Aquest any ens hem aficionat definitivament a casa a seguir algunes sèries nord-americanes a través d'internet, i fa poc vam fer un gran descobriment: Pushing Daisies. Es tracta d'una comèdia que s'ha estrenat enguany, i que està escrita pels mateixos creadors d'aquella grandiosa Tan Muertos Como Yo, que aquí a Espanya de tant en tant podies caçar algun matí en una televisió privada que no aconsegueixo recordar.
Què tenen en comú ambdues sèries? Que tracten la mort amb ironia, sense por, sense tabús. Tan Muertos Como Yo, pel poc que vaig poder veure, era tan crua com divertida i interessant, mentre que a Pushing Daisies hi afegeixen unes dosis enormes de fantasia. I ho fan amb l'estètica de dues pel·lícules que m'encanten: Amélie i Big Fish.
La història de la sèrie és la següent: Ned, un pastisser, té el poder de ressucitar els morts amb tan sols tocar-los. Si els manté vius durant més d'un minut, algú més ha de morir al seu lloc. Si els torna a tocar, moren de forma definitiva. Aquest do, que porta al protagonista a crear un petit negoci de caçarecompenses per assassinat, es complica quan la víctima és l'amor de la seva infància.
Pushing Daisies, a banda de la història, té altres punts forts: com la imaginació a l'hora de crear trames, les escenes inoblidables, la capacitat per a barrejar comèdia i drama... Tot això barrejat, fa que la història no perdi força un cop esgotada l'originalitat del punt de partida. Afegiu-ho secundaris de luxe, i la barreja és un pastís d'allò més irresistible. I és que Ned sempre té els productes més frescos del sector.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada