Sembla mentida que avui encara quedi gent jove que no ha estat mai a París. O aquesta era la impressió que em feia quan tothom em deia: "Vas a París? I no hi has estat mai?". Doncs no: ni els meus pares em van portar a Eurodisney, ni hi vaig anar amb el cole, ni amb l’institut, ni amb la meva parella vaig tenir l’oportunitat de fer el viatge ja que pel camí es van interposar Roma, Londres i tota Escandinàvia.
Després d’un viatge curt i de sobreviure a la complicada articulació del metro i xarxa de trens de París, arribava el moment de decidir què fer en la primera tarda a la capital francesa. I la resposta va ser: Torre Eiffel! La veritat, no és el que més m’atreia de París, i al principi estava una mica dubtosa, però conforme vam començar a pujar vaig trobar l’aventura divertida.
Primer, per evitar cues i dispendis econòmics, vam pujar per les escales fins a la segona plataforma. No ens vam cansar i fins i tot vam aprendre coses de la història de la torre gràcies als cent plafons que cobreixen el recorregut. Després, vam pujar de la 2a a la 3a plataforma en ascensor (única forma possible) en un viatge al cel que, per la velocitat i el vertigen, em va deixar les oïdes tapades. A fora, feia un fred insofrible.
Just quan vam acabar el passeig pels núvols, van encendre la il·luminació de la torre. Focus ataronjats i estrelletes platejades que s’encenien i apagaven durant cinc minuts. Amb aquesta imatge de fons, vam reservar lloc a un creuer nocturn pel Sena. Molt maco, molt interessant per tenir una idea general de París, però fred, molt de fred...
El dia següent també el vam dedicar a pujar i pujar. Vam anar fins a l’esplèndida catedral de Notredame de París. Vaig al·lucinar amb l’interior, les vidreres, el disseny de la façana... I vam pujar a les dues torres, on vam conéixer les gàrgoles i vam tenir una altra visió de París des de les alçades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada