dimecres, 25 d’agost de 2010

El déu de les coses petites (Arundhati Roy)

Després de l'experiència més aviat frustrant amb l'autor indi Vikas Swarup i el seu Q&A, aquest estiu he tornat a provar-ho amb la literatura índia amb una mica més de sort. Mentre passejava pels passadissos de la biblioteca, l'altre dia va caure a les meves mans El déu de les coses petites,d'Arundhati Roy, que en el seu moment va guanyar el premi Booker, que és un dels premis més prestigiosos de la literatura anglesa actual. La casualitat va voler que durant aquest mes d'agost aquest també estigui sent el llibre del club de lectura del fòrum de Ábrete Libro , així que em va servir també per estrenar-me en aquesta experiència de compartir la lectura amb altres persones, ni que sigui on-line.
Aquesta novel·la explica una història molt senzilla, que es desenvolupa en tan sols uns pocs dies d'estiu a l'Índia, però que tindrà greus conseqüències per a tots els personatges i marcarà les seves vides. Al més pur estil García Márquez, sabem des del principi quin és l'esdeveniment principal que, en teoria, ha de passar al final de l'acció del llibre: la mort d'una nena i la separació d'uns bessons (si no m'equivoco, les dues coses s'expliquen entre el capítol 1 i 2, així que no espatllo la novel·la a ningú). A partir d'aquí, l'autora va embastant diferents escenes, diferents moments temporals, que ens van encaixant de mica en mica les històries dels personatges (molt sovint des del punt de vista dels més menuts de la família) i els esdeveniments que veritablement van provocar els fets amb què arrenca la història. I enmig de tot plegat, el context polític de la Índia, el sistema de castes encara resistent, les tensions religioses i la irrupció del comunisme.
Potser aquesta novel·la no m'hagi entusiasmat excessivament, però sí que s'ha d'admirar com l'estil i el "com" s'explica la història són capaces d'aguantar la tensió del lector en tot moment. Això, i uns personatges que de mica en mica es van guanyant el cor del lector. Llàstima, però, que costi molt d'entrar en la narració, i no sigui fins a partir del quart o cinquè capítol que es fa més difícil separar-se de les seves pàgines.
Després d'aquesta experiència amb el club de lectura, ara m'estic preparant per sumar-me també al que es farà al mes de setembre, dedicat al clàssic de Harper Lee Matar un rossinyol. Jo el llegiré en anglès, i així podré compartir amb la família Obama una de les seves lectures d'aquest estiu...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada