dijous, 17 de febrer de 2011

Sunset Park (Paul Auster)


És gairebé costum a casa que cada llibre nou que treu Paul Auster arriba directament a les nostres prestatgeries. Així que aquest Nadal li va tocar el torn a la seva darrera novel·la, Sunset Park, que no va haver d'esperar gaire per passar de la llista d'espera a la tauleta de nit, on tradicionalment esperen les lectures que tinc a mitges.

He de dir que tenia molt bones expectatives d'aquest llibre, ja que havia llegit comentaris molt positius per internet i que subratllaven que, per fi, Paul Auster tornava a ser Paul Auster en una novel·la. Així que m'ho vaig agafar amb ganes, tot i que reconec que alguns dels seus darrers llibres (Un home a les fosques, Brooklyn Follies) a mi m'han agradat força. De fet, és que jo a l'Auster "clàssic" el tinc força abandonat, i només he llegit la Trilogia de Nova York i El Palacio de la Luna (aquesta darrera allà quan estudiava BUP), així que tampoc tinc un bagatge gaire gran amb què comparar.

Ho dic perquè he de discrepar amb les opinions majoritàries sobre el llibre. M'ha agradat, sí, i es llegeix fàcilment i entra bé, sí, però no m'ha entusiasmat. Molt menys que altres obres recents, i, per acabar d'arrodonir-ho, em comença a cansar ja que Auster es dediqui a publicar novel·letes curtes (més curtes que els relats de la Trilogia de Nova York) i ens les vengui (sobretot les editorials) com a novel·les.

A banda d'això, hi ha coses de Sunset Park que sí que m'han semblat positives. Com la voluntat de plasmar els efectes de la crisi actual en els joves, la seva desorientació afegida a una crisi existencial, aquí exemplificada a través d'un esdeveniment traumàtic durant la infància. M'ha agradat com plasma aquestes sensacions a través de les generacions, i com l'art s'acaba convertint en un refugi davant d'aquests temps tan convulsos. Curiós, igual que l'art s'ha convertit en un petit refugi per a mi... I, sobretot, el paper de l'amor que sembla l'únic que pot redimir aquests personatges desorientats tan típics d'Auster i tornar-los al bon camí. Bé, o potser no, ja que el llibre té un final molt obert, però sempre és millor pensar en veure el got mig ple, no?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada