dimecres, 7 de novembre de 2007

Sota la bomba


L'altre dia em vaig deixar de comentar una altra de les exposicions que vaig anar a veure la setmana passada en la meva escapada a Barcelona. Es tracta d'una mostra que tenia veritablement moltes ganes de veure des que vaig llegir l'avanç de les exposicions que es farien a Barcelona aquesta temporada. Es tracta de Sota la Bomba, que es pot visitar al Macba.
Primer de tot, poder posar els peus al Macba ja és tot un luxe: m'encanta aquest museu, el seu color blanc, les seves rampes de pujada... És un lloc molt acollidor per mi. Segon, les exposicions a aquest museu sempre es mimen molt. Com que la col·lecció permanent és bastant minsa i poc atractiva a ulls dels espectadors, donen moltíssim espais a les mostres principals i les cuiden molt.
La mostra en qüestió tractava sobre els camins de l'art després de la irrupció de l'era nuclear. Per fer-ho, centra el seu anàlisi a França i Estats Units al període comprès entre 1945 i 1956. En aquesta època es produeix un canvi definitiu al món artístic: la capital mundial de l'art deixa d'estar a França i es desplaça a Nova York. És el moment del naixement de l'expressionisme abstracte, mentre que a França busquen una personalitat pròpia i una forma de resurgir dels horrors de la guerra en territori propi amb un moviment tan divers, brut i intimista com l'informalisme o art autre.
L'exposició té dos elements que la fan especialment atraient. Primer, que el seu anàlisi el fa no només basant-se en pintura i escultura (tot i que és la majoritària) sinó que també trobem cinema, moda, fotografia, periodisme, la música (el jazz transatlàntic de postguerra, que diu el subtítol de la mostra) i, sobretot, l'oportunitat de veure les principals revistes artístiques i el món dels crítics. Segon, que recull un gran nombre d'obres d'artistes claus de l'època, i es fa especialment difícil trobar a faltar algú. A les sales del Macba es pot veure el diàleg entre Amèrica i França i entendre les noves avantguardes (molt més difícils de digerir pel gran públic que les prèvies a la Segona Guerra Mundial) des d'una perspectiva social.
En un món nou, on totes les tècniques i teories de la societat anterior han quedat derrotades i han dut al gran desastre de la guerra, els artistes lluiten per trobar un nou llenguatge revolucionari amb què reconstruir. A Amèrica, ho fan amb optimisme, però sota l'ombra de les proves atòmiques a Bikini. A França, ho intenten mentre els propis artistes van llepant-se les ferides del passat recent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada