diumenge, 22 d’agost de 2010

Little Miss Sunshine


Aquest cap de setmana ha estat d'allò més cinematogràfic, i això que no he tingut l'oportunitat d'arribar físicament fins al cinema. De fet, com que últimament els caps de setmana no tinc a la meva disposició el cotxe, i l'únic cinema de Tarragona està a uns quants quilòmetres i al mig del no-res (és a dir, a l'estil més purament americà), estic una mica limitada en les meves possibilitats per desplaçar-me. Però ja se sap que això no és un problema mentre tinguis una bona televisió, un bon DVD (sí, perquè no es refieu pas de la programació estiuenca...) i els recursos suficients per fer-te amb pel·lícules interessants.
I entre l'àmplia programació d'aquest cap de setmana hi ha un film que se'm va escapar de la cartellera per raons que ara no recordo quan es va estrenar, i que sabia que m'agradaria: Little Miss Sunshine. És un d'aquests films d'etiqueta independent, d'aparença independent, de distribuidora independent, però amb noms coneguts en els seus crèdits i una campanya de màrqueting que ens farà creure que és el film "sorpresa" de l'any, quan, de fet, no és pas tan sorprenent que ho sigui, la veritat... Little Miss Sunshine va ser, doncs, el film sorpresa de l'any 2006, i fins i tot va guanyar alguns Òscars: al millor guió original i al millor actor secundari per Alan Arkin, que fa el paper de l'impressionant avi de la família protagonista.
El film ens parla d'una família desestructurada, atípica (o potser no tant!), als quals podríem penjar l'etiqueta de perdedors tan sols després dels cinc primers minuts de cinta, amb una de les millors introduccions de personatges que ara puc recordar. I bé, com que potser tots som també uns perdedors, ens permet afegir-nos emocionalment al viatge per la carretera que farà aquesta família des d'Albuquerque fins a la costa de California perquè la seva filla petita, obsessionada amb Miss America, pugui assistir a la final d'un certamen de bellesa infantil: la Little Miss Sunshine del títol. Un món, el dels certamens de bellesa, en què ja tenim ben clar des del principi que la família no hi encaixa gaire, però això no treurà pas que ens divertim mentrestant, no?
Tot aquest viatge no és més que l'excusa perquè la família s'enfronti als seus fantasmes i intenti superar els obstacles gegants que la vida els va posant per endavant. El venedor d'autoajuda que necessitaria una bona dosis de manuals de vida, l'expert en Proust suïcida, l'avi drogoaddicte, el candidat a pilot amb vot de silenci i obsessionat amb Nietzsche... Tots ells són capaços de créixer i redimir-se en un viatge d'un cap de setmana.
Potser soni una mica a conte de fades de l'Amèrica Profunda, i potser sí que ho sigui una mica, però no podem negar que aquest film proporciona alguns dels personatges secundaris més entranyables dels darrers anys. Seriosament, no podreu quedar-vos només amb un.

2 comentaris:

  1. Jo sí que vaig anar a veure la peli al cine, i recordo riure tant al cine que la gent es va girar a mirar-nos i tot! Quin riure el ball del final! She's a super freak, super freak! :P

    ResponElimina
  2. El ball és un dels millors moments de tota la pel·lícula :D

    ResponElimina