El Nombre de la Rosa (Umberto Eco)

No sé si hi haurà més gent que també li passés una cosa similar en la seva etapa d'estudiant d'institut, però El nombre de la rosa era sempre una constant entre les recomanacions que ens feien els professors de literatura. Crec que possiblement era un dels títols que més cop m'han mencionat com a lectura imprescindible sense que estigués en cap dels temaris que ens tocaven analitzar a classe (ja se sap que la literatura contemporània i més si és estrangera no té gaire presència en els temaris obligatoris de cara a la selectivitat; com a mínim en la meva etapa). Em sembla, doncs, que en algun racó de la meva memòria dec tenir acumulats un munt de paraules elogioses dedicades a aquesta famosa novel·la (més famosa sobretot per la seva adaptació al cinema) que em van anar repetint al llarg d'aquells anys.

Tot i que no em recordo especialment com una persona rebel en la meva adolescència, he de dir que, per un cúmul de raons que ara no acabo d'entendre bé, mai em vaig deixar convèncer per tanta recomanació oficial. Cosa que, comparat amb la meva situació actual (en què si dues persones em recomanen un mateix llibre he de sortir corrents a la biblioteca), és força sorprenent. Però el cas és que aquesta novel·la em sonava a avorrit llibre gruixut interminable que, a més, passa en una etapa medieval que em semblava fosca, bruta i tots els tòpics que se us acudeixen.

Per tot plegat, em fa ara una mica de vergonya dir que he hagut d'esperar fins 2011 per descobrir aquesta novel·la tan esplèndida i que ja vaig col·locar entre les meves preferides de tot l'any. Us diré que ja he passat una petita part de la meva penitència quan capítol darrere capítol la història m'anava deixant bocabadada i em venien ganes de donar-me cops de cap contra la paret per haver estat tan tonta i haver deixat passar els anys sense ni tan sols mirar-me aquest llibre. Així que us aviso: si algú altre que passi per aquí tampoc ha fet cas de les recomanacions acadèmiques i ha deixat passar aquest llibre, que si us plau em faci cas a mi i corri a llegir-lo. Sense deixar passar ni un dia més.

El Nombre de la Rosa és, en primera instància, una novel·la d'estil policíac o de detectius, en què el principal argument és la resolució d'una sèrie de crims misteriosos. La gran gràcia de l'obra d'Umberto Eco és que tota aquesta trama es desenvolupa en una abadia dels Alps italians en ple segle XIV, i tots els ingredients de la investigació i els crims es veuen embolcallats d'un omnipresent ambient de tensió religiosa i política  (amb la divisió del Papat, l'enfrontament amb els embrionaris estats o les tensions internes a les mateixes ordes monacals per l'aparició de les ordes mendicants com alguns dels ingredients).

El millor d'aquesta novel·la és que és una novel·la històrica però en què l'ingredient històric no és un mer seguit de dades tretes dels llibres que van apareixent a banda i banda de la trama original. No, perquè això no és una veritable novel·la històrica. El veritablement magnífic de El Nombre de la Rosa és que l'autor sap traslladar-nos com pensaven, sentien i vivien en aquells segles d'una forma palpable. Episodis com aquell en què el jove coprotagonista es mira embadalit les imatges de la portada d'una església em van fer sentir enmig del segle XIV més que tots els tractats d'història medieval.

Reconec que després d'haver estudiat l'any passat tant art medieval aquesta novel·la em va ajudar a connectar d'una forma molt directa amb tot allò après, però fins i tot si no sou gaire apassionats d'aquesta etapa , no us deixeu espantar pel seu embolcall. No sols està ben documentada i plasmada, sinó que la història sap transcórrer d'una forma que t'atrapa sense remei. I ja sabeu, mai no tornareu a veure la literatura històrica igual.