diumenge, 22 de gener de 2012

Every cloud...


No m'agrada parlar en aquest blog de coses de feina ni entrar massa en el dia a dia de les meves obligacions personals. Però aquests darrers mesos, i especialment les darreres setmanes, han estat tots aquests elements els que m'han assaltat i han aconseguit deixar-me atrapada, dolguda i sentint-me culpable per una situació laboral que, tot i injusta, realment, no en sóc la responsable. M'he vist obligada a assumir que hauré de continuar aquest dia a dia sense molts dels companys que m'han ensenyat a fer el que faig en la meva feina i els que em feien molt més agradable i senzill complir amb els requeriments laborals, i molt més. I tot plegat em va provocar una sensació que com a mínim no recordo haver sentit mai: em va deixar sense ganes ni esma d'escriure.

Ahir, mentre intentava com podia continuar amb altres capítols de la meva vida que aquestes setmanes he hagut d'aparcar, vaig aixecar un moment el cap i em vaig trobar amb aquest cartell que quan ens vam mudar a aquesta casa vaig penjar davant de l'escriptori. I que feia molts dies que ni em mirava i que semblava haver oblidat. És un dels refranys anglesos que més m'agraden i als quals m'aferro més quan les coses es posen lletges. Fins i tot quan els núvols ens semblen tan foscos que ja ni recordem que tard o d'hora hi haurem de veure aquest silver lining que ens promet...

He de reconèixer que encara no l'he trobat, però, tot i això, suposo que l'únic que queda en moments així és mantenir l'esperança que, tard o d'hora, tots trobarem la nostra petita part de llum. I mentrestant, no em queda una altra que aixecar el cap i retornar a la meva vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada