Enamorada d'Aswan (Egipte III)

Segon dia i tercera nit que estàvem a Egipte, i ja tocava agafar un avió i canviar radicalment d’aires. I quin canvi, perquè tot se’ns va aparèixer nou i perfecte i Aswan, al sud del país. De fet, jo crec que quan la gent s’enamora d’Egipte i li entren ganes de tornar-h un cop i un miler més, tot plegat els passa a Aswan. Perquè és el lloc on el paisatge del Nil se’t mostra amb tot l’esplendor, on el sol escalfa la pell com la primavera més calurosa del Mediterrani, on el blau del cel i del riu donen als monuments un altre dimensió... On tot es viu amb tranquil·litat, amb més tradició, i amb menys ànsies urbanitzadores...
Per arribar-hi, vam agafar un vol a les set del matí des del Caire (el nostre coordinador ens va evitar agobiar-nos amb el caos dels aeroports egipcis) i, des de l’avió, vam poder veure aquell riu envoltat de costures verdes però perdut al mateix temps entre l’aridesa i el desert. En arribar a Aswan, un paisatge pla, assolejat i silenciós (sense els clàxons incessants dels carrers del Caire) ens va rebre. Un guia nou ens va rebre al grup que ens va tocar per sort aquell vol, i ens va portar de visites durant tot el matí, fins que ens pugués deixar mig adormits i exhaustes a l’hotel.
La primera parada va ser la presa d’Aswan. Es veu que als egipcis els encanta ensenyar-la i parlar-ne, fent tot un repàs de la història política modern del país, però de fet, l’únic impressionant de tot plegat és el llac enorme que s’hi va crear (el llac Nasser) i que, de fet, ja veuríem millor al dia següent.
Segona parada, una de les meves favorites de tot el viatge: el temple de Philae, dedicat a la dea Isis i a l’amor. El temple, que és dels més impressionants amb tot de relleus i cambres amagades, està situat en una illa (originalment a la de Philae, ara enfonsada, fet que va obligar a traslladar-lo a una altra illa més alta) i per arribar-hi cal agafar una barqueta. I quina barqueta que ens va tocar! El conductor (per cert, tots són nubis, és a dir, absolutament negres de pell) va tenir seriosos problemes per arrencar-la, i vam estar a punt de xocar contra unes roques a tocar del petit port on la vam prendre.
Però un cop s’encèn el motor, tot millora. La brisa, el sol brillant sobre l’aigua, i aquella isla amb un temple tan meravellós que s’apropa. A terra, evidentment, la imatge es trenca: comença a fer molta calor i, sobretot, hi ha moltíssima gent. Especialment si coincideixes amb uns grups enormes d’italians i alemanys, que ho va envair tot. Però el nostre guia, amb un castellà absolutament imperfecte (però adorable al matei temps) i molta voluntat, ens va guiar pacientment, intentant que no ens perdessim, i assenyalant-nos amb calma tot l’important.
Abans d’iniciar la ruta de tornada a terra ferma, vam tenir temps lliure. Moment que vaig aprofitar per tenir un encontre mític amb les que jo vaig anomenar "paper-ladies": és a dir, les senyores amb cara de pomes agres que s’esperen a l’entrada dels lavabos públics. Això sí, només els de dones. A aquestes adorables senyores els has de donar propina perquè et donin un ranci tros de paper, però compte, si no els satisfà el que els donin, no et donaran res! I si ets tu qui no dóna res, et maleiran en àrab mentre donen cops a la capsa metàl·lica on guarden les monedes. El més divertit de tot és que, de fet (i això ho vaig descobrir més tard a classe d’àrab) als lavabos públics egipcis no hi ha paper perquè ja hi ha una manguera petita amb la qual es netegen els nadius. O sigui que les paper-ladies són un enganya-turistes...
Tercera i darrera parada: l’obelisc inacabat. Una antiga pedrera on es tallaven els obelicsc, i, per atzar, un d’ells va trencar-se en el procés i s’hi va quedar allà, a mig tallar. Poc es pensaven que mil·lenis després seria un museu on els guies, sempre sense sortir dels porxos on es protegeixen del sol, dibuixen tot el procés d’extracció per tal que els pobres turistes occidentals l’entenguem. Això sí, després els turistes sí que escalem les roques tot morint-nos de calor...
I per fi, amb molta son i més sol encara a les espatlles, vam arribar a l’hotel. Procés que va tornar a implicar agafar una barca, ja que el nostre hotel (l’Isis Island) estava, com el seu nom indica, en una illa al mig del riu. I després de rebre’ns amb un suc de fruita boníssim, i gastar mitja hora en fer el check-in (al sud es funciona d’una altra forma que al Caire), el nostre guia (ara sí, el mateix del Caire) ens va deixar la tarda lliure. I aprofitant la calor i les temptadores piscines del complex hoteler (que després vam descobrir com a mig fantasma...), vam passar la tarda prenent el sol, l’ombra i l’aigua gelada de la piscina. I quan el sol va començar a pondre’s, va ser el moment de passejar per l’illa, càmera en mà, per captar un dels moments més bonics que es poden veure.
Aquella tarda-vespre, però, es va acabar aviat. El nostre telèfon-despertador sonaria al dia següent a les 1.45h de la matinada per tal de poder enfilar cap a l’extrem meridional: Abu Simbel. I, en aquestes circumstàncies, millor sopar en quant obre el menjador i anar a dormir ben d’hora...