Les Misérables (2012)

Tothom que sàpiga que sóc una freak dels musicals i que Les Misérables és un dels musicals que més he gaudit en un teatre (mireu sinó la meva crítica de l'any 2011), es podia imaginar que no trigaria gaire a veure la pel·lícula que Tom Hooper ha estrenat el passat dia de Nadal adaptant el famossíssim musical de Boublil i Schönberg. I, evidentment, el passat dia 25 estava jo asseguda a la sala de cinema, després de dies de molta anticipació, recerca incansable de vídeos d'alguns dels clips per les xarxes socials, i molta especulació sobre si el resultat m'agradaria o no.

És bàsicament l'única pel·lícula que tenia ganes de veritat de veure al cinema enguany, però tot i això, no tenia expectatives molt altes. ¿Per què? Perquè adaptar un musical ja és complicat de per si, però ho és més encara adaptar-ne un de l'estil de Les Misérables. No és una comèdia i, el que crec que és el gran hàndicap: no és una successió d'escenes dialogades amb cançons intercalades; és una obra on el 99% de l'acció és cantada, des de cançons introspectives fins a diàlegs que fan avançar l'acció. I d'aquest tipus d'adaptacions tenia el terrible precedent de Rent, que és també un musical gairebé cantat en la seva totalitat, i que va tenir una adaptació al cinema horrorosa tot i comptar amb el càsting original de l'obra a Broadway.

Però, en aquest cas, les meves expectatives es van veure superades. Les Misérables és una pel·lícula que em va agradar moltíssim com a producte cinematogràfic i com a adaptació d'una obra teatral que m'encanta. Que em va emocionar i fer plorar fins al límit del sanglot. I que m'ha obsessionat fins al límit que porto tres dies escribint mentalment aquesta entrada i encara em sembla que seré incapaç d'explicar tot el que vull dir Ho intentaré, com a mínim. Això sí, a partir d'ara us aviso que parlaré (molt llargament) de tota la pel·lícula amb spoilers inclosos: tant de la trama (que si coneixeu el musical ja sabeu), com dels detalls de l'adaptació. Qui no l'hagi vist, doncs, si us plau que deixi de llegir i se'n vagi al cinema ja.

Adaptar el teatre al cinema. No copiar
Vagi per davant que, vocalment, no crec que hagi hagut una millor interpretació de Les Misérables que el dream cast que va representar l'obra al Royal Albert Hall en el desè aniversari de la seva estrena a Londres. I això s'ha de tenir clar, perquè res supera això, com tampoc res no supera la sensació espectacular que es té quan es veu aquest musical al teatre. Però per gaudir d'aquesta pel·lícula, cal deixar una mica de banda tots aquests límits. Perquè, una de les coses bones de l'adaptació, és que el director ha apostat per un llenguatge cinematogràfic i per actors de cinema, i no de teatre. I sé que aquesta opinió és polèmica, però si, per exemple, Rent en versió film no funciona és, en part, perquè els actors de musical que hi treballen (insuperables sobre un escenari) no saben treure partit al llenguatge cinematogràfic.

Els actors de la pel·lícula, doncs, canten pitjor que els que podem trobar avui en dia, per exemple, al West End? Seguríssim, amb algunes excepcions. Però, per exemple, Anne Hathaway fa una interpretació del I dreamed a dream espectacular, en un únic primer pla que li treu la respiració a tothom. Però que en un musical al teatre no funcionaria, perquè és un llenguatge diferent. En aquest sentit, celebro moltíssim la decisió de grabar les veus dels actors en directe (i no gravats en estudi com passa sovint als musicals al cinema) i, evidentment, la direcció que ha empès interpretacions genials com la de Hugh Jackman. No m'agrada especialment la seva veu (i tinc dubtes per com interpreta temes com Bring Him Home), però interpretativament fa un pròleg rodó, recurrint menys a notes altíssimes (que hi són), però transmetent més el que busquem en la gran pantalla.

Sé que aquí el món es divideix també molt, però a mi l'estil de col·locar la càmera de Hooper m'agrada. És diferent i no em molesta, com sé que li passa a molta gent amb l'ús i abús de l'angular. I quan es complementa amb la fotografia tan espectacular d'aquesta pel·lícula, millor encara. Llàstima que la part de la història que passa a la barricada, i que és potser la més espectacular al teatre, aquí peca de semblar massa teatral pel que a espai i escenografia es refereix.  En general, però, els primers plans ajuden a transmetre molt als personatges, i algunes escenes silencioses (sobretot el moment en què Javert repassa els morts a la barricada) són molt captivadores. I els números corals, en general estan ben resolts, tot i que desgraciadament One Day More (que potser sigui un dels millors finals de primer acte al món dels musicals) perd la força que té a l'escenari. Però això era inevitable.

Canvis en l'ordre. Encerts i dubtes

Un altre dels problemes d'adaptar un musical tan famós és que a la sala de cinema es troben dos grups oposats. Per una banda, aquells que no han vist el musical o, directament, no els agraden els musicals o no s'esperen una pel·lícula cantada al 99% (culpa en part d'un tràiler força enganyós en aquest sentit). I, per una altra, un grup potser pitjor: els que tenim ratllades les nostres còpies del musical de tant escoltar-les i podem anar cantant tota la pel·lícula en plan karaoke (nota: jo no ho vaig fer, però espero ansiosa que surti el DVD per fer-ho sense vergonya en la intimitat!).

Davant d'aquest darrer grup, és perillós fer canvis. A les lletres i als ordres de cançons. I en aquesta pel·lícula en fan, i no sols per introduir el tema nou Suddenly (fluixet pel meu gust, però a pitjors cançons han donat Òscars). Moltes cançons (les morts de Fantine i Éponine o les cançons de la barricada) estan escurçades, de vegades deixant-se les frases que més agraden als fans, com no. Jo vaig trobar especialment a faltar aquell A breath away, from where you are... de A Little Fall of Rain. O la introducció de On My Own, que és de fet la part més maca de la cançó. Però en general ho entenc en honor a fer més digerible la pel·lícula per als que no coneixen el musical, i pels quals crec que el film ja és possiblement massa llarg.

Amb el canvi d'ordre de cançons hi ha dos encerts grandíssims i un en què hi tinc molts dubtes. Genial canviar el moment en què es canta I Dreamed a dream (al musical és just després que Fantine és acomiadada, a la pel·lícula després de la seva conversió en prostituta), i de matrícula d'honor la recol·locació de Do you hear the people sing?. Aquesta cançó, que és potser la meva preferida, es canta al musical durant la reunió dels estudiants a l'ABC Café, i quan al film van passar directament a la següent escena em vaig sentir frustrada. Quinze minuts d'indignació perquè havien tallat la millor cançó del musical!! Evidentment, ho vaig oblidar totalment quan la cançó sona finalment, en exterior i en format coral, durant l'enterrament del general Lamarque. Pell de gallina.

I els dubtes? De nou amb On My Own. Potser algun dia veurem una versió extendida, però a la pel·lícula queda inconnexa i deixa desdibuixat el personatge d'Éponine, tot i els esforços de Samantha Barks (per cert, actriu ella sí de musicals al West End ). Hi ha un canvi massa forçat entre escenes, i el canvi de tota la successió d'accions entre Éponine i Marius és una mica confús. Tot i que a la pel·lícula funciona, a mi em resulta precipitat.

Ritme?
Són gairebé tres hores de pel·lícula. I sí, el musical dura molt més, però com vaig recordar als meus acompanyants al cinema, al teatre es té l'avantatge que després de One Day More (quan ja portes dues hores d'obra), aplaudeixes, t'aixeques, i si estàs al West End, et menges un gelat. I al cinema això no es pot fer, cosa que va en detriment també d'un tret que comparteixen el 99,9% de tots els musicals: el segon acte és sempre més fluix que el primer. I, a Les Misérables, malgrat l'espectacularitat de la barricada, això passa també. Al film ho intenten arreglar endarrerint el moment en què apareix One Day More, amb el canvi de Do You Hear The People Sing?, i, en certa forma, accelerant les escenes del final. Tot i això, crec sincerament que hi ha moments que el ritme falla i la pel·lícula es fa llarga. Si t'agrada i coneixes el musical, no ho pateixes tant perquè tens sempre l'expectativa de la cançó que ha de venir després. Però si per tu Les Misérables és nou, probablement sigui més dur.

Els actors

En general, i a nivell interpretatiu (que no musical), les interpretacions són molt i molt bones. De Hugh Jackman i Anne Hathaway s'ha dit molt, així que ho subscric tot, i es mereixen sens dubte totes les nominacions que els ploguin. I de nou, parlant exclusivament a nivell interpretatiu (i NO musical), crec que Russell Crowe està superbi i sap donar profunditat a un personatge tan complicat com l'antagonista Javert. És capaç d'omplir la pantalla tan sols movent un mil·límetre de la seva cella, i això dubto que hi hagi cap Javert que hagi passat per un escenari que ho sàpiga fer. Ara, musicalment, és on la cosa li falla. Per a mi, la seva intepretació ho supleix si ho accepto com a un producte aïllat, però mai quan ho comparo amb el producte teatral. Les parts més dialogades i menys "complicades" vocalment (com l'intensa Confrontation amb Valjean, que encara que us sembli increïble, és una de les cançons preferides dels fans del musical) les salva correctament, però als seus dos solos: Stars i Javert's Suicide, falla. Ho fa millor que Gerard Butler al Fantasma de l'Òpera, però queda lluny del que han de ser aquestes cançons. I em sap greu que algú descobreixi aquest musical amb aquesta interpretació d'Stars, així que, si us plau, si és el vostre cas, cliqueu aquí i escolteu com s'ha d'interpretar aquesta cançó. Que és un dels moments culminants de l'obra, encara que sembli mentida quan la canta Crowe.


De la segona part del film, el nivell musical millora amb Barks, Aaron Tveit (Enjolras) i Eddye Redmayne (Marius), que tenen experiència fent musicals al teatre. I a tots els números corals hi ha presència d'actors de Broadway i el West End (alguns grans estrelles actuals), en papers en què saber interpretar cinematogràficament no és tan important.

Nota a banda per a Helena Bonham Carter i Sasha Baron Cohen. Cap dels dos m'agrada cantant, però crec que supleixen la càrrega humorística dels seus personatges amb interpretació. Master of the House ha de ser un moment de descans de tant moment miserable, així com totes les seves aparicions, i crec que funcionen. 

El "CAMEO" en majúscules

Havia rastrejat molt sobre el musical però no fins a l'excés de saber-me tots els cameos d'actors famosos de musicals, que n'hi ha uns quants. I us confesso que el gran cameo d'aquesta pel·lícula el desconeixia en el moment de veure-la, tot i que emocionalment, per un estrany mecanisme, em va funcionar igual de bé. Un dels personatges que més m'agraden del musical, i que de fet tan sols canta uns deu versos, és el del bisbe que acull a Jean Valjean durant el pròleg i que és, de fet, l'episodi que desencadena la història de redempció de Valjean. A la pel·lícula,  aquest paper el fa Colm Wilkinson, que és gairebé un déu pels fans del musical ja que va ser el primer Jean Valjean a Broadway i el West End, i també al dream cast del desè aniversari. Jo només diré que ningú canta aquest personatge com ell. I per això, a banda de la clucada d'ull que suposa donar-li aquí el paper del bisbe, em sembla impressionant el tancament del cercle que li ofereixen al final:

Mentre Valjean entona la seva última frase (To Love Another Person is To See the Face of God), es troba cara a cara amb Colm Wilkinson en el moment de la mort. Simbolisme i emocions que surten per tots els porus. Es pot acabar un film amb una sensació millor?

I per acabar, una nota sobre pedanteria i doblatge
Justament la setmana passada al 30 Minuts de TV3, dedicat al nivell nefast d'anglès de Catalunya, sortien unes declaracions del president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya dient que demanar que les pel·lícules es facin només en versió original és "pedanteria". Doncs bé, potser pedanteria sigui fer una versió doblada d'un film en què només s'ha de doblar un 1% del temps (i sort que no se'ls va acudir doblar les cançons..), i en algunes ocasions fins i tot atrevir-se a doblar diàlegs que sonen per damunt de la música i del cor cantant, destrossant en gran part l'efecte. És incomprensible que s'hagi fet això, i que la gent que no vivim a Barcelona i no tenim cinemes VOSE a l'abast, ens haguem de conformar amb aquesta versió.

I, evidentment, un toc d'atenció sobre els subtítols de les cançons: què ens passa en aquest país que no traduïm literalment les cançons quan les subtitulem, sinó versions lliures i a estones basades en adaptacions del musical en castellà? Em va molestar moltíssim adonar-me que el que es deia en realitat no tenia res a veure amb el que deia el subtítol, i vaig optar per deixar de llegir-los. Seriosament, què ens passa exactament amb el doblatge i els subtítols en aquest país??