dimarts, 31 de gener de 2012

En el país de la nube blanca (Sarah Lark)

Seguim amb el repàs als llibres del tram final de l'any passat (més que res perquè si no arribarà la primavera i encara estaré amb el llistat de pendents sense acabar). Reconec que entre els títols que han quedat pendents hi ha alguns dels quals tinc moltíssimes ganes de parlar. Però aquest En el país de la nube blanca de Sarah Lark (que, per la meva sorpresa, és una novela alemanya!) no és pas un dels que en parlaré millor.

Abans de començar a destripar una mica l'obra, advereixo que sé de força gent a qui aquest llibre els ha agradat. I tampoc potser no és tan terrible com us semblarà quan em focalitzi en totes les coses dolentes (al meu parer). Si més no, jo me'l vaig acabar i en un temps relativament curt, cosa que tampoc no és gaire habitual que faci si un llibre em sembla terrible del tot.

Vaig arribar a aquesta novel·la, que ens narra les peripècies de dues noies britàniques (de classe social ben diferent) que es traslladen a Nova Zelanda per contraure unes núpcies amb marits als quals no coneixen, a través de recomanacions a la televisió i a alguna pàgina d'internet. Pel tipus d'història, els viatges d'hemisferi a hemisferi, la presència femenina... em semblava que seria un llibre de l'estil de Kate Morton, que m'encanta. A més, reconec que la perspectiva d'una història sobre els inicis de la colonització de Nova Zelanda és si més no molt llaminera.

El problema, però, és que aquesta novel·la no s'assembla a les de Morton en res de les coses bones que l'escriptora australiana sí sap fer. Començant perquè és una d'aquelles històries en què simplement passen anys i anys sense que hi hagi un fil argumental clar que hilvani tota la història. No estic en contra de les típiques novel·les en què es fa el típic comentari d'aquí no passa res (recordo que Barbara Pym m'encanta, i en la vessant catalana, m'he llegit gairebé tot el que va escriure Mercè Rodoreda, sovint acusada d'això mateix), però sí de la simple acumulació d'esdeveniments sense cap eix que les articuli més que els personatges.

Precisament, si un opta per construir així una història (si és que li podem dir construir), com a mínim un espera trobar-se amb una certa empatia amb els personatges. El problema d'aquesta obra és que per a mi va ser impossible simpatitzar o comprendre les protagonistes femenines: molt independents i fortes per unes coses, però absolutament incapaces per d'altres. A la novel·la hi ha reaccions que crec que són incomprensibles, i no ja des de la perspectiva d'un lector modern que es mira una història del segle XIX: crec que els personatges de Jane Austen tindrien els mateixos problemes de comprensió que jo. O els moments en què l'autora sembla que aparta totalment alguna de les línies argumentals per recuperar-les després sense cap tipus de sentit. O la caracterització absolutament plana de molts altres.

En definitiva, un llibre que només recomano si teniu ganes de deixar de pensar una estona, l'equivalent en paper (o tinta electrònica) a asseure's davant de la telenovel·la de la tarda.

3 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. A mi em va agradar molt! Però perquè ja me'l vaig prendre com una "novel·la romàntica", amb tot el que això implica (personatges plans, història lineal...). Em vaig llegir la continuació ("La cançó dels maoris") i fa uns dies vaig veure que ¡horror! és una trilogia. Em "falta" per llegir "El grito de la tierra". I aquest tercer sí que em fa molta molta molta mandra!

    He descobert avui el teu blog, i m'agrada molt!

    ResponElimina
  3. Abans de res, benvinguda Blaudemar!!! I com ja t'he dit en un altre comentari, resulta que conec el teu blog, tot i que hi sóc una d'aquelles visitants tant poc agraïdes que no deixen comentaris... Estic contenta que t'hagi agradat aquest raconet tot i que en aquest missatge destrossi un llibre que a tu et va agradar. Com et pots imaginar, jo els següents llibres de la trilogia surto corrents quan me'ls trobo a la llibreria... Moltíssimes gràcies pel teu comentari, i espero llegir-te sovint (i prometo deixar comentaris també al teu blog).

    ResponElimina