divendres, 17 de desembre de 2010

Primer contacte amb Tokyo

Començo amb les promeses cròniques del viatge a Japó del passat novembre, que, per si a algú li interessen, s'aniran penjant simultàniament al blog de viatges que vam posar en marxa a casa el 2008 (Si avui és dimarts, això és Albuquerque ) i que està protagonitzat, precisament, pel company de viatge que encapçala aquest post.
El viatge a Tokyo és evidentment llarg. Nosaltres (pels despistats, la Cris i una servidora ) vam optar per viatjar amb Swiss, que feia escala a Zurich. El vol va sortir molt aviat de Barcelona (quedar abans de les cinc de la matinada a l'aeroport hauria d'estar prohibit) i després ens va tocar una espera llarguíssima a l'aeroport de Zurich (tot i que amenitzada pel divertidíssim túnel del tren que connecta les terminals, amb vaques, senyors fent acrobàcies amb banderes i ocellets inclosos en un curiós audiovisual). I després, dotze horetes de vol fins a Tokyo Narita, amenitzades només pels nombrosos pica-pica del vol (alguns terribles; altres, com els gelats, bons, tot i que poc atraients tenint en compte el fred que feia en aquella cabina).
Amb tot plegat, vam arribar a Tokyo al dia següent de la nostra sortida, un dilluns al matí. Adormides, vam enfilar fins al nostre hotel, situat a deu minuts de l'estació de Ueno. Després de comprovar que el tatami estava en bones condicions i una dutxa revitalizadora, vam començar l'aventura.
Primer de tot, una parada per recuperar forces a un local de fideus del mateix carrer de l'hotel. És la primera vegada que vaig haver de menjar amb bastonets, i tot i els meus temors i les dificultats inicials, vaig poder superar la prova. Després, primer viatge en metro cap al barri d'Asakusa, conegut pel temple budista del Senso-ji. Vam decidir apropar-nos a un temple el primer dia ja que, en ser 15 de novembre, s'hi celebrava la festa el Shichi-Go-San: la festa dels set-cinc-tres, és a dir, una celebració en què les nenes de set i tres anys i els nens de cinc anys són presentats als temples, vestits amb kimonos tradicionals. Vam tenir la sort de trobar una família que hi duia les seves dues filles a qui vam fer algunes fotos dissimulades.
Una de les coses curioses del Senso-ji és que tota l'entrada al temple és una espècie de mercat de souvenirs del Japó, on trobes desenes i desenes de parades. Així que vam fer una nota mental per tornar-hi l'últim dia i comprar tot el que ens faltaria portar cap a casa.
Després de la visita al temple i un passeig pels jardins i el barri, vam anar cap a la propera parada: el parc de Ueno. Es tracta d'un enorme parc, que estava molt a prop del nostre hotel, i que té com atractiu destacat un llac enorme ple de flors de lotus (tot i que en el nostre cas les plantes no estaven florides). Amb l'afegit que a Tokyo encara quedaven algunes fulles vermelles tardanes (el fenomen de la vermellor va de nord a sud del Japó, i durant la nostra estada es concentrava sobretot a l'entorn de Kyoto), vam poder fer un passeig molt agradable. Només espatllat pel diluvi universal que de sobte va començar a caure i que deixava com a totalment inútils els nostres paraigües plegables. Així que vam cercar refugi a uns lavabos del parc, a on, davant de la nostra sorpresa, ens va venir a buscar un policia carregat amb dos paraigües! Impressionant.
Després de Ueno, i vist que seguia plovent, vam decidir tornar  a agafar el metro cap a Ginza, el barri de les botigues cares de Tokyo, que a la nit s'omple de llums de neó. Vam entrar per l'edifici Sony, on pots veure tots els productes de la marca i on vaig descobrir els meus primers WC de botons! Amb calefacció al seient, xorrets d'aigua per netejar-se, ventilador per assecar-se, sorollets enregistrats per tapar els sorolls reals... Molt divertit.
Vam passejar una mica pel barri i per les botigues, però la pluja, que va tornar a animar-se, ens ho va tornar a complicar. Així que, de nou cap al metro i a l'hotel. Aquella nit havíem quedat amb uns amics de la meva companya de viatge per sopar, i ens van dur a una taberna on l'especialitat era el peix. El mateix establiment, de fet, recreava un mercat antic de peix, i els cambrers parlaven a crits. Ens van omplir la taula de tot tipus de productes, alguns crus, altres cuinats en una espècie de barbacoa petita que teníem damunt de la taula, i tot i el bon ambient i la bona companyia, el cansanci en va deixar derrotada. Aquella nit vaig caure morta damunt dels futons, i ni tan sols vaig tenir oportunitat de parar-me a pensar si era incòmode allò de dormir al terra...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada