diumenge, 4 d’abril de 2010

The Eyre Affair (Jasper Fforde)


Fa uns mesos vaig prendre el costum d’anar afegint a la meva "wishlist" de la imprescindible botiga on-line Bookdepository els llibres que m’anaven semblant interessants per diferents fonts: perquè en llegia una bona crítica en un blog, perquè en veia una recomanació a Página 2, perquè en sentia a parlar vés a saber on... D’aquesta forma, un dia vaig llegir en algun racó d’internet que algú comentava el darrer llibre de Jasper Fforde (Shades of Grey), i a partir d’aquí, vaig començar una cerca que em va dur a descobrir que aquest autor britànic havia escrit tota una saga dedicada a una detectiu de curiós nom (Thursday Next) que viu en un món paral·lel al nostre i que s’encarrega d’investigar crims literaris. El primer llibre de la saga té com a principal argument de contraportada per enganxar el lector el segrest d’un personatge literari, Jane Eyre, i la fórmula em va semblar tan curiosa que el vaig afegir automàticament a la meva llista personal, i al poc temps ja n’estava fent la comanda.
L’exemplar va acabar abandonant el prestatge d’espera en una època en què el llibre que tenia entre mans (The Enchantress of Florence, de Salman Rushdie, encara a mitges), em resultava massa dens per l’època en què em trobava (exàmens!) i, sobretot, massa lent. Per això, quan vaig obrir el llibre i en el primer capítol s’aturava el món, descobries que la Guerra de Crimea continuava després de més de 100 anys i fins i tot t’assabentaves dels diferents graus de policies amb funcions estranyes que treballen a Anglaterra (polícies del temps, polícies literaris, polícies que ni pràcticament ells mateixos saben què fan...), em vaig adonar que allò era el que necessitava per desconnectar.
Però un principi tan intens marca, sens dubte, un llistó que serà molt difícil de mantenir al llarg de tota l’obra. I, de fet, la sensació que m’ha quedat després d’acabar el llibre és que, de fet, no aconsegueix mantenir-lo. En primer lloc, he de dir que tot i el plantejament original de fons, l’estructura del llibre és la d’una novel·la policíaca, i per molt que m’hagi esforçat, aquest no és el meu gènere preferit. En segon lloc, l’humor tan extremadament britànic de l’autor no sempre sintonitzava amb el meu (en això pot influir que només puc llegir de nit, i potser a aquestes hores les glàndules de l’humor no estan per gaires esforços). I, finalment, aquest argument estrella (el segrest de Jane Eyre) s’acaba convertint en una frustració aixafa-guitarres, perquè tot i que te l’anuncien a la contraprotada, no té lloc fins als darrers cinc o sis capítols, i et passes l’estona girant fulls amb una sensació d’anticipació pel que creus que ha de passar ja i no arriba mai. Potser la culpa d’aquest fracàs amb Fforde sigui de la política comercial de les editorials?
Malgrat tot, crec que com a exercici de canvi de gènere i com a entreteniment ha estat bé. Probablement no sortiré a buscar més llibres de la saga ni invertiré gaires euros més en Jasper Fforde, però com a mínim ha estat divertit coneixe’ns i viatjar durant unes hores pel seu món paral·lel on no es coneixen les bananes i hi ha sectes que investiguen els orígens de les obres de Shakespeare.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada