En el país de la nube blanca (Sarah Lark)

Seguim amb el repàs als llibres del tram final de l'any passat (més que res perquè si no arribarà la primavera i encara estaré amb el llistat de pendents sense acabar). Reconec que entre els títols que han quedat pendents hi ha alguns dels quals tinc moltíssimes ganes de parlar. Però aquest En el país de la nube blanca de Sarah Lark (que, per la meva sorpresa, és una novela alemanya!) no és pas un dels que en parlaré millor.

Abans de començar a destripar una mica l'obra, advereixo que sé de força gent a qui aquest llibre els ha agradat. I tampoc potser no és tan terrible com us semblarà quan em focalitzi en totes les coses dolentes (al meu parer). Si més no, jo me'l vaig acabar i en un temps relativament curt, cosa que tampoc no és gaire habitual que faci si un llibre em sembla terrible del tot.

Vaig arribar a aquesta novel·la, que ens narra les peripècies de dues noies britàniques (de classe social ben diferent) que es traslladen a Nova Zelanda per contraure unes núpcies amb marits als quals no coneixen, a través de recomanacions a la televisió i a alguna pàgina d'internet. Pel tipus d'història, els viatges d'hemisferi a hemisferi, la presència femenina... em semblava que seria un llibre de l'estil de Kate Morton, que m'encanta. A més, reconec que la perspectiva d'una història sobre els inicis de la colonització de Nova Zelanda és si més no molt llaminera.

El problema, però, és que aquesta novel·la no s'assembla a les de Morton en res de les coses bones que l'escriptora australiana sí sap fer. Començant perquè és una d'aquelles històries en què simplement passen anys i anys sense que hi hagi un fil argumental clar que hilvani tota la història. No estic en contra de les típiques novel·les en què es fa el típic comentari d'aquí no passa res (recordo que Barbara Pym m'encanta, i en la vessant catalana, m'he llegit gairebé tot el que va escriure Mercè Rodoreda, sovint acusada d'això mateix), però sí de la simple acumulació d'esdeveniments sense cap eix que les articuli més que els personatges.

Precisament, si un opta per construir així una història (si és que li podem dir construir), com a mínim un espera trobar-se amb una certa empatia amb els personatges. El problema d'aquesta obra és que per a mi va ser impossible simpatitzar o comprendre les protagonistes femenines: molt independents i fortes per unes coses, però absolutament incapaces per d'altres. A la novel·la hi ha reaccions que crec que són incomprensibles, i no ja des de la perspectiva d'un lector modern que es mira una història del segle XIX: crec que els personatges de Jane Austen tindrien els mateixos problemes de comprensió que jo. O els moments en què l'autora sembla que aparta totalment alguna de les línies argumentals per recuperar-les després sense cap tipus de sentit. O la caracterització absolutament plana de molts altres.

En definitiva, un llibre que només recomano si teniu ganes de deixar de pensar una estona, l'equivalent en paper (o tinta electrònica) a asseure's davant de la telenovel·la de la tarda.

El Nombre de la Rosa (Umberto Eco)

No sé si hi haurà més gent que també li passés una cosa similar en la seva etapa d'estudiant d'institut, però El nombre de la rosa era sempre una constant entre les recomanacions que ens feien els professors de literatura. Crec que possiblement era un dels títols que més cop m'han mencionat com a lectura imprescindible sense que estigués en cap dels temaris que ens tocaven analitzar a classe (ja se sap que la literatura contemporània i més si és estrangera no té gaire presència en els temaris obligatoris de cara a la selectivitat; com a mínim en la meva etapa). Em sembla, doncs, que en algun racó de la meva memòria dec tenir acumulats un munt de paraules elogioses dedicades a aquesta famosa novel·la (més famosa sobretot per la seva adaptació al cinema) que em van anar repetint al llarg d'aquells anys.

Tot i que no em recordo especialment com una persona rebel en la meva adolescència, he de dir que, per un cúmul de raons que ara no acabo d'entendre bé, mai em vaig deixar convèncer per tanta recomanació oficial. Cosa que, comparat amb la meva situació actual (en què si dues persones em recomanen un mateix llibre he de sortir corrents a la biblioteca), és força sorprenent. Però el cas és que aquesta novel·la em sonava a avorrit llibre gruixut interminable que, a més, passa en una etapa medieval que em semblava fosca, bruta i tots els tòpics que se us acudeixen.

Per tot plegat, em fa ara una mica de vergonya dir que he hagut d'esperar fins 2011 per descobrir aquesta novel·la tan esplèndida i que ja vaig col·locar entre les meves preferides de tot l'any. Us diré que ja he passat una petita part de la meva penitència quan capítol darrere capítol la història m'anava deixant bocabadada i em venien ganes de donar-me cops de cap contra la paret per haver estat tan tonta i haver deixat passar els anys sense ni tan sols mirar-me aquest llibre. Així que us aviso: si algú altre que passi per aquí tampoc ha fet cas de les recomanacions acadèmiques i ha deixat passar aquest llibre, que si us plau em faci cas a mi i corri a llegir-lo. Sense deixar passar ni un dia més.

El Nombre de la Rosa és, en primera instància, una novel·la d'estil policíac o de detectius, en què el principal argument és la resolució d'una sèrie de crims misteriosos. La gran gràcia de l'obra d'Umberto Eco és que tota aquesta trama es desenvolupa en una abadia dels Alps italians en ple segle XIV, i tots els ingredients de la investigació i els crims es veuen embolcallats d'un omnipresent ambient de tensió religiosa i política  (amb la divisió del Papat, l'enfrontament amb els embrionaris estats o les tensions internes a les mateixes ordes monacals per l'aparició de les ordes mendicants com alguns dels ingredients).

El millor d'aquesta novel·la és que és una novel·la històrica però en què l'ingredient històric no és un mer seguit de dades tretes dels llibres que van apareixent a banda i banda de la trama original. No, perquè això no és una veritable novel·la històrica. El veritablement magnífic de El Nombre de la Rosa és que l'autor sap traslladar-nos com pensaven, sentien i vivien en aquells segles d'una forma palpable. Episodis com aquell en què el jove coprotagonista es mira embadalit les imatges de la portada d'una església em van fer sentir enmig del segle XIV més que tots els tractats d'història medieval.

Reconec que després d'haver estudiat l'any passat tant art medieval aquesta novel·la em va ajudar a connectar d'una forma molt directa amb tot allò après, però fins i tot si no sou gaire apassionats d'aquesta etapa , no us deixeu espantar pel seu embolcall. No sols està ben documentada i plasmada, sinó que la història sap transcórrer d'una forma que t'atrapa sense remei. I ja sabeu, mai no tornareu a veure la literatura històrica igual.

Londres: bicentenari de Dickens i British Library

Tot i que ara sembli gairebé la prehistòria el dia que vaig començar a explicar al nostra escapada nadalenca a Londres del mes de desembre passat, abans de marxar de viatge aquest Cap d'Any vaig prometre que acabaria d'explicar l'experiència britànica. I aquí va el tercer i darrer capítol.

Diumenge el dia es va aixecar a Londres especialment fred. Cotxes glaçats davant de l'hotel, un vent gèlid... però afortunadament també semblava lluir el sol i, per fi, tot apuntava que gaudiríem d'un dia sense pluja intermitent (error!). Així que després d'haver omplert l'estómac amb l'esmorzar tradicional britànic al recer de la calefacció de l'hotel, i després d'haver deixat les maletes guardades a la recepció, vam dirigir-nos del nou al metro per fer una parada a un dels museus de la ciutat que encara no coneixíem: el Museum of London.

El motiu per fer aquesta visita és que feia poc més d'una setmana aquest museu s'havia avançat a la celebració del 200 aniversari del naixement de Charles Dickens amb la inauguració d'una exposició dedicada a la ciutat que el famós autor britànic va reflectir en les seves novel·les i que ell coneixia a la perfecció gràcies als seus passejos solitaris en nits d'insomni. Tot i això, vam arribar força aviat a la porta del museu, així que vam aprofitar per fer un passeig curt, tot i el fred, fins a Saint Paul's Cathedral, on vam poder observar l'acampada de London Occupy que s'hi havia establert en els darrers mesos. Després d'un breu tomb per dins de la catedral per refugiar-nos del fred, el rellotge ja marcava l'hora d'obertura del museu, així que vam desfer les nostres passes i cap a l'exposició de Dickens.

La mostra del Museum of London intenta endinsar-te en el Londres de l'època de l'autor fent ús tant de recursos habituals (mobles o objectes de mobiliari urbà de les residències de Dickens, documents de la seva vida diària o manuscrits de les seves obres), però també de les noves tecnologies. Hi ha un audiovisual força interessant sobre el Londres que veia Dickens, i l'exposició es tanca amb un vídeo esplèndid en què traslladen els diaris de noctàmbul de l'autor a un documental sobre la nit del Londres del segle XXI. Tot això embolcallat en el seguiment dels temes i els successos que van marcar la vida de Dickens.

Després de l'exposició, encara ens va sobrar una mica de temps per veure la col·lecció permanent del museu (que vam trobar força interessant) i, finalment, vam tornar cap a l'entorn de l'estació King's Cross, a unes poques passes del nostre hotel, per dinar. I un altre cop, per desgràcia, sota una pluja emprenyadora. Després de la parada tècnica a un pub irlandès just davant de l'estació, ens faltava encara una darrera visita que, inexplicablement, no havia fet mai: la visita a la British Library.

M'avergonyeix dir que, tot i ser la meva tercera visita a Londres, mai no havia posat aquí els peus. Per desconeixement que existia. Així que si, com jo, sou entusiastes de la literatura britànica o simplement de la literatura en general, no oblideu mai fer aquesta visita que, per si encara us falten motius, és gratuïta.

La visita a la British Library, on també aquests dies es pot veure una exposició sobre la presència del sobrenatural a l'obra de Charles Dickens, té com a plat fort ineludible la sala dels seus tresors literaris, on es poden trobar primeres edicions (com el First Folio de Shakespeare o alguna Bíblia de Guthenberg) i manuscrits d'alguns dels millors autors britànics, com un quadern de relats de Jane Austen o, l'objecte estrella per a mi, el manuscrit de Jane Eyre obert per la pàgina aquella que diu "Reader, I married him...". Em podria haver passat hores mirant només la vitrina on es trobaven aquests dos objectes, tot i que finalment també em vaig deixar arrossegar a les partitures originals de compositors clàssics, a les lletres dels Beatles, a la col·lecció de llibres islàmics... I tantes i tantes coses com hi ha per veure.

Després de passar una bona estona regirant la seva botiga, va arribar l'hora, però, de tornar a l'hotel, recollir les nostres maletes i enfilar de nou cap a l'aeroport de Gatwick. Ara sí, sense més contratemps, ens acomiadàvem de Londres tot i que amb la seguretat que, tard o d'hora, hi tornarem.

Every cloud...

No m'agrada parlar en aquest blog de coses de feina ni entrar massa en el dia a dia de les meves obligacions personals. Però aquests darrers mesos, i especialment les darreres setmanes, han estat tots aquests elements els que m'han assaltat i han aconseguit deixar-me atrapada, dolguda i sentint-me culpable per una situació laboral que, tot i injusta, realment, no en sóc la responsable. M'he vist obligada a assumir que hauré de continuar aquest dia a dia sense molts dels companys que m'han ensenyat a fer el que faig en la meva feina i els que em feien molt més agradable i senzill complir amb els requeriments laborals, i molt més. I tot plegat em va provocar una sensació que com a mínim no recordo haver sentit mai: em va deixar sense ganes ni esma d'escriure.

Ahir, mentre intentava com podia continuar amb altres capítols de la meva vida que aquestes setmanes he hagut d'aparcar, vaig aixecar un moment el cap i em vaig trobar amb aquest cartell que quan ens vam mudar a aquesta casa vaig penjar davant de l'escriptori. I que feia molts dies que ni em mirava i que semblava haver oblidat. És un dels refranys anglesos que més m'agraden i als quals m'aferro més quan les coses es posen lletges. Fins i tot quan els núvols ens semblen tan foscos que ja ni recordem que tard o d'hora hi haurem de veure aquest silver lining que ens promet...

He de reconèixer que encara no l'he trobat, però, tot i això, suposo que l'únic que queda en moments així és mantenir l'esperança que, tard o d'hora, tots trobarem la nostra petita part de llum. I mentrestant, no em queda una altra que aixecar el cap i retornar a la meva vida.