics i anar a fer un mos per l'entorn del Macba. L'obra en qüestió és Truca un inspector, un text de J.B. Priestley, un text impressionant i molt molt popular als escenaris de mig món, però que als teatres de Barcelona no s'havia escenificat mai en una gran producció en els més de seixanta anys que fa que es va escriure.

De l'obra n'havia sentit a parlar meravelles a una companya de qui sempre em crec el seu criteri teatral (perquè en té moltíssim, i més del que jo mai puc aspirar a tenir), i com que a J. li venia de gust, ens hi vam acostar dissabte a la nit. Mai no havia estat al Teatre Goya; de fet, quan vivia a Barcelona era encara propietat de l'associació d'aragonesos, i durant gran part del temps que vaig estar en edat d'anar al teatre estava tancat. Total, que o bé l'he associat amb una programació de teatre més aviat "casposa" (que em sembla que no era així de veritat, però és la impressió que a mi m'ha quedat) o bé amb una porta tancada i barrada.

Per això suposo que em va impressionar trobar-me amb un teatre molt nou, molt còmode i amb un aire molt jove; suposo que hi contribueix l'edat dels acomodadors, però també la decoració, força moderna. Ara el teatre forma part del Grup Focus (que em sembla que té com la meitat de teatres de la ciutat) i està dirigit per Josep Maria Pou, que és també qui dirigeix i protagonitza l'obra que vam anar a veure.

Reconec que en sabia ben poc del text, només que era considerat molt bo i venia avalat per un èxit internacional de dècades. Però ni sabia si era una comèdia, o un drama, tot i que, de fet, un cop vista, tampoc sabria ben bé on encaixar-la. Es tracta d'un text molt peculiar, que es desenvolupa durant una nit en què una família benestant anglesa, just abans que comenci la Primera Guerra Mundial, es reuneix per sopar i celebrar el prometatge de la seva filla petita. La festa es veu interrompuda per la visita d'un inspector que vol esclarir el suïcidi d'una jove.

A partir d'aquí, el text va despullant un per un els personatges de l'obra, al mateix temps que també ho fa amb l'espectador, per acabar amb un gir inesperat que et deixa ben bocabadat. A aquesta sensació també contribueix el bon treball dels actors, tot i que Josep Maria Pou no sigui molt sant de la meva devoció (reconec que és un actor monstruós, però es tan bo i se li nota tant que ho sap, que em provoca cert rebuig). Un deu també pel vestuari i per l'escenografia, que és de les més maques que he vist últimament, i que ajuda molt a l'èxit de la trama.

Com que la peça és molt breu, i la sessió de nit acaba poc abans de les onze, vam aprofitar per sopar a un dels restaurants que fan horari de cuina fins tard abans d'enfilar cap a casa de mons pares. I és que sempre és agradable que anar al teatre no et provoqui un conflicte amb el sopar, ja que normalment o ho has de fer molt aviat, o no fer-ho mai i substituir-lo per un berenar molt fort, i picar alguna cosa en arribar de matinada a casa. Així que, amb tot comptat, una nit força rodona, la veritat.