dissabte, 10 d’abril de 2010

300


Els divendres a la nit, que acostumo a estar sola a casa coincidint amb la llarga temporada d’assajos castellers, és el meu moment de cinema i crispetes. L’any passat ja vaig iniciar el cicle amb pel·lícules que jo mateixa seleccionava, i enguany TV3 m’està fent la feina una mica més senzilla. Això, i les meravelles de la TDT (quan tens un receptor decent, és clar), que et permet veure-ho tot en VO (quan a TV3 s’enrecorden d’apretar el botonet per activar els àudios, també) i fins i tot, i si aquell dia s’han enrecordat també de posar-ho en marxa, subtítols en anglès. I, a més, amb sols una o dues pauses publicitàries durant tota la pel·lícula, què més es pot demanar?
Una de les sessions de divendres va estar dedicada a una pel·lícula totalment de crispetes: 300. El film està basat en un còmic de Frank Miller, el mateix que també va fer les històries gràfiques en què es basava Sin City. Per tant, visualment tenen un estil molt similar, extremadament retocat digitalment, per tal de donar aparença de paper a la pantalla. La història es basa en un fet més històric del que un es pugui pensar a primera vista: durant la Segona Guerra Mèdica, en què les ciutats gregues es van enfrontar a l’Imperi Persa de Xerxes, un exèrcit liderat per 300 espartans (i amb el suport de 1000 soldats més d’altres ciutats, que van acabar fugint) van enfrontar-se al multitudinari exèrcit persa en un pas estret dins d’un penya-segat. D’això històricament se’n diu la Batalla de les Termòpiles. De fet, ara que he estat fent una mica de recerca (m’haureu de perdonar, però Història Antiga és una de les assignatures que m’he deixat per altres cursos a la carrera...), he descobert que moltes de les coses que s’expliquen a la pel·lícula també les descriu Herodot als seus llibres d’història: els ambaixadors perses demanant pa i aigua llençats dins d’un pou, la traïció que provoca que els perses trobin el camí per entrar al penya-segat, i fins i tot la xifra dels 300 soldats, que segurament era més llegendària que real ja en temps d’Herodot, però que és un consol saber que no se la va inventar un senyor nord-americà.
A partir d’aquí, com us podeu imaginar, tota la resta és una patada a la coherència històrica. Els personatges parlen d’un país dit "Grècia" a tort i a dret, els perses apareixen amb rinoceronts, gegants, i tots els artilugis inventats que us pugueu imaginar, i el pobre Xerxes és tot un metrosexual precursor de la cultura pírcing. I els espartants, sobre els quals ja pesa la llegenda negra de la seva brutalitat (per dir-ho finament), aquí estan duts a l’extrem, amb el Gerard Butler com a rei Leònides al capdavant. Curiós el tema d’en Butler, per cert, que com a Fantasma de l’Òpera tenia la credibilitat en mínims històrics, i en canvi aquí sembla estar en la seva salsa.
Però, sabeu què?, m’ho vaig passar genial veient aquesta pel·lícula. Perquè sabia al que anava, i perquè m’encanta l’aparença visual dels còmics de Miller duts al cinema. Perquè la història està ben explicada, i no importa si allò s’adiu amb el que diuen els llibres d’història o no. És Hollywood en estat pur, però el Hollywood que no t’avorreix, que està fet amb correcció i que fa que la pel·lícula se’t passi tan ràpid com un sospir. I un divendres a la nit, amb tota la son acumulada que tinc ja sota les parpelles, us asseguro que és tot un mèrit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada