Sant Jordi

Després de molts Sants Jordis en què havia de limitar primer la meva despesa en llibres (encara no treballava i no era més que una pobra universitària sense beca) i, després, limitada per l’espai del meu ex-mini-pis de 40 metres quadrats (on, recordem, teníem llibres en l’exili sota el sofà), per fi he pogut gaudir del primer Sant Jordi de la meva vida en què m’he permès comprar llibres de forma compulsiva. I m’ho he passat molt bé!!
M’he passat setmanes preparant-ho: apuntant a la meva Moleskine els llibres que volia, els autors que calia investigar, revisant les prestatgeries de les llibreries per tenir localitzat el més interessant, i vivint amb anticipació la jornada (més que res per un tema simbòlic, perquè el descompte del 10% te’l fan uns dies abans i després de Sant Jordi). Així que aquest matí he agafat la meva bossa i me n’he anat, primer a caminar Rambla amunt i avall per comprovar una mica com estava la cosa. I és que a Tarragona no és que tinguem gaires parades de llibres, tot i que l’ambient és tan multitudinari com el de les Rambles de Barcelona i agrada de només passejar-hi. Després de comprar el llibre que havia de ser el que jo regalaria (també per un tema simbòlic, m’agrada sempre comprar-lo a les paradetes i no a una llibreria), me n’he anat a les llibreries en si a buscar el que volia. I he tingut l’oportunitat d’anar a les quatre principals de la ciutat: l’Abacus, la Capona, la Llibreria de la Rambla i l’Adserà. I aquí teniu els resultats:

• Invisible, de Paul Auster. Ha estat el llibre que a mi m’han regalat. No és que estigui sempre esperant que surti el seu darrer llançament per anar a comprar-lo, però sempre és un valor segur. I n’he llegit bones crítiques.
• Jane y Prudence, de Barbara Pym. Tenia ganes de llegir alguna cosa d’aquesta autora, de la qual només n’he sentit a parlar meravelles. És de la poca cosa que té editada en castellà.
• La librería, de Penelope Fitzgerald. Una altra autora que volia provar, i un dels pocs llibres que té traduïts al castellà (de fet, no sé si l’únic), a més de gairebé acabat de sortir del forn de la editorial.
• Soy un gato, de Natsume Soseki. Una recomanació que he descobert a través del fòrum Ábrete Libro. Qualsevol història relacionada amb gats ja té molt de guanyat amb mi, i l’edició a més és molt i molt maca.
• The Children’s Book de A.S. Byatt. Tenia a la meva llista de desitjos plantejar-me algun altre llibre de Byatt despres d’haver llegit Possessió, però no entrava en els meus plans aquest, ja que aquí a Espanya no s’editarà en castellà fins al maig. Porta mesos en la meva llista de desitjos de Bookdepository, sense que mai trobés el camí cap a la sortida del magatzem. La Llibreria de la Rambla m’ha donat la gran sorpresa de tenir-lo en la seva secció de llibres en anglès (el que em dóna la lliçó que, per molt minsa que sembli la secció, mai deixis de rebuscar-hi).

I, evidentment, la ineludible rosa, que aquest cop té també un afegit solidari ja que m’han regalat una rosa dels Xuclis (que destina 50 cèntims a l’associació Afanoc d’ajuda als nens amb càncer). De fet, portava dies matxacant amb què volia una rosa d’aquestes cada cop que veia l’anunci, i no he parat fins trobar una parada que les vengués. Així que puc dir que ha estat un dia rodó.

Un cap de setmana a Venècia (part II)

Ara fa uns dies em vaig quedar a mitges d’explicar-vos la nostra mini-aventura veneciana. El segon dia d’estada, que era un dissabte, com que ja havíem vist tots els "must-see" del centre de la ciutat ens vam aventurar a anar a l’illa de Murano. Aquest és el lloc on es va decidir traslladar tots els vidrers de la ciutat per tal d’evitar més incendis a Venècia: que es cremés Murano, i solució perfecte per als venecians. A mi em feia gràcia anar-hi no perquè em volgués comprar un ànec de vidre gegant pel moble del menjador, sinó perquè poques setmanes abans, per obra i gràcia de l’assignatura de "Técnicas y Materiales Artísticos", m’havia estat barallant amb totes les tècniques d’elaboració del vidre (que ja us dic, odio solemnement). Però després de tant de temps torturant-me, el mínim que podia fer era anar al centre neuràlgic del vidre pr mirar de reconciliar-me amb la seva indústria.
Tot i que no vam poder entrar a cap forn d’elaboració del vidre (jo ja n’havia vist la producció artesana quan vaig viure a Suècia, i el meu acompanyant a Mallorca), sí que he de dir que l’illa de Murano té el seu encant. Això sí, és una mena de parc temàtic "duty-free" per americans, que compren vidre a quantitats ingents per després fer-se’l enviar al poble de torn d’Oklahoma. Nosaltres, a banda de visitar el museu (on hi havia alguna cosa curiosa), vam estar voltant per les botigues (jo em vaig limitar a gastar tres euros en un anell probablement "made in china"), i vam decidir marxar després que en una de les galeries ens fessin fora per no tenir intenció de comprar (on s’és vist!!).
De tornada a Venècia, ja s’acostava l’hora de dinar, però abans vam decidir voltar una mica pel barri de Cannareggio per veure una església que havíem marcat a la guia. Tot i que al temple no vam entrar ja que, com és habitual a Itàlia, la seva entrada era una mica cara, sí que ens va servir per descobrir un munt de racons preciosos del barri, i acabar dinant en un restaurant petit i a la vora d’un canal, on em vaig menjar uns gnocci boníssims...
De tornada cap al centre, a més d’observar que els canals havien passat de la tranquil·litat del dia anterior a unes importants retencions de góndoles (sort que vam tenir d’agafar-ne una el dia anterior), vam fer alguna compra i vam anar a la recerca d’una nova església, la Basílica de Santa María dei Frari, on estan enterrats Antonio Canova i Ticià. Molt espectacular, per cert, el retaule pintat per Ticià a l’altar, una Assumpció de la Verge preciosa.
Com que encara ens quedava temps, em van permetre anar a la Galleria della Accademia, on hi ha una col·lecció important d’art venecià (tot i que recordem que molts dels quadres de Ticià, que és potser un dels pintors venecians més importants, estan repartits pel món, sobretot al Prado de Madrid), i, en acabat, ens vam poder emocionar prenent dos capuccinos per només ¡5 euros! (¡¡els dos!!) en una cafeteria a dues passes del Gran Canal.
I caminant caminant, ens vam tornar a perdre (un altre cop) tot buscant l’estació de ferrocarril per poder veure el pont que Santiago Calatrava va fer a la ciutat i que, per cert, està tenint certs problemes d’estabilitat. Un cop localitzat, vam agafar el vaporetto de tornada a l’hotel (feia massa fred per tornar caminant...) i, després d’un sopar ràpid, a preparar de nou la maleta. Final de l’escapada amb les piles carregades d’uns records meravellosos.
I així acaba aquesta mini-aventura veneciana. Intentaré tornar per aquí aquesta tarda per ensenyar-vos el resultat de l’expedició Sant Jordi d’avui. Feliç Dia de Sant Jordi a tothom!!

The Help (Kathryn Stockett)

Hi ha diferents coses curioses sobre aquest llibre. La primera d’elles, que va ser una recomanació que em vaig apuntar a partir del programa de La 2 Página 2 (que si a algú us agraden els llibres i no el coneixeu, us el recomano ja! I més tenint en compte que el podeu veure on-line des de la seva pàgina web a qualsevol hora). Tot i que el tenia en la llista de desitjos de la meva botiga on-line preferida de llibres en anglès, finalment vaig acabar fent-me amb ell en format e-book, i és que aquesta obra tindrà l’honor de ser el primer llibre que llegeixo amb el meu lector electrònic, la nova petita joia de la casa:

Llegir amb aquest tipus de maquinetes té diversos avantatges: a banda que els llibres són una mica més barats (no tant com haurien de ser, però en fi...), els clàssics són gratis i et fa més fàcil aconseguir les versions originals de les obres, et permet portar sempre al damunt, per un pes mínim, tota una llibreria de llibres. Em va venir de perles, per exemple, al viatge de Venècia, ja que no m’afegia gens de pes al controladíssim equipatge de mà (quan no factures la maleta en una companyia low cost el teu equipatge de mà ha de passar per tot un seguit de controls per assegurar-se que no estàs estafant la companyia). A més que es llegeix igual de còmode que un llibre normal (atenció, això només passa amb els dispositius de tinta electrònica; si us agafeu un ipad d’aquests que tenen llum ja no és el mateix), a mi m’ha permès superar un obstacle molt gran a l’hora de llegir: pots fer-ho tranquil·lament mentre menges. A casa acostumo a estar sola durant l’esmorzar i durant el dinar, i per això moltes vegades em venia de gust llegir, però sóc incapaç de mantenir amb una mà el llibre obert i amb l’altra anant menjant, em sento com mig paralítica. Amb aquesta maquineta, tan sols cal que el deixis sobre la taula i de tant en tant vagis apretant el botó per passar la pàgina.
Novetats tecnològiques a banda, anem pel llibre. És una novel·la publicada fa poc, situada en un poble de Mississipi als anys seixanta, en plena febre de la lluita contra la segregació racial (ja no tant la legal, però sí la que es mantenia de facto a la vida social, especialment al sud del país). La història es centra en les dones blanques de bona família que contracten dones negres perquè els netegin la casa, els facin el menjar, i, sobretot, els cuidin els seus nens. I fan tot això malgrat que no suporten la idea que una persona negra faci servir el mateix lavabo que ells. A partir d’aquí, una d’aquestes dones blanques, soltera i rebel, decideix intentar explicar la història d’aquestes criades negres (en anglès se’ls anomena "the help", d’aquí el títol), tot i que no és gens fàcil aconseguir-ho amb tot el terror (i sovint força ben fundat) que envolta els temes racials a l’estat en aquella època.
Tota la història s’explica en primera persona, però canviant de personatge que fa de narrador: dues criades negres (una gran i dedicada a cuidar nens; l’altra jove i experta en perdre feines pel seu mal geni), i la noia blanca aspirant a periodista de qui he parlat abans. Tot i la duresa de la història que explica, la novel·la m’ha recordat molt a La Societat Literària i el pastís de pela de patata de Guernsey, sobretot perquè és una història que al final aposta per l’optimisme i per deixar-te amb una bona sensació. Tot i això, trobo que els personatges estan molt ben construïts, que creen molta simpatia (malgrat algun que altre maniqueisme) i que la narració sap enganxar al lector.
La tercera curiositat sobre aquest llibre té a veure amb la llibreria Abacus. Després d’haver-lo llegit, i com que m’havia agradat força, vaig decidir regalar-lo a ma mare pel seu aniversari, ara sí en edició paper i traduït al castellà. Així que vaig anar a l’Abacus del costat de casa per comprar-lo, esperant que, en ser una novetat, no em costaria gens trobar-lo. Després de regirar i regirar les prestatgeries d’autors anglosaxons, vaig acabar demanant ajut perquè no el trobava per enlloc, i una treballadora me’l va localitzar a la secció de "literatura romàntica", juntament amb els típics llibres amb portada de Jordi Labanda o imitadors. Em va sorprendre força, perquè tot i que sí que es podria calificar de literatura "femenina" (pel simple fet que està escrit per una dona i protagonitzat per dones, però tampoc no li diem "masculina" quan el cas és el contrari..), trobo que de "romàntic", en el sentit amorós de la frase, el llibre en té molt poc. Bé, potser el resum que la intel·ligent editorial espanyola n’ha fet a la contraportada no ajuda gaire a orientar-se, tampoc. Així que li vaig comentar a la dependenta que no entenia perquè tenien col·locat aquell llibre allà, quan jo ja l’havia llegit i la història de fet va de la segregació racial explicada des de l’òptica femenina.
Doncs bé, ahir vaig tornar a anar l’Abacus per preparar l’operació llista-de-desitjos-per-sant-Jordi (és el primer Sant Jordi en anys que no tinc limitació d’espai a la prestatgeria, i m’estic preparant per arrassar una mica per les paradetes de llibres), i em vaig endur una alegria en veure que el llibre ja no estava a literatura romàntica. I encara més, l’havien col·locat a la taula de literatura anglosaxona on la llibreria destaca les recomanacions per la diada. A veure si, ara sí, algú s’anima a tastar-lo.

Un cap de setmana a Venècia (part I)

Tot va començar una tarda de febrer: em van preguntar quin era el següent cap de setmana que treballava, i hores després em suggerien organitzar-me els dies de festa que em toquen a canvi de cada guàrdia de forma que ens poguessim escapar un cap de setmana a Venècia. Qui es podia resistir? Bé, jo mai havia sentit una atracció gaire gran per Venècia, tot i ser una gran enamorada de Roma i del Renaixement de Florència. M’havien dit que Venècia feia pudor, era bruta, i hi havia rates, i l’havia condemnat a ser una enganya-turistes i una atreu-americans, no digna de perdre el meu temps.
Però, afortunadament, les combinacions de vols low-cost per aquell cap de setmana tan sols ens van deixar l’opció del Vèneto, i així vaig tenir l’oportunitat d’empassar-me el meu orgull, els meus perjudicis i caure rendida als peus de Venècia, aquella ciutat decadent i aturada en el temps, que mai voldríem que canviés. Vam arribar un dijous a la nit, just aquella setmana que molta gent recordarà com aquella que Barcelona i Girona es van sumir en el caos per culpa de la neu (per aquí baix ens vam salvar...). Doncs bé, aquellaa borrasca carregada de neu va fer també una bona visita a Venècia el dimecres, i quan vam aterrar a l’aeroport, un bon pam de neu encara s’acumulava per molts racons, afavorida també per la humitat que fa que el fred et cali els ossos més de l’habitual. En el camí cap al vaporetto que ens havia de dur fins al barri de Cannareggio, on havíem reservat l’hotel, ens vam topar amb gruixos i gruixos de neu, i perduts pel barri a la recerca de la porta del nostre hotel vam poder comprovar com la neu que es fonia, encara gèlida, ens anava glaçant els peus.
Per fi vam trobar l’hotel, tan sols per descobrir que els propietaris ens havien deixat una nota a la reixa perquè els truquéssim en arribar. Eren les onze de la nit i tot feia presagiar una llarga i freda nit esperant, però ben aviat ens van venir a rescatar per dur-nos a la calidesa de la nostra habitació. L’hotel, el Ca Riccio, combinava l’antiguitat de l’edifici i alguns mobles amb la modernitat de la data en què s’hi havia fet la darrera reforma, i a banda de l’acollidora que resultava l’habitació, l’abundant esmorzar del dia següent ens va fer adonar que havíem encertat amb l’allotjament.
Tan sols teníem dos dies complets per descobrir Venècia, així que divendres no vam perdre ni un segon per dirigir-nos a peu fins a la Plaça Sant Marco, amb una parada obligada al Pont de Rialto. Amb les botigues encara per obrir, vam descobrir l’encant principal de Venècia, aquell que la converteix en el lloc ideal per evadir-se: els seus carrers estan dissenyats per perdre’s (no és una opció, és una obligació quan t’aventures a caminar per la ciutat), però d’una forma que la desorientació t’embriaga i et fa venir ganes de no trobar mai el teu destí. Però després arribes al magnífic pont de Rialto, i veus per primer cop el Gran Canal, i te n’adones que, de fet, estava força bé haver estat capaç de trobar-lo. Seguint les tradicionals senyals per turistes (amb quatre direccions bàsiques: San Marco, Rialto, Ferrovia i poca cosa més), vam arribar a la plaça San Marco en aquella hora en què encara estava buida. Amb les cadires de les terrasses situades en perfecta quadrícula esperant els turistes que les omplirien després, i amb la neu encara acumulant-se a la part d’ombra de la plaça. Primer ens vam aventurar a la basílica, tota recoberta de mosaics daurats espectaculars, per després fer l’escalada del Campanille, amb les seves vistes espectaculars de la llacuna, de la plaça i de les teulades encara emblanquinades de la ciutat. La següent parada, també sense sortir de la famosa plaça, va ser el Palau Ducal. No sabíem ben bé què ens trobaríem però vam acabar fascinats per aquell magnífic espectacle d’estances, pintures, decoració i també presons que ens va tenir gairebé dues hores hipnotitzats.
I un cop cobertes les visites ineludibles (després hi va haver també passeig en gòndola, pel mòdic preu de 100 euros, però amb la tranquil·litat d’un dia sense presència massiva de turistes), tocava fer el que és obligatori a Venècia: rodar pels carrers, creuant les cantonades deixant-se portar per l’atzar, trobant-se amb canals i canals que semblen tots iguals, amb ponts encantadors, i amb botigues. Botigues plenes de peces de vidre, de bosses de mà precioses, de tot el que pot fer d’una passejada un somni dels addictes a mirar aparadors. I caminant caminant, i amb un capuccino gola avall, intentar refer el camí a Cannareggio, i riure histèricament perquè és impossible orientar-se i fa massa fred per aturar-se a mirar el mapa. I tot els carrers són iguals, igual d’encantadors. I els canals estan nets, i no fan pudor. I si hi havia rates, segur que llavors haguéssim rigut en trobar-nos-les.

300

Els divendres a la nit, que acostumo a estar sola a casa coincidint amb la llarga temporada d’assajos castellers, és el meu moment de cinema i crispetes. L’any passat ja vaig iniciar el cicle amb pel·lícules que jo mateixa seleccionava, i enguany TV3 m’està fent la feina una mica més senzilla. Això, i les meravelles de la TDT (quan tens un receptor decent, és clar), que et permet veure-ho tot en VO (quan a TV3 s’enrecorden d’apretar el botonet per activar els àudios, també) i fins i tot, i si aquell dia s’han enrecordat també de posar-ho en marxa, subtítols en anglès. I, a més, amb sols una o dues pauses publicitàries durant tota la pel·lícula, què més es pot demanar?
Una de les sessions de divendres va estar dedicada a una pel·lícula totalment de crispetes: 300. El film està basat en un còmic de Frank Miller, el mateix que també va fer les històries gràfiques en què es basava Sin City. Per tant, visualment tenen un estil molt similar, extremadament retocat digitalment, per tal de donar aparença de paper a la pantalla. La història es basa en un fet més històric del que un es pugui pensar a primera vista: durant la Segona Guerra Mèdica, en què les ciutats gregues es van enfrontar a l’Imperi Persa de Xerxes, un exèrcit liderat per 300 espartans (i amb el suport de 1000 soldats més d’altres ciutats, que van acabar fugint) van enfrontar-se al multitudinari exèrcit persa en un pas estret dins d’un penya-segat. D’això històricament se’n diu la Batalla de les Termòpiles. De fet, ara que he estat fent una mica de recerca (m’haureu de perdonar, però Història Antiga és una de les assignatures que m’he deixat per altres cursos a la carrera...), he descobert que moltes de les coses que s’expliquen a la pel·lícula també les descriu Herodot als seus llibres d’història: els ambaixadors perses demanant pa i aigua llençats dins d’un pou, la traïció que provoca que els perses trobin el camí per entrar al penya-segat, i fins i tot la xifra dels 300 soldats, que segurament era més llegendària que real ja en temps d’Herodot, però que és un consol saber que no se la va inventar un senyor nord-americà.
A partir d’aquí, com us podeu imaginar, tota la resta és una patada a la coherència històrica. Els personatges parlen d’un país dit "Grècia" a tort i a dret, els perses apareixen amb rinoceronts, gegants, i tots els artilugis inventats que us pugueu imaginar, i el pobre Xerxes és tot un metrosexual precursor de la cultura pírcing. I els espartants, sobre els quals ja pesa la llegenda negra de la seva brutalitat (per dir-ho finament), aquí estan duts a l’extrem, amb el Gerard Butler com a rei Leònides al capdavant. Curiós el tema d’en Butler, per cert, que com a Fantasma de l’Òpera tenia la credibilitat en mínims històrics, i en canvi aquí sembla estar en la seva salsa.
Però, sabeu què?, m’ho vaig passar genial veient aquesta pel·lícula. Perquè sabia al que anava, i perquè m’encanta l’aparença visual dels còmics de Miller duts al cinema. Perquè la història està ben explicada, i no importa si allò s’adiu amb el que diuen els llibres d’història o no. És Hollywood en estat pur, però el Hollywood que no t’avorreix, que està fet amb correcció i que fa que la pel·lícula se’t passi tan ràpid com un sospir. I un divendres a la nit, amb tota la son acumulada que tinc ja sota les parpelles, us asseguro que és tot un mèrit.

Un passeig per la platja

Devia fer anys que no anava a la platja fora d’època estiuenca. I fins i tot quan el termòmetre es dedica a escalar alçades estratosfèriques, no és que sigui una habitual del mar, més que res perquè o bé he de caminar mitja hora fins arribar a una bona platja (la del centre de Tarragona és vàlida per anar a llegir sobre la sorra, però no per banyar-se, no sé si m’explico...) o bé he d’agafar el cotxe, amb la conseqüent batalla per l’aparcament. Doncs bé, aquest matí hem agafat el nostre cotxe (aprofitant que la guerra per aparcar encara no ha començat) i ens hem anat a la platja a passejar, jugar a pales (no les de fer castells de sorra, sinó les de jugar a una cosa similar al tennis) i redescobrir una passió infantil que portava anys adormida: recollir petxines!
I és que just quan m’he cansat d’anar corrent darrere de la pilota i hem començat a passejar (malgrat el vent desagradable i un dia menys càlid de l’esperat), m’he tornat a sentir empesa a anar-me ajupint cada deu passes atreta per una petxina que m’agradava. Aquest cop, m’he limitat a recollir les que tenen un forat, ja que són les que puc reaprofitar per fer collarets, pulseres o fins i tot arracades, si és que algun dia tinc el temps i la traça per posar-m’hi. Al final del passeig he acabat amb un bon botí, em sembla. És curiós, a més, que les petxines d’aquestes terres són diferents a les que habitualment recollia amb els meus pares, uns quants quilòmetres més amunt. Aquí són més fines, de colors lilosos, més brillants i suaus. Serà conseqüència de la contaminació de la química i la nuclear?
Si més no, aquestes horetes sentint el vent i les onades del mar han servit per recarregar-nos les piles per tornar demà a la vida normal i corrent. Després de tenir per primer cop des que treballo quatre dies de festa per la Setmana Santa, una se sent veritablement preparada per tornar a la càrrega. I més amb la il·lusió d’aquest viatge de finals de juny que ja ha començat a prendre forma durant aquests dies de descans.

The Eyre Affair (Jasper Fforde)

Fa uns mesos vaig prendre el costum d’anar afegint a la meva "wishlist" de la imprescindible botiga on-line Bookdepository els llibres que m’anaven semblant interessants per diferents fonts: perquè en llegia una bona crítica en un blog, perquè en veia una recomanació a Página 2, perquè en sentia a parlar vés a saber on... D’aquesta forma, un dia vaig llegir en algun racó d’internet que algú comentava el darrer llibre de Jasper Fforde (Shades of Grey), i a partir d’aquí, vaig començar una cerca que em va dur a descobrir que aquest autor britànic havia escrit tota una saga dedicada a una detectiu de curiós nom (Thursday Next) que viu en un món paral·lel al nostre i que s’encarrega d’investigar crims literaris. El primer llibre de la saga té com a principal argument de contraportada per enganxar el lector el segrest d’un personatge literari, Jane Eyre, i la fórmula em va semblar tan curiosa que el vaig afegir automàticament a la meva llista personal, i al poc temps ja n’estava fent la comanda.
L’exemplar va acabar abandonant el prestatge d’espera en una època en què el llibre que tenia entre mans (The Enchantress of Florence, de Salman Rushdie, encara a mitges), em resultava massa dens per l’època en què em trobava (exàmens!) i, sobretot, massa lent. Per això, quan vaig obrir el llibre i en el primer capítol s’aturava el món, descobries que la Guerra de Crimea continuava després de més de 100 anys i fins i tot t’assabentaves dels diferents graus de policies amb funcions estranyes que treballen a Anglaterra (polícies del temps, polícies literaris, polícies que ni pràcticament ells mateixos saben què fan...), em vaig adonar que allò era el que necessitava per desconnectar.
Però un principi tan intens marca, sens dubte, un llistó que serà molt difícil de mantenir al llarg de tota l’obra. I, de fet, la sensació que m’ha quedat després d’acabar el llibre és que, de fet, no aconsegueix mantenir-lo. En primer lloc, he de dir que tot i el plantejament original de fons, l’estructura del llibre és la d’una novel·la policíaca, i per molt que m’hagi esforçat, aquest no és el meu gènere preferit. En segon lloc, l’humor tan extremadament britànic de l’autor no sempre sintonitzava amb el meu (en això pot influir que només puc llegir de nit, i potser a aquestes hores les glàndules de l’humor no estan per gaires esforços). I, finalment, aquest argument estrella (el segrest de Jane Eyre) s’acaba convertint en una frustració aixafa-guitarres, perquè tot i que te l’anuncien a la contraprotada, no té lloc fins als darrers cinc o sis capítols, i et passes l’estona girant fulls amb una sensació d’anticipació pel que creus que ha de passar ja i no arriba mai. Potser la culpa d’aquest fracàs amb Fforde sigui de la política comercial de les editorials?
Malgrat tot, crec que com a exercici de canvi de gènere i com a entreteniment ha estat bé. Probablement no sortiré a buscar més llibres de la saga ni invertiré gaires euros més en Jasper Fforde, però com a mínim ha estat divertit coneixe’ns i viatjar durant unes hores pel seu món paral·lel on no es coneixen les bananes i hi ha sectes que investiguen els orígens de les obres de Shakespeare.