Benjamin Button

Els dies previs als Òscars hi va haver com un enfrontament entre dos bàndols: pro-Slumdog Millionaire i pro-Benjamin Button. Jo ja vaig dir fa uns dies que sóc més de la pel·lícula de Danny Boyle, que em va entusiasmar, però aquesta setmana vaig decidir que ja era hora de conèixer també de primera mà El Curioso Caso de Benjamin Button, ja sabeu, aquell home que neix vell i va rejovenint conforme, paradoxalment, es fa gran.
I no us penseu: hi anava molt ben predisposada. I el resultat tampoc em va horroritzar, no. És una bona pel·lícula, passes l’estona, t’emociona.... però no és l’obra mestra que els detractors de Slumdog han celebrat com si allò fos el més revelador des del Padrino II. Benjamin Button té dues coses, molt bones: una, el maquillatge, que és espectacular (el miracle de fer creure que Cate Blanchett té 18 anys, llàstima que no funcioni per fer-nos creure que sí que sap ballar!); i la segona, la forma d’introduir-nos al món amb aquesta meravellosa història del rellotger de Nova Orléans que crea el rellotge de l’estació que funciona del revés. Aquí vaig plorar, però, i un altre cop paradoxalment, va ser gairebé l’únic cop que ho vaig fer.
I és que cap a la meitat del film, vaig iniciar un procés de separació emocional amb en Button, fins que el final se’m va fer excessivament llarg, excessivament detallista. Quan entendran els guionistes i directors de Hollywood la importància d’un final més subtil, més tallant, i que ens deixi amb ganes de més? Perquè precisament aquest és un dels problemes de la pel·lícula: una història tan banyada de sensibilitat, de reflexió sobre la temporalitat, sobre la vida i la mort i l’eternitat o no de l’amor, pot tenir el gran valor de suggerir tantes coses... I aquí tot s’espatlla quan ens intenten explicitar tot allò que l’espectador, amb una miqueta d’esforç per part seva, ja pot extreure del film.
Per exemple, la noia de la pel·lícula, Cate Blanchett, és ballarina. Una professió de per si temporal, efímera. Crec que això, amb els esdeveniments de la pel·lícula, ja ho pot entendre el 95% de l’audiència. Per tant, quin sentit té aquella escena en què Brad Pitt (el Button, per cert) i ella en parlen com si res... Calia? Ens aporta res de nou que no haguem entès ja? I el pitjor de tot, els frash-forwards al present: des de la primera vegada que apareixen, des que tenim clar que allò és Nova Orléans i aquell fort vent l’huracà Katrina (no cal ser un geni, surt a les notícies de la televisió de l’hospital des del principi), és del innecessari explicar res més. Doncs no: cada vint minuts tornem a tenir un flash-forward que ens ho torna a explicar, com dient el director (David Fincher, per cert): "eh, què gran que sóc amb aquesta genial idea, eh? Però espera, que potser al senyor de l’última fila que no para de menjar crispetes encara no li ha quedat clar...".
I si el senyor Fincher hagués prescindit de totes aquestes acotacions tan innecessàries (però que t’has d’empassar per força) li hagués quedat un film més rodó, més emocionant, i, sobretot, mitja hora més curt. Que és el que li sobra al Button per ser un bon film en majúscules.
Una altra cosa que no ajuda gaire és el doblatge del film: una ja dubta si és que Cate Blanchett és mala actriu (em sembla recordar una veu horrenda al senyor dels Anells en versió original) o és que senzillament la seva dobladora és terrible. Però durant el film donen ganes d’estrangular-la. I Brad Pitt, o ha aconseguit la nominació a l’òscar més barata de la història (bé, n’hi ha alguna de Russel Crowe que déu n’hi do...) o hauria de condemnar a cadena perpetua el seu doblador, que opta per la tècnica "ara sóc gran, faig veu ronca / ara sóc jove, faig veu greu d’anunci de xampú".
I el pitjor de tot, la pitjor sensació de totes, és aquella de "però si jo aquesta pel·lícula ja l’he vist". A veure, un món entre ficció i realitat, una persona malalta,morint, explicant una vida meravellosa i gairebé de conte, un home aventurer que viu guerres i coneix gent increible.... I sabeu què és el més trist? que aquesta pel·lícula que tant em recorda en Button no va aconseguir més que una nominació a la millor música... I al senyor Button ja se l’ha elevat a clàssic. En fi, sempre ens quedarà l’original: