Pels carrers del Caire (Egipte II)

El nostre primer dia real a Egipte, tot i estar de nom dedicat al Caire, de fet no vam posar ni un peu en el que és el centre de la ciutat, ja que o bé ens vam moure fins a Menfis i Saqqara, o bé ens vam estar a la zona de Giza. Així que el nostre segon matí al Meridien Pyramids ens va tocar allò de comprovar que realment el restaurant ofereix esmorzars de bon matí (crec que era com  a partir de les 3 o les 4 de la matinada), perquè ens va tocar llevar-nos ben aviat per tal d’estar cap allà les vuit al centre de la ciutat i poder començar la ruta pel Caire.
Amb molta son a les orelles, ens vam enfrontar a un col·lapse circulatori d’aquells històrics: crec recordar que vam estar més de mitja hora aturats en un mateix encreuament, just davant d’un anunci de McDonalds en àrab que em vaig estar una estoneta desxifrant... Finalment, però, vam poder recollir la resta del grup (que s’allotjaven al Ramses Hilton) i el nostre guia i anar cap a la primera parada del dia. La jornada es dedicava a allò del Caire de les tres religions, pel que el dia aniria sobretot de temples religiosos. Primer vam visitar la mesquita de Saladino (feta d’alabastre, al capdamunt d’un turó, i envoltada d’una contaminació impressionant), després el barri copte (on vam visitar una església ortodoxa i una capella dedicada a Sant Jordi enmig de tot de carrerons misteriosos) i una antiga sinagoga (ara buida perquè tots els jueus d’Egipte se’n van anar a Israel).
Després de tota la visita (que a mi em va semblar una mica precipitada), va ser el torn del lloc més típic i tòpic de qualsevol viatge turístic al Caire: el mercat de Khan al Khalili, un "zoco" ple de tot d’artilugis per turistes (la majoria productes made in china) i on a cada racó et diran "shakira, shakira", "cuántos camellos" i el que vulguis. Si t’ho prens amb sentit de l’humor, pots riure bastant. La recomanació del guia era no sortir dels dos carrers principals, però com nosaltres som persones aventureres ens vam atrevir a perdre’ns pels carrerons, on hi ha les botigues més petites, i vam ser capaços de retrobar-nos amb la sortida! Una de les coses que més em van agradar van ser les botigues d’espècies, i aquells sacs amb productes de tants colors...
I no, el dia no s’acabava aquí. Les jornades turístiques a Egipte són especialment intenses, així que ara tocava el veritable plat fort del dia (almenys per a mi): el Museu Egipci. El nostre guia, que era bastant espavilat, va muntar la jornada de forma que estiguéssim al museu a l’hora de dinar del 90% dels turistes (a canvi, nosaltres ens vam emportar de l’hotel un esmorzar de mig matí per aguantar fins a dinar més tardà) i, per tant, vam poder veure-ho tot amb una calma i tranquil·litat pasmosa. Però es veu que a l’agost al museu s’arriben als 50 graus i no hi cap ni una agulla!!
El museu es caracteritza per ser especialment caòtic, ple d’un munt de coses on les explicacions del guia són com l’aire que respires per sobreviure-hi. I hi ha tantes coses, tantes peces petites fetes fa tants milers d’anys que et passarien desaparcebudes d’una altra forma... Evidentment, l’estrella és el conjunt de sales dedicades a Tutankhamon, i, especialment, el tresor amb la famosa màscara (l’única sala amb aire condicionat del museu!), però darrere d’altres temes que són menys populars s’amaguen moltes joies per descobrir.
Després de la visita amb el guia, teníem l’opció (pagant l’extra) d’entrar a veure les sales de les mòmies. Nosaltres (amb una noia colombiana, la Clàudia, que es va convertir en la nostra acompanyant) hi vam anar de cap, tot i les 100 lliures del preu, i vam estar xafardejant les mòmies reials durant una bona estona. I, oh sorpresa, vam descobrir una segona sala de les mòmies que ni el nostre guia coneixia...
Un cop acabada la visita al museu, i ja famèlics, vam anar a dinar a bord d’un vaixell al riu Nil. Un vaixell, però, aturat al moll i on servien un bufet d’allò més bo. I després, cap a l’hotel de nou, perquè al dia següent tocava moure’s fins al sud mateix d’Egipte. Això sí, vam tenir l’oportunitat d’acomiadar-nos de la vista de les piràmides mentre es ponia el sol, i els clàxons que marquen el dia a dia del Caire ressonaven de fons...