dilluns, 7 de febrer de 2011

Dia 2 a Kyoto: la Reconciliació


Després del desastrós primer dia a Kyoto, que el matí següent (el que havia de ser el nostre segon dia a l'antiga capital imperial) es despertés plujós no ajudava gaire a millorar els ànims. La imatge mental d'enfrentar-se al caos del dia anterior amb l'afegit de la pluja no era gaire atraient, però aquell era el plànning, així que de nou cap al tren-bala i cap a Kyoto.

He de reconèixer que teníem l'esperança que la pluja provoqués que els turistes s'amaguessin en els seus caus i ens permetessin tenir la ciutat per nosaltres. Era una esperança, però no ens atrevíem ni a dir-la en veu alta, per si de cas. Però sembla que aquell dia Kyoto estava disposada a apietar-se de nosaltres i deixar-nos marxar del Japó amb una visió gairebé màgica del que és aquella ciutat.

En arribar a l'estació, vam tornar a repetir a l'oficina de turisme per comprar els passis d'autobús (i recuperar el mapa que jo havia perdut el dia anterior) i, preparades pel pitjor, vam enfilar cap a l'estació de busos per dirigir-nos al Kinkaku-ji, el Temple Daurat. Quina meravella i quins somriures quan vam descobrir que l'autobús circulava tranquil, i sortia en només cinc minuts de la plaça de l'estació. I que en mitja hora ens deixava a pocs pasos de l'anhelat temple. És un plaer que només puc comparar al d'arribar a l'entrada de l'espai religiós i adonar-nos que: no plovia i no hi havia pràcticament cap turista. Si fins i tot m'acabaria agradant Kyoto i tot...

El Kinkaku-ji és un dels temples que més m'han agradat del Japó, tot i que és l'únic que, de fet, no pots visitar, ja que està absolutament tancat. L'entrada (a Kyoto es paga per entrar a pràcticament tots els temples) et dóna dret a accedir als jardins que l'envolten, però ja val de per si la pena de sobres. És difícil de descriure amb paraules, però veure aquell edifici daurat, reflectit en l'aigua i amb el contrast del vermell de les fulles, i amb aquella pau que havia arrossegat la pluja... Era senzillament preciós.

Després del Kinkaku-ji vam anar al Ryoan-ji, situat a uns quinze minuts caminant. Aquest és un temple diferent a tots els que havíem vist ja que era un de tipus zen, el que significava que, per fi, anava a veure una de les coses que em feia més il·lusió: un veritable jardí zen. El Ryoan-ji és dels temples més famosos d'aquesta branca, i el seu jardí zen és cèlebre, i fins i tot diuen que és impossible veure al mateix temps totes les roques que semblen flotar en aquest mar de sorra.

Per arribar fins al temple, cal primer fer el tomb al llac que precedeix l'edifici, que era també espectacular amb el contrast de les fulles envermellides. Un cop a l'edifici, cal treure's les sabates i anar fins al mirador cap al jardí (evidentment, no pots trepitjar el jardí zen). I nosaltres vam aconseguir una cosa poc habitual: seure en primera fila del mirador i mirar amb calma i tranquil·litat el paisatge.

Amb aquesta visita, vam donar per tancat l'apartat de temples a Kyoto. Amb les hores que ens quedaven abans de tornar, vam decidir renunciar a veure el Camí de la Filosofia (un altre cop serà) i anar cap al barri de Gion, el barri de les Geishes. De Geishes, no en vam veure cap però sí que és de les poques zones que encara conserva aquell regust de poble antic. I especialment reconfortant va ser el restaurant on vam dinar, on ens van servir una carn especiada que nosaltres mateixos ens cuinàvem en unes parrilles, acompanyades d'amanida de col, arròs i uns fideus d'udon que són una de les meves debilitats de la cuina japonesa... (són boníssims!!!).

Mentre havíem arribat a Gion, havia tornat a ploure, així que vam aprofitar per passejar pels carrers comercials, que estaven coberts amb porxos, per tombar, fer un cafè i, de pas, investigar el mercat de Nishiki, amb els seus curiosos aliments. Amb això, i mentre el dia s'anava tornat més i més humit, vam decidir tornar cap a Kiyosu, tot i que per mi el dia encara guardava més experiències.

Un cop a casa de la Nemui, vam decidir anar a sopar a una izakaya situada a unes poques passes de casa seva, i on vam menjar de fàbula. Després, i mentre queia el diluvi universal, la Nemui i jo ens vam aventurar cap als banys públics del poble, que són de fet una barreja del concepte de bany públic i el d'onsen (spa japonès). Només dir que ho vaig passar de fàbula ficant-me en olles on l'aigua estava a més de 40 graus!!! Vaig descobrir que als japonesos els agrada molt l'aigua excessivament calenta, i que la meva pell occidental no estava preparada per això. Però la sensació d'estar a l'aire lliure, mentre sobre el teu cap plovia, xerrant tranquil·lament amb la Nemui, va ser força reconfortant.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada