Where the wild things are

Fa un parell de setmanes vaig tenir un cap de setmana especialment cinematogràfic, aprofitant que encara no ha començat el curs a la universitat ni s'havia iniciat la voràgine de les festes de Santa Tecla. I pensant, pensant quina pel·lícula podia posar el toc final a aquests dos dies d'intensa estada davant de la televisió vaig pensar en aquest títol, Where the wild things are, traduïda aquí per Dónde viven los monstruos,i que em vaig quedar amb ganes de veure quan la van fer al cinema perquè va ser retirada de les sales de Tarragona amb una velocitat espantosa.
El film, tot i que no em va semblar tan espectacular com algunes crítiques feien augurar, sí que em va agradar força, i, de fet, aconsegueix amb una facilitat pasmosa allò de fer-te connectar amb la nena que portes a dins. Recordo que aquella nit, quan ens vam ficar al llit, vaig dir allò de "jo vull tenir un monstre", i és que part de l'èxit de la pel·lícula és la tendresa que provoquen les bestioles monstruoses que viuen en aquest món imaginari.
Però anem per parts: el film és basa en el clàssic infantil anglosaxó del mateix nom escrit i il·lustrat per Maurice Sendak. És un llibre de tan sols set frases, així que us podeu imaginar que fer una pel·lícula d'una hora i 40 minuts amb aquest material no és gaire fàcil. El director, Spike Jonze, aconsegueix ser fidel a l'esperit del llibre i estendre'l durant tot el film, tot i que he de reconèixer que hi ha un punt cap al mig de la pel·lícula que es nota que a la narració li costa una mica més fluir.
La història és ben senzilla: el Max, un nen probablement orfe de pare i amb una mare que fa de mans i mànigues per prestar-li atenció a ell i també a la seva pròpia vida, viu en un món de desbordant imaginació i tristesa, sovint incomprès pels que l'envolten. Després d'una baralla amb la seva mare, i disfressat d'animal, decideix escapar-se de casa. En la seva fugida, troba una barqueta, i així, navegant i navegant, arriba fins a l'illa on viuen els monstres. Uns monstres que, aviat ens adonem, tenen uns problemes molt similars als del mateix Max, que allà es fa passar pel seu rei.
Tot i que en principi aquesta sigui una història per a nens, he de dir que a mi, després de veure-la, em va quedar un regust trist. Potser perquè la meva època d'infància ja comenci a quedar lluny i aquesta "reconnexió" em faci posar trista, o potser perquè, de fet, aquesta és una història una mica melangiosa. Tot i això, ni que sigui per veure els meravellosos monstres fets en part per disfresses reals i en part per animació digital (que gairebé ni notareu), és un film que s'ha de veure.
Una curiositat per acabar: recordeu aquell anunci de Movistar, just quan van canviar-li el nom a Telefónica, d'aquell avi i aquell nen que corrien pel bosc disfressats de galls? Doncs ja sabeu on es van inspirar...