El Discurso del Rey o la mirada de Colin Firth

Porto un munt de setmanes amb el comentari d'aquesta pel·lícula a la cua d'espera per publicar-lo al blog, però amb l'estrès dels exàmens ho havia anat apartant fins que avui li he trobat un forat. I tenia moltes ganes de comentar-la, així que allà va.

Suposo que aquests dies en què sembla que hi ha una cerimònia d'entrega de premis per dia a Hollywood, fins i tot els més desconnectats del món cinematogràfic hauran descobert ja que el Discurso del Rey és un film que narra els problemes del rei George VI (això de Jordi VI no em sona gaire bé...), el pare de l'actual reina d'Anglaterra, amb el tartamudeig i la seva incapacitat per fer discursos. Un problema que es converteix en tot un obstacle oficial quan resulta que s'ha de convertir en rei del país, abocat a una Segona Guerra Mundial, després que el seu germà, Edward VIII, abdiqui per la seva relació amb una dona americana divorciada.

El film, per tant, ens narra la història del tractament poc ortodox al qual se sotmet el rei per superar el seu tartamudeig, amb tots aquests esdeveniments de fons. He de reconèixer que mentre veia la pel·lícula em pensava que els detalls sobre aquest tractament (recórrer a un especialista australià, els seus curiosos mètodes, etc) eren ficció, però resulta que no, i que hi ha una gran part que és real, tant que l'especialista australià, Lionel Logue, fins i tot va ser elevat a la categoria de la noblesa pels seus serveis a la corona.

La pel·lícula és, de fet, un d'aquests films britànics amables; que recorren en certa mesura al maniqueisme en els personatges (pobre Edward VIII! pobre senyora Simpson!) i que busquen per damunt de tot agradar al públic. És un film molt acadèmic, en el sentit de l'Acadèmia de Hollywood. Però tot i això és una pel·lícula que em va agradar moltíssim, sobretot gràcies a la interpretació magnífica dels seus actors, que traspassa fins i tot la barrera del doblatge (els que vivim a comarques no solem tenir l'oportunitat de veure les pel·lícules en versió original, malauradament). I és una llàstima, perquè estic segura que el treball de Colin Firth (que era un dels motius que em van arrossegar a la sala de cinema) deu guanyar com cent cops més si el sents parlar en la seva pròpia veu.

Tot i això, el magnífic treball de Firth pels pobres que l'hem de veure doblat és deixa veure a través d'un detall aparentment insignificant, però que marca molt el seu personatge: la mirada. Des que vaig veure la versió d'Orgull i Prejudici de la BBC, en què Firth és Mr Darcy, ja em va quedar claríssim que aquest senyor és un mestre a l'hora de mirar i donar matisos a la seva mirada. I en aquest film ho torna a demostrar: de la mirada esporuguida de la primera meitat de la pel·lícula, a aquesta pàtina reial que li sap anar afegint al llarg del film, fins culminar amb l'escena final. Espectacular.

Així que a casa tindrem els dits creuats la propera cerimònia dels Òscars per comprovar que efectivament Firth aconsegueix el seu premi a millor actor. Segurament Geoffrey Rush (que interpreta al logopeda) i Helena Bonham-Carter (que fa de la dona de George VI, per nosaltres la reina-mare de tota la vida) també es mereixerien un premi, però serem benèvols si la estatueta de millor actor va on li pertoca. Ara, que també li correspongui la de millor pel·lícula no ho tinc pas tan clar...