Mouvement Sociale (Paris II)

Aíxi li diuen els francesos a la vaga: Mouvement Social. I va ser una de les primeres paraules que vaig veure en arribar a la Gare du Nord a  París, després de viatjar mitja hora esclafada en un tren des de l’aeroport. Si la xarxa de metro i tren de París ja és prou complicada de per si, afegir-li una jornada de vaga no va ajudar gaire. Tampoc ho fa el fet que a la nostra estació hi hagués com a 5 o 6 línies que buscaves per passadissos laberíntics (fins i tot amb sentits de circulació marcats) ni que cada parada tingués com a vuit sortides possibles (intenteu aclarir-vos arrossegant una maleta). Ni tampoc va ser agradable que s’espatllés una línia de metro quan més la necessitaven, ni que, a la tornada, una incidència provoqués molts retards al tren de l’aeroport...
El transport públic a París estressa. Per això, cal buscar racons de la ciutat que t’ajudin a alliberar-te d’aquesta sensació. Com per exemple, la preciosa Saint Chapel, amagada dins el Palau de Justícia i amb unes vidreres que et tallen la respiració. O passejar per la vora del Sena, mirant els llocs de venda de llibres de segona mà (i souvenirs!) amagats en caixes verdes i el reflex del sol al riu, tot i el fred ambient.
Un dels passejos més interessants és el del cementiri Père Lachaise, diuen que un dels més visitats del món. Hi trobes tombes de molts famosos, i no tan sols francesos: per exemple, hi és la tomba d’Oscar Wilde, on la tradició diu que les dones hi deixen un petó marcat amb pintallavis. És un cementiri vell, on fins i tot hi ha tombes obertes, panteons exagerats, i on, sobretot, és divertit caminar-hi buscant les tombes de noms coneguts que tens marcats en un mapa per turistes (!).
Un altre dels racons que em van entusiasmar, i no només pel seu contingut, és el Musée d’Orsay. Com que m’encanta l’impressionisme i el postimpressionisme ja sabia que disfrutaria d’una visita, però el que no sabia era que el museu era una antiga estació de tren reconvertida.
Finalment, un últim lloc especial. El panteó, que em va recordar moltíssim a Roma, i on la pàtria francesa ret homenatge als seus grans homes (i una única dona). El temple pagà dóna una serenitat que tan sols es pot expressar amb aquella llum clara que el cobreix. La cripta, potser més fosca i estranyament buida, té un puntet d’indret transcendent que m’encanta.