dilluns, 6 de desembre de 2010

Rellegint Northanger Abbey

De vegades, un està en mode relectura. És a dir, li ve molt de gust tornar a passejar pels carrers on s'ho va passar bé fa alguns anys, i comprovar si hi troba nous atractius o el temps que ha passat entremig li ajuda a veure-ho tot plegat des d'una altra perspectiva. Abans del viatge a Japó vaig acabar amb la relectura de crec que l'única obra de Jane Austen que sols havia llegit un cop, i a més, només en català: Northanger Abbey. Així que va ser el moment de recórrer a la meva col·lecció d'edicions Winchester de l'escriptora britànica i tornar a viatjar a Bath, que des de la meva visita del passat estiu en tenia moltíssimes ganes (l'altra opció que hi ha dins de la bibliografia d'Austen a Bath és llegir Persuasion, però com que aquest l'havia rellegit just després de comprar-me'l en l'edició anglesa ara farà un anyet, va quedar descartat).
Aquesta és la novel·la que menys m'agrada de Jane Austen, però, evidentment, sent d'aquesta autora ja us podeu imaginar que el "menys" ve matisat per una escala d'entusiasme molt elevat en qualsevol cas. De fet, és un llibre diferent a la resta de grans obres de l'autora: la ironia, molt més matisada i "elegant" en els altres llibres, aquí es converteix directament en sorna gràcies a una narradora que és gairebé un altre protagonista més de la història. Austen se'n riu directament de la seva protagonista, Catherine, i de molta gent del seu entorn, i tan sols el protagonista masculí, Herny Tilney, se salva dels atacs. Aquest és, de fet, un dels herois més humans, ja que no és que se'ns manifestin molts dels seus defectes, però sí que és dels que presenta unes virtuts més modestes i realistes dels que apareixen als llibres de l'autora.
La relectura no ha fet que Northanger Abbey pugi en el meu rànquing particular d'obres d'Austen, tot i que reconec que tota la primera part, que passa als inquiets carrers de Bath, em diverteix moltíssim, especialment gràcies al personatge d'Isabella, que trobo un dels perfils femenins maquiavèlics més entretinguts de l'autora. La cosa, per mi, decau quan ens desplacem a l'abadia del títol i tot plegat pren definitivament el to que buscava l'escriptora: convertir-se en burla de les novel·les gòtiques llavors tan de moda entre les dones de bona societat. Que voleu que us digui, però a mi tota aquesta part dedicada a les fantasies de la protagonista sobre l'abadia em cansa una mica, suposo que perquè desconec la font de la qual Austen està fent burla.
Però com que passar un temps amb Jane Austen és sinònim per mi de disfrutar, dir que vaig retornar a la prestatgeria Northanger Abbey contenta d'haver-li donat una segona oportunitat. Tot i que no permet descobrir els mateixos matisos que vaig trobar en la relectura de Mansfield Park, com a mínim l'estona de diversió la tens assegurada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada