Emma, Jane i Sahar

Si hi ha una cosa de la que estic orgullosa del que portem d’any és el meu ritme de lectures. Des que vaig deixar d’estudiar, havia mig abandonat els llibres, i pràcticament era incapaç d’acabar-me una novel·la en dos mesos de termini. Per això, ara cada cop que repasso la meva llista de lectures de l’any i veig aquest magnífic ritme de dos llibres per mes, no puc deixar de fer alguns bots interns d’alegria.
Les dues incorporacions a la llista del mes de març són ben diferents. La primera és una relectura d’Emma, de Jane Austen, tot i que feia com a cinc anys que no m’hi posava i mai no l’havia llegit en anglès. Però el millor d’aquesta lectura ha estat, evidentment, la meravellosa edició del llibre que he aconseguit i que, de fet, ja quedarà perpetuament a la meva prestatgeria. Es tracta d’una edició recent de la col·lecció Winchester Austen, de la editorial Worth Press. Per fora, el llibre imita les famoses llibres Moleskin (amb la seva gometa per mantenir-lo tancat i tot), però per dintre són una meravella. No sols perquè el text està en la mida perfecte perquè no doni problemes de lectura (i no puc dir el mateix de la edició de Penguin de Jane Eyre que ara estic llegint..), sinó perquè té un munt de detallets que enamoren qualsevol fan de Jane Austen. Primer, sota la portada i la contraportada tens reproduït un quadre que simula una trobada social en un saló a finals del segle XVIII. A l’interior, tens fins a quatre introduccions al llibre, cadascuna centrant-se en un tema concret d’Emma. I, el millor de tot, i amb il·lustracions força delicades, tens un resum de personatges, una cronologia de la vida de Jane Austen junt amb la història britànica, un mapa de l’Anglaterra d’Austen... Una meravella, en definitiva.
Del segon llibre no puc parlar de cap meravellosa edició ni res similar. És el primer que llegia d’una escriptora palestina Sahar Khalifeh, ara que tinc la intenció d’endinsar-me més en les lletres àrabs, aprofitant la guia de lectura que ens ha regalat als estudiants de l’EOI de Tarragona la Casa Àrab de Madrid. Explica una història senzilla, a la vegada que simbòlica, d’un àrab palestí que s’enamora d’una cristiana a Jerusalem abans de la Guerra dels Sis Dies. Ell acaba fugint a l’exili i hi torna després del retorn de l’autonomia palestina, per trobar-se amb uns records devastats i una Palestina igual de desfeta.
No és que la història m’hagi entusiasmat, però es llegia ràpid i m’ha agradat sobretot les descripions dels paisatges de l’Orient Mitjà, dels carrerons de Jerusalem, que, de fet, queden retratats d’una forma molt suggestiva a les seves planes. Ja no m’ha fet tant el pes que, en un moment de la història, intenta colar-hi tota una declaració d’alliberament de les dones àrabs que, tot i molt lícita, queda desajustada dins de la novel·la. Bé, i que no acabo d’entendre els personatges, però suposo que el sol del desert ens afecta a tots...