Un passeig per la platja

Devia fer anys que no anava a la platja fora d’època estiuenca. I fins i tot quan el termòmetre es dedica a escalar alçades estratosfèriques, no és que sigui una habitual del mar, més que res perquè o bé he de caminar mitja hora fins arribar a una bona platja (la del centre de Tarragona és vàlida per anar a llegir sobre la sorra, però no per banyar-se, no sé si m’explico...) o bé he d’agafar el cotxe, amb la conseqüent batalla per l’aparcament. Doncs bé, aquest matí hem agafat el nostre cotxe (aprofitant que la guerra per aparcar encara no ha començat) i ens hem anat a la platja a passejar, jugar a pales (no les de fer castells de sorra, sinó les de jugar a una cosa similar al tennis) i redescobrir una passió infantil que portava anys adormida: recollir petxines!
I és que just quan m’he cansat d’anar corrent darrere de la pilota i hem començat a passejar (malgrat el vent desagradable i un dia menys càlid de l’esperat), m’he tornat a sentir empesa a anar-me ajupint cada deu passes atreta per una petxina que m’agradava. Aquest cop, m’he limitat a recollir les que tenen un forat, ja que són les que puc reaprofitar per fer collarets, pulseres o fins i tot arracades, si és que algun dia tinc el temps i la traça per posar-m’hi. Al final del passeig he acabat amb un bon botí, em sembla. És curiós, a més, que les petxines d’aquestes terres són diferents a les que habitualment recollia amb els meus pares, uns quants quilòmetres més amunt. Aquí són més fines, de colors lilosos, més brillants i suaus. Serà conseqüència de la contaminació de la química i la nuclear?
Si més no, aquestes horetes sentint el vent i les onades del mar han servit per recarregar-nos les piles per tornar demà a la vida normal i corrent. Després de tenir per primer cop des que treballo quatre dies de festa per la Setmana Santa, una se sent veritablement preparada per tornar a la càrrega. I més amb la il·lusió d’aquest viatge de finals de juny que ja ha començat a prendre forma durant aquests dies de descans.