Portava molts dies sense actualitzar el blog, ja que l'última setmana de vacances he estat distreta. Deixant de banda les aventures parisenques, tot i les dificultats posades per Renfe vaig poder anar a veure una de les exposicions que tenia moltes ganes de visitar a Barcelona. Es tracta de Un Cos Sense Límits, que es pot veure a la Fundació Joan Miró.
A aquesta mostra, es repassa la representació del cos humà a l'art del segle XX gràcies a la llibertat del creador que es reivindica a partir de la Olympia de Manet. A partir d'aquí, l'exposició va passejant per alguns dels grans autors de les avantguardes del segle passat: Giacometti, Chagall, Tàpies, Miró (és clar), Klein, Matisse, Picasso, Moore.. i molts més. Crec que la qualitat de la selecció que es pot veure al museu de Montjuïc és força bona (llàstima que no hi hagi el veritable punt de partida de Manet, tot i que sí que vaig tenir la sort de veure-la al Museu d'Orsay de París pocs dies abans) i que el conjunt permet obrir la ment cap a d'altres formes de veure el cos representat. És per això que m'encanten les avantguardes: perquè de veritat s'arrisquen per tal de transmetre, comunicar, impactar l'espectador. Per això cal respirar a fons i obrir les portes de la ment per tal que l'obra es comuniqui amb tu directament.
L'exposició de la Fundació Joan Miró té, però, dos inconvenients: el primer, és massa breu i precipitada. Segon, i més important, no hi ha cap tipus de textos de reflexió sobre les obres i la línia interpretativa de la mostra. Llàstima que l'única forma d'aconseguir-ho sigui a través de les audioguies que són de pagament (abans eren gratuïtes amb l'entrada a una exposició). En aquest cas, mostres a llocs com el Macba o el CCCB continuen sent molt més completes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada