dilluns, 30 d’agost de 2010

Woody Allen contra la calor

Divendres aquí a Tarragona hi va haver uns quants termòmetres del carrer que van passar per damunt dels 40 graus centígrads, un extrem que jo tan sols havia experimentat en una visita llampec en la meva infància a Sevilla en ple agost i durant la nostra estada a Las Vegas, en ple desert de Nevada. Per això, quan a la nit vam plantejar a casa què podíem fer dissabte a la tarda per no quedar-nos tancats amb els ventiladors com a única companyia, vam posar com a condició sine qua non que l'activitat impliqués un aire condicionat en marxa. I així és com, igual que tants altres tarragonins, vam optar per anar fins al cinema i passar una tarda fresqueta.
I el millor d'anar al cinema en aquestes dates és quan, a banda d'allunyar-te una estona del calor, ho fas amb una bona pel·lícula. Que és exactament el que ens va passar dissabte de la mà de Woody Allen i la seva última pel·lícula, Conocerás al hombre de tus sueños.
A casa solem anar a veure gairebé sempre el darrer film d'aquest director ja que el meu acompanyant n'és un gran fan, tot i que les darreres obres ens decepcionessin força i ja ni trobéssim el valor d'anar a veure Vicky Cristina Barcelona. Però amb aquest film, potser per alguna bona crítica llegida a l'atzar o potser per aquest cartell tant Mad Men, teníem una bona sensació, i al final va acabar complint-se: el film és divertit, et fa reflexionar i et fa passar una hora i mitja d'allò més entretinguda. I, com sempre passa en aquests casos, els actors estan a un nivell altíssim.
El film segueix les vicissituds d'una sèrie de personatges que busquen la felicitat en l'amor i que no es conformen amb la realitat que els ha tocat viure. Tots els personatges estan units o bé per relacions familiars o veïnals, i, molt a l'estil Woody Allen, ens els va presentant una divertida veu en off. Tot i que Allen torna a no aparèixer en pantalla, als seus films sempre hi ha el personatge "Woody Allen", i en aquest cas, curiosament, és una dona gran, recentment divorciada i amb inclinacions suïcides, que troba consol visitant una pitonissa que tan sols li prediu coses meravelloses.
I així, sobre il·lusions i, sobretot, convivint amb les desil·lusions, tenim un retrat d'aquest grup de personatges desorientats amb l'escenari inigualable de Londres, els seus parcs, els seus carrers i els seus taxis negres. Llàstima que no tinguem l'opció per aquestes terres de veure-la en versió original per poder gaudir també una mica del seu accent anglès tan peculiar. I llàstima també de la parella que ens va tocar al costat a la fila, que van comentar tots els vestits de Naomi Watts i la maduresa d'Antoni Banderas amb el to de veu que deuen fer servir al sofà de casa seva.
La nit va acabar de forma rodona amb un sopar a la Tagliatella de costat de casa amb uns deliciosos cuore di succa, que són des de fa uns mesos el meu plat de pasta imprescindible quan anem a aquest restaurant (boníssims!!). A la sortida, l'estiu havia començat ja la seva relaxada retirada i, de camí cap a casa, fins i tot em vaig posar una jaqueteta al damunt. Quines ganes de tardor...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada