divendres, 23 d’abril de 2010

Un cap de setmana a Venècia (part II)

Ara fa uns dies em vaig quedar a mitges d’explicar-vos la nostra mini-aventura veneciana. El segon dia d’estada, que era un dissabte, com que ja havíem vist tots els "must-see" del centre de la ciutat ens vam aventurar a anar a l’illa de Murano. Aquest és el lloc on es va decidir traslladar tots els vidrers de la ciutat per tal d’evitar més incendis a Venècia: que es cremés Murano, i solució perfecte per als venecians. A mi em feia gràcia anar-hi no perquè em volgués comprar un ànec de vidre gegant pel moble del menjador, sinó perquè poques setmanes abans, per obra i gràcia de l’assignatura de "Técnicas y Materiales Artísticos", m’havia estat barallant amb totes les tècniques d’elaboració del vidre (que ja us dic, odio solemnement). Però després de tant de temps torturant-me, el mínim que podia fer era anar al centre neuràlgic del vidre pr mirar de reconciliar-me amb la seva indústria.
Tot i que no vam poder entrar a cap forn d’elaboració del vidre (jo ja n’havia vist la producció artesana quan vaig viure a Suècia, i el meu acompanyant a Mallorca), sí que he de dir que l’illa de Murano té el seu encant. Això sí, és una mena de parc temàtic "duty-free" per americans, que compren vidre a quantitats ingents per després fer-se’l enviar al poble de torn d’Oklahoma. Nosaltres, a banda de visitar el museu (on hi havia alguna cosa curiosa), vam estar voltant per les botigues (jo em vaig limitar a gastar tres euros en un anell probablement "made in china"), i vam decidir marxar després que en una de les galeries ens fessin fora per no tenir intenció de comprar (on s’és vist!!).
De tornada a Venècia, ja s’acostava l’hora de dinar, però abans vam decidir voltar una mica pel barri de Cannareggio per veure una església que havíem marcat a la guia. Tot i que al temple no vam entrar ja que, com és habitual a Itàlia, la seva entrada era una mica cara, sí que ens va servir per descobrir un munt de racons preciosos del barri, i acabar dinant en un restaurant petit i a la vora d’un canal, on em vaig menjar uns gnocci boníssims...
De tornada cap al centre, a més d’observar que els canals havien passat de la tranquil·litat del dia anterior a unes importants retencions de góndoles (sort que vam tenir d’agafar-ne una el dia anterior), vam fer alguna compra i vam anar a la recerca d’una nova església, la Basílica de Santa María dei Frari, on estan enterrats Antonio Canova i Ticià. Molt espectacular, per cert, el retaule pintat per Ticià a l’altar, una Assumpció de la Verge preciosa.
Com que encara ens quedava temps, em van permetre anar a la Galleria della Accademia, on hi ha una col·lecció important d’art venecià (tot i que recordem que molts dels quadres de Ticià, que és potser un dels pintors venecians més importants, estan repartits pel món, sobretot al Prado de Madrid), i, en acabat, ens vam poder emocionar prenent dos capuccinos per només ¡5 euros! (¡¡els dos!!) en una cafeteria a dues passes del Gran Canal.
I caminant caminant, ens vam tornar a perdre (un altre cop) tot buscant l’estació de ferrocarril per poder veure el pont que Santiago Calatrava va fer a la ciutat i que, per cert, està tenint certs problemes d’estabilitat. Un cop localitzat, vam agafar el vaporetto de tornada a l’hotel (feia massa fred per tornar caminant...) i, després d’un sopar ràpid, a preparar de nou la maleta. Final de l’escapada amb les piles carregades d’uns records meravellosos.
I així acaba aquesta mini-aventura veneciana. Intentaré tornar per aquí aquesta tarda per ensenyar-vos el resultat de l’expedició Sant Jordi d’avui. Feliç Dia de Sant Jordi a tothom!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada