El sol ens saluda pels barris de Tokyo

Després d'una bona nit dormint, ni que fos en un futón estirat al terra, el jet lag ja havia quedat força enrere el nostre segon matí a Tokyo. Per acabar d'arrodonir-ho, el sol va treure el nas per fer-nos companyia i deixar enrere la pluja i, sobretot, el fred gèlid amb què ens va enviar al llit la nit anterior. Així que vam decidir aprofitar bé el temps i anar a passejar per diferents barris de Tokyo, amb tota una marató possible gràcies a un passi d'un dia especial, que et permet muntar-te tant en metro com en les línies de tren (JR) de la ciutat per poc més de 10 euros al dia. Si algú pensa recórrer moltes parts de Tokyo en un sol dia, és una bona opció.
La primera parada van ser els jardins imperials. Aquests són teòricament els jardins que envolten el Palau Imperial, que són veritablement enormes, però dels quals tan sols en pots visitar un quart. Per tant, la sensació és que els jardins són petits i, el pitjor, és que ni tan sols pots veure l'aspecte del palau (aquest només es visita per l'aniversari de l'emperador i algun altre dia important). Però petits o no, la realitat és que és un passeig molt agradable, i més encara amb el bon temps que ens acompanyava. Els arbres perfectament modulats i el seu reflex en l'aigua del llac van provocar unes de les millors estampes de la jornada. A més, em va donar l'oportunitat d'estrenar-me amb els cafès de llauna, que són exactament tal com sona: un cafè, calent, en llauna, que pots comprar a la majoria de màquines expenedores que trobes pel carrer, a gairebé cada racó.
Un cop ja havíem acabat amb el parc, de nou metro i tren i cap al barri de Shinjuku. És el barri de les oficines i els rascacels de Tokyo, on la tradició turística diu que has de pujar fins a dalt de tot un edifici per veure les vistes d'aquesta gegantina ciutat. I així ho vam fer, per poc després anar a fer una parada en un restaurant al peu d'un edifici d'oficines, i on vam menjar carn amb coberts normals i tot!
Per fer la digestió, vam permetre'ns un moment freak visitant les oficines de l'empres TOTO, que, per qui no hagi estat mai al Japó, és la companyia que fabrica els famosos wàters amb botons i tot tipus de serveis addicionals (música, calefacció, xorritos d'aigua segons necessitats específiques, ventilador...). Després d'aquesta visita, de nou ens desplacem, en aquest cas cap al barri de l'electrònica i el manga, Akihabara. A banda de per les seves botigues, la zona és famosa per la quantitat de gent (sobretot noies) vestides com si fossin personatges de manga i repartint kleenex amb publicitat de locals. També pels cafès de maids, on noies vestides de criades tretes també d'un còmic serveixen i donen conversa i entreteniment (innocent) als seus clients. Nosaltres dues vam estar a punt de ser arrossegades a l'interior d'un d'aquests cafès quan simplement volíem fer-hi una ullada des de la porta, però al final ens va poder la vergonnya.
Encara ens quedaven unes horetes de dia, així que vam enfilar cap a Harajuku, que és el barri de la moda, especialment la més freak d'aquelles terres. El principal atractiu comercial d'aquest barri és un carrer llarguíssim replet de botigues a banda i banda, una cadència tan sols trencada pels ocasionals bars de crepes tradicionals del barri. De botigues te'n trobes de tot tipus: de roba per a gossos, de lolitas, de gòtiques, d'orelleres amb formes divertides, etc.
Les visites van arribar al seu punt i final quan va arribar el moment de trobar-nos per primer cop en terres japoneses amb la Nemui, que és de fet el principal motiu pel meu viatge a l'altra punta del món. Havíem quedat a l'andana d'una estació de tren, però, coses de la vida, ens vam retrobar a la cua del lavabo de l'estació després que totes tres haguéssim arribat abans d'hora. Riures a banda, la Nemui ens va ensenyar la seva antiga universitat al centre de Tokyo i ens va obligar a tornar a Shinjuku per veure les vistes de la ciutat de nit, que són realment espectaculars. En aquest cas, vam pujar a l'edifici més típic per aquest tipus de visites: les torres bessones de l'edifici del govern metropolità.
Tot seguit, de cap al barri roig de Tokyo (Kabuki-cho), on vam menjar uns bols d'arròs i sushi deliciosos abans de riure pels seus carrers curiosos, de conèixer els "hostos" (els nois de companyia, molt reconeixibles pels seus pentinats peculiars) i, finalment, fer una parada obligada: anar a un karaoke. Al Japó, els karaokes no són com els que tenim aquí, que senzillament són bars on hi ha un micròfon i pots anar cantant per torns, davant de tota la clientela del moment. El que és increïblement bo del Japó és que els karaokes són cabines privades per grups (o fins i tot per una persona), on tens generalment begudes gratuïtes (en alguns fins i tot gelats) i on tu pots desafinar tot el que vulguis, que no et veurà cap desconegut. Va ser una nit molt divertida i, sense adonar-nos, ja quedava una horeta només per a la mitjanit, i calia anar tirant cap a l'hotel ja que s'acabaven els trens. Així que amb el tren de la Ventafocs, de nou cap al futón.